Pastors de Jesús, no funcionaris (aportació de Xavier Alegre a “El Pregó”)

El Pregó. Eclesial d’informació i opinió, Num 531-532, 2016, pp. 5-6

Introducció posada per la revista:

Arran del nomenament de rectors catalans però formats a Toledo, pertanyents a l’Hermandad de Hijos de nuestra Señora del Sagrado Corazón, per a tres parròquies del barri de Pubilla Cases a l’Hospitalet (Baix Llobregat), s’ha produït una reacció en aquestes comunitats —Sant Enric d’Ossó, Santa Gemma Galgani i San Antoni de Pàdua (aquesta a Esplugues)— de tradició oberta i participativa, que ha topat amb la immobilitat de l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella. Hem demanat al pare jesuïta Xavier Alegre, vinculat a aquestes parròquies des de fa dècades, que ens faci una reflexió  sobre les decisions que es prenen jeràrquicament i com  poden afectar les comunitats de les parròquies, que són la base de l’Església i que, es vulgui o no, responen sempre a una sensibilitat forjada al llarg dels anys.

Xavier Alegre és, doncs, jesuïta, llicenciat en filosofia a Munic (Alemanya) el 1964, i doctorat en teologia, especialitat Bíblia, a Münster (Alemanya) el 1977. És professor emèrit de Nou Testament a la Facultat de Teologia de Catalunya i professor de Nou Testament d’ençà del 1985 a la Universidad Centroamericana José Simeón Cañas (UCA) d’El Salvador. És membre de l’equip de Cristianisme i Justícia i ha estat director de la revista Selecciones de Teología del 1977 al 1983 i del 1990 al 1999. És autor, entre d’altres obres, de Memoria subversiva y esperanza para los pueblos crucificados (Madrid: Trotta, 2003) i Al acecho del reino diferente: Temas bíblicos básicos en clave liberadora (Madrid: Nueva Utopía, 2012). –J.M.

Pastors de Jesús (Jn 10,1-18), no funcionaris

El funcionament de l’Església

A finals del segle I, quan es redacta el quart evangeli, les comunitats cristianes han crescut. Es veuen confrontades amb noves situacions polítiques i religioses, que dificulten que siguin fidels al projecte que el Mestre volia per a l’Església. Joan s’adona de la importància que ha adquirit en elles el lideratge. I té por, com ho havien advertit Marc i Mateu (Mc 10,42-45/Mt 20,25-28), que els líders eclesials caiguin en la temptació d’agafar com a model el funcionament de l’imperi romà i no la manera d’actuar de Jesús. Per això,atribueix a Jesús unes paraules molt lúcides, que avui –com sempre- gaudeixen de molta actualitat i autoritat.

Un perill important, que han d’evitar els líders eclesials (recordem que el Nou Testament no és gens clerical, i mai no els anomena “sacerdots”), segons Mt 23,1-12, és el parany en què van caure determinats líders jueus, els quals són criticats perquè sigui ben clar com no vol Jesús que sigui el seu poble, la seva Església.

La bipolaritat eclesial

Em refereixo, concretament, al que avui un teòleg, Juan José Tamayo, ha anomenat la bipolaritat eclesial, és a dir, pronunciar unes paraules meravelloses, que tothom ha de subscriure, i que semblen en sintonia amb el  que diu (i fa!) el Papa Francesc, però amb els fets mostrar que s’actua de manera radicalment contraria del que es diu (Mt 23,1-2). I a continuació (vv. 3-8), Jesús adverteix contra el perill dels líders de voler presidir-ho sempre tot, de donar-se títols, de portar vestits especials, de posar càrregues insuportables sobre les espatlles dels altres (p.ex. en el camp de la sexualitat, diríem avui) i, sobre tot, de ser autoritaris,  car, com els hi recorda Jesús als futurs líders de l’Església, de Pare només n’hi a un, el del cel, i, per tant, a l’Església tots i totes som germans (Mt 23,9). Com també diu que a l’Església només n’hi ha un que mereixi el títol de Mestre, que és Jesús (Mt 23,10). I Jesús adverteix també als futurs líders de l’Església (i això val per a tot creient) que, si algú es vol enaltir, serà humiliat (Mt 23,12).

El bon pastor

En això hi ha una profunda sintonia entre Mateu i Joan a 10,1-18, on es presenta Jesús com a model de pastor, mostrant així que en Ell s’acompleix la promesa feta per Déu a Ezequiel, quan denunciava els falsos pastors del poble de Déu (Ez 34,1-10), tot prometent que Ell mateix vindria a cercar l’ovella perduda (Ez 34,11-16). Segons Joan 10,3-4 (cf. 10,14-15), el bon pastor coneix les ovelles pel nom i hi va davants, mostrant el camí que va portar als jueus de la comunitat de Joan a sortir del si de la religió jueva -avui diríem del Vaticà I-, per a anar cap a una comunitat que, sent fidel a les seves arrels jueves, reinterpreta i actualitza la seva fe des de Jesús –avui diríem des del Vaticà II, actualitzat a Medellín i Puebla amb el tret fonamental de l’opció pels pobres, atès que vivim en un món tan injust com és el nostre avui-. El tret fonamental d’aquest pastor, si vol ser semblant a Jesús, és que estima les seves ovelles i dóna la vida per elles (Jn 10,17-18), per la qual cosa sempre les respecta i mai actua autoritàriament, car això seria un menyspreu el poble de Déu, les laiques, laics i capellans, els quals, com a Pubilla Casas i Can Vidalet, durant més de 40 anys han estat treballant i portant, una línia pastoral, tot sent plurals, com ho és tota Església de Jesús, òbviament.

Això és el que va entendre i va fer Pau, quan es va oposar radicalment als judaïtzants (cf. Ga i Fl 3) i als carismàtics radicals (cf. 2 Co), que volien tornar a la situació anterior al Concili de Jerusalem (Ga 2,1-14), tal com alguns avui sembla que vulguin fer. Perquè ell n’era conscient –era un pastor- que la divisió dins d’una mateixa Església és un disbarat pastoral i un escàndol (1Co 1,10-16). Però una Església que vulgui tornar al Vaticà I, promovent el clericalisme dins de l’Església, és una Església que, en demés de ser infidel a Jesús, no té cap futur. “Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti” (Mc 4,9).

Xavier Alegre

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *