Presentació del llibre “Déu, el mal i el meu càncer”

A la Sala Casaldàliga de la Llibreria Claret es presentà el passat dimecres dia 25 el darrer llibre de Lluís Busquets i Grabulosa, Déu, el mal i el meu càncer. Van intervenir en la presentació Marcel·lí López, director de l’editorial Claret, que agraí la confiança de l’autor i la presència del públic i dels presentadors. Aquests van ser el pare Rodolf Puigdollers, escolapi, i el professor d’història Jaume Botey, president de “Cristianisme al Segle XXI”. Puigdollers explicà que es coneixien amb l’autor de jovenets i que el seu llibre —una barreja de gèneres entre la crònica, l’assaig, l’autobiografia i la teodicea— li resultava un triple testimoni de vida, d’experiència de la malaltia i de fe. A partir de la confessió inicial de ser un “home religiós” per part de l’autor, qüestionà la seva positura sobre l’oració de petició, però li agraí el seu testimoniatge de ser un home en contínua reflexió teològica, fins i tot encarant-se al misteri del mal a partir del dilema d’Epicur. Recordà l’escena de Primo Levi en què un presoner veu el Crucificat en els penjats del camp de concentració. Puigdollers acabà llegint un fragment del llibre: “Som el que som. Humans. Una malaltia que et fa portar sondes al penis i al recte, que et fa orinar o defecar contra natura, mes que humiliar-te, t’humanitza perquè t’humilitza: els homes i dones som fràgils i vulnerables. Redescobrim les persones properes tot redescobrint-nos nosaltres mateixos”. Es tracta, potser, de la frase més escandalitzadora del llibre; i, al mateix temps, la més madura, afegí.

Botey, per la seva banda, explicà que s’havia empassat del llibre només de tenir-ne els esborranys i que no podia dir res diferent del que ja havia insinuat al pròleg que li havia demanat l’autor. Valorà el text com un testimoni corprenedor que donava explicació als llibres precedents de Busquets i agraí que l’autor hagués tingut el coratge de compartir el dolor i la sinceritat d’explicar les raons fondes que l’havien aguantat. Per a l’historiador, en el seu peculiar viatge interior, l’autor posa de manifest tots els elements comuns a tota experiència mística, i féu al·lusió a una recent edició de Busquets i la seva muller d’un llibre de Llull, Verdaguer i Xirinacs, Amic i Amat: tres homes de Déu en diàleg. “Barrejada amb la malaltia hi ha la presència d’alguna cosa nova, que sobrepassa i desborda i que és més real que tot el que normalment es considera realitat; és una nova cara de l’Amat”, assegurà, ja que, segons el presentador, la mística no sols és pròpia de persones enclaustrades o dedicades a la vida contemplativa. Per a ell, una experiència com la que explica l’autor suposa viure entre la transcendència i la immanència, això és, entre dos pols, un aquí i un enllà que és aquí, perquè l’experiència de Déu facilita el camí de la felicitat, ajuda a trobar respostes a les grans incògnites, a entendre el sentit de la vida. Assegurà que eren més importants les raons experiencials del cor de l’autor que les racionals de la seva creença, quan no se sabia estar d’explicar-la. No defugí tampoc el tema del mal, referint-se també al dilema d’Epicur. Per al creient, digué, la pregunta fonamental és el perquè del “silenci de Déu” davant del mal. I no hi trobà altra resposta que en el fet que Déu mateix s’havia fet sofriment d’acord amb l’epístola als Filipencs: “Aquell que era de condició divina i es féu obedient fins a la mort i una mort de creu.”

L’autor, explicà les raons que l’havien portat a escriure aquest llibre i els dubtes que havia tingut a publicar-lo, ja que suposa un obrir-se en canal tant en el seu tarannà com en les seves creences. Confessà que ben aviat s’adonà que si es posava a escriure l’experiència no seria una simple crònica. Respongué als presentadors exposant la seva experiència davant l’oració de petició (“Déu sabia millor que no jo què em convenia”, assegurà), el fet que al silenci de l’home correspon l’obrar de Déu de la mateixa manera que al silenci de Déu correspon l’activitat responsable de l’home i, justament per això, fallava el dilema d’Epìcur, ja que si Déu ha deixar la creació al nostre albir nos e li pot demanar que hi intervingui arranjant els conflictes com un putxinel·li. Per a ell, que confessà no sentir-se proper de cap misticisme, tant el mal físic com el mal moral que deixa petjada al món segons la paremiologia popular (“El pecat fa forat”), només troben sentit en la Creu que ens salva i que ens exigeix que ens consalvem amb el Crucificat arremangant-nos les mànigues de la camisa per millorar aquest món. Il·lustrà aquestes paraules amb la portada de llibre, un fragment d’un dels vuit exemplars del “Crist abraçat a la Creu “ del Greco, que es troba al Museu Parroquial d’Olot, i explicà que al seu temps expressà una revolta del pintor envers les imposicions de la contrareforma tridentina. Jesús no hi pren la creu a coll amb cap dramatisme sinó amb mans etèries, subtils, gairebé incorpòries, perquè la seva intenció és representar la submissió de Jesús a la Creu, una Creu que per ella mateixa, sense cap tragèdia, és senyal de victòria. Va assegurar que la feina de fer aquest llibre l’havia enriquit pregonament i acabà llegint el poema amb què encapçala la tercera part del volum, perquè, una malaltia com la que havia sofert marcava la seva vida amb un abans i un després.

El públic assistent se sentí satisfet i emocionat.

Podeu visualitzar l’acte complet fent clic aquí

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *