Posem una mica de filosofia a la vida: pensant en el Carnestoltes

Mercè Izquierdo

Fa pocs dies hem fet festa grossa, a l’escola: els nens, nenes i mestres s’han disfressat  per celebrar l’arribada d’un personatge singular, en Carnestoltes.  Però també n’hi ha molts (mestres i nens) que es troben incòmodes en aquesta gresca forçada per  celebrar l’arribada d’un personatge efímer que, misteriosament, vol que el rebem disfressats.

Perquè, en efecte, quins sentit té Carnestoltes sense la Quaresma? I quin sentit te la ‘vella quaresma’ (en algunes escoles els nenes la dibuixen amb 7 cames  i cada setmana n’hi retallen una) sense la Pasqua?

Això ens porta a preguntar-nos què n’haurien de dir les escoles publiques sobre  temes com aquest, en un estat laic. I quines propostes podem fer els cristians d’ara, fidels a un procés de secularització que acceptem com a un dels ‘signes dels temps’. La resposta a aquestes preguntes no és gens fàcil, però és urgent.  Ara com ara, la religió és absent de la formació bàsica dels nostres nens i joves  que han assistit a l’escola pública i aquest fet amaga ignorància. (Una bona amiga meva alemanya considerava sorprenent el desconeixement del fet religiós a Catalunya, molt superior al d’altres països europeus; i ho associava a un nivell cultural baix).

El problema és que parlar de la religió a l’escola en un estat laic, des d’una perspectiva cristiana ‘secularitzada’ és molt, molt difícil, segurament degut a que venim d’un nacionalcatolicisme de mal record, d’una Constitució que va ‘colar’ un acord polític amb el Vaticà  que imposa l’ensenyament de la religió a l’escola. I aquesta imposició enverina el discurs; la conversa comença ja amb tants prejudicis, acusacions mútues i malentesos que es fa gairebé impossible formular les preguntes justes i trobar respostes respectuoses amb tothom. Perquè de religions n’hi ha moltes…

Hem de buscar un nou punt de partida. Per exemple, ser fidels als objectius de l’actual educació competencial que volem assolir a les escoles, que requereix desenvolupar la ‘intel·ligència creadora’ de les persones (en paraules del filòsof  Juan Antonio Marina) , que triomfa en la recerca de bondat, bellesa i coneixement que a la qual totes les persones (igualment dignes, lliures…humanes) estan convidades. I una dimensió d’aquesta intel·ligència és la transcendència i aquesta interpel·la a totes les persones. L’escola l’ha de desenvolupar en totes elles, amb religió o sense.

I aquí arriba la filosofia, això que ens caldria per ‘donar gust’ a la difícil tasca de pensar. Segons Witgenstein, el  filòsof més innovador del segle XX , la filosofia és simplement  poder detectar ‘preguntes genuïnes’ que plantegen noves fites,  noves maneres de conèixer, nous camins per assolir-les.

El coneixement (també a l’escola, quan és ‘competencial’) no va lligat a unes paraules portadores de veritat, sinó a una activitat conscient, joiosa, que ha de ser comunicada, compartida, que estimula i fa pensar, que proporciona autonomia, que desvetlla la capacitat de preguntar, no  (només) com estratègia per proporcionar les respostes ja esperades dels programes de les diferents matèries sinó de manera genuïna, atenent  les grans preguntes que donen sentit a la vida sense anticipar respostes. En quant és filosofia que interroga a un mateix, parlem de  consciència. Aquesta és la qüestió clau i  requereix alguna cosa  que és personal, que en podem dir transcendent (o espiritual?).

Professors i pares, religiosos o no, som ‘creients en la persona’, i no hem d’amagar que la consciència és incòmoda, perquè empeny a prendre decisions i fa prioritzar uns valors en front d’uns altres de manera no arbitrària i, de vegades, difícil; però això fa que viure sigui una aventura interessant però difícil i que es necessiten ‘indicadors’ per anar avançant.

Per això, potser el que cal  per entendre el significat de les cames de la Vella Quaresma, de les Carnestoltes i de les altres festes que foren religioses però que s’han ‘socialitzat’ no és començar parlant de religió sinó de filosofia, d’humanisme, per preparar un context en el qual aquestes festes i pràctiques tenen sentit. Perquè són esdeveniments que ens parlen d’aquesta aventura , d’aquest camí que  ha recórrer cadascú.

Per això, no pot ser que es festegi Carnestoltes i no es parli de la Pasqua.

Les festes religioses es secularitzen en una societat laica, però crec que els cristians hem  de rescatar l’aportació humanista que han fet a la cultura i no permetre que es banalitzin fent dels nostres infants uns ignorants seguidors de Disney Chanel. Si fem gresca disfressats per Carnaval o posem llumetes al carrer per Nadal, s’ha de saber per què ho fem. (Si veiem persones que demanen caritat pel carrer, hem de saber per què ho fan i deixar-nos interrogar, en consciència,  pel que passa)

Tots nosaltres avancem a les palpentes en el nostre ‘humanisme’; que pels cristians  el camí sigui aquest Jesús que neix per Nadal i ressuscita a la Pasqua no ens estalvia preguntes ni ens allunya de la cultura laica del nostre temps.

Tant de bo aquestes festes esdevinguin ‘preguntes’ que facin veure als nostres nens i nenes que, més enllà de la gresca, hi ha un camí a seguir.

 

Comparteix aquesta entrada

1 comentari

  1. Em sembla un article esplèndid de potèolítica no va superar ni trencar definitivament amnb el GFran

    Enviar resposta

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *