Passar gana, una experiència desconeguda

Estava esperant el metro (FFCC) . Hi havia poca gent a l’andana. Un colom anava amunt i avall; passa de vegades, que els coloms de la placeta que hi ha en sortir del metro baixen a explorar el subsòl: es passegen picotejant com acostumen a fer els coloms, volen d’aquí d’allà. Mai n’havia fet cabal, confiava que sabrien trobar el camí de tornada  cap a l’aire lliure.

Però aquest dia una dona de mitjana edat estava pendent de l’ocell: li feia patir veure’l en aquell entorn poc favorable. M’explicava que feia dies que era a aquella andana, que potser no  sabia com sortir-ne i que podria ser que no hi trobés menjar, allà dins, i que tingués gana. Ella menjava unes galetes que portava en una fiambrera i les compartia amb el colom: les esmicolava, les deixava caure i el colom  se les menjava amb delit. Mentrestant, ella m’anava dient “lo malo que es pasar hambre, es lo peor que hay, porque es peor que una enfermedad…” I repetia: “Es muy malo, muy malo, pasar hambre” Era evident que hi tenia experiència, que ella havia passat gana i que el record era tan dolent que no podia suportar veure aquest patiment ni tan sols en un ocell tan poc glamurós com ho són ara els criticats coloms de ciutat.

Em va entendrir l’episodi, no tenia res de carrincló;  la dona era d’ètnia sudamericana, una treballadora de la llar, res a veure amb una àvia que compensa la soledat fent moixaines a algun animal de companyia. Compartia el seu berenar alhora que recordava episodis que vull creure que ja li  quedaven lluny en el temps però prou dolorosos i encara ben vius . Hi he pensat sovint, en ella, perquè em va fer adonar que jo mai havia passat ‘aquesta’ gana ni havia vist a ningú que en passés; i que la gana que ella sí que coneixia era del tot injusta i, avui, un fracàs de la nostra intel·ligència col·lectiva.

Aquell colom perdut a l’andana del Metro hi va entrar buscant el seu menjar de cada dia, que no trobava a la placeta de dalt; aquesta és la seva feina, la que li permet viure. Les persones compartim amb els animals la necessitat de menjar, i trobar aliment ha estat la feina principal de les societats humanes, lluitant amb condicions ambientals, polítiques, socials… Ara sabem com preveure la manca o excés de pluja, ens podem comunicar amb tot el planeta, coneixem bé el valor nutritiu dels aliments de sempre i d’altres que són nous, i com aprofitar-lo en una bona dieta. Hi ha estudis que asseguren que és tècnicament  possible produir prou aliment per a tothom però la FAO avisa que en aquests dos darrers anys la gana en el món ha tornat a augmentar. Què és el que fem tan malament, si encara hi ha gent, ens, que passa gana?

Els aliments han entrat en la roda dels negocis i del consum i oblidem que no tenir-ne mata. A casa nostra, els aliments són gairebé un caprici, el resultat d’una tria que depèn dels diners que tinguem. En el nostre entorn de societat occidental benestant, té diners la gent que treballa; per sort, hi ha menjadors socials que faciliten menjar a persones sense feina.  Però vèncer la gana no és afavorir les cues de gent sense sostre o sense recursos que venen a buscar el menjar que bonament se’ls pot oferir. És fer possible que tothom pugui ‘guanyar-se el pa de cada dia’ amb la seva feina.

Tan savis que som i tan ignorants de l’experiència central del viure, l’aventura de tenir menjar! En lloc de fabricar menges cada vegada més elaborades i exquisides, convindria asegurar les  que arriben a totes les persones, que les obtenen fruit del seu treball (se les compren i les trien) sense haver de pidolar, en un mercat genuí que és intercanvi de feines per tal que tothom tingui el necessari. El menjar que dóna vida ens agermana porque compartim aquesta necessitat bàsica i ens compromet en una tasca responsable de gestió dels recursos d’aquesta casa de tots que és el nostre planeta, la Terra.

Em sembla que no t’oblidaré, bona amiga del colom.

Mercè Izquierdo

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *