No saben el que fan

Crec que podríem convenir que els camins pels quals transita la història humana  en els darrers temps no albiren res de bo; i no ho dic per la pandèmia mundial  que ens ha tocat viure des de fa un any i escaig. Ens hem de remuntar ben bé fins les darreres dècades del segle passat per trobar les primeres senyals on era possible descobrir que alguna cosa  s’estava torçant.

En bona part, mig adormits per viure en una zona del mon certament confortable, on sentíem repetir una i altre vegada allò de la “societat del benestar”, la majoria de les vegades com una conquesta que era inalienable. Quedaven lluny en el record les penúries de dues guerres mundials i, a casa nostra, la d’una guerra civil cruel i traumàtica, com ho van ser encara més, els seus efectes durant quaranta llargs anys.

També veiem en confiança la superació de la “guerra freda”; veiem allunyar-se el perill d’una guerra nuclear que es va fer molt present a l’octubre de l’any 1962 en la denominada “crisis dels míssils”, tal volta és el moment en que se’ns ha fet més patent aquest perill, encara que hem viscut durant anys sobre un autèntic polvorí, la majoria de vegades oblidat, però sempre present, una amenaça constant que ens ha acompanyat i que ho continua fent a dia d’avui, amb tanta força o si cal més. 

Recordo també que sobre aquella època es va començar a parlar del perill que representava el Canvi Climàtic, produït per l’escalfament global del planeta, els canvis d’hàbitat que podrien produir grans migracions, l’aparició dels primers signes destructors de la pluja àcida que amenaçaven grans masses forestals, també l’amenaça sobre microorganismes que viuen a la superfície del mar, ambdues coses essencials per la fotosíntesi a fi de convertir el diòxid de carboni en oxigen, aquesta pèrdua amenaça directament la vida en el planeta. 

Avui ja ben entrat els Segle XXI, tots aquests fenòmens no han sofert un aturament, ans al contrari, s’han anat agreujant de manera molt preocupant, molts científics creuen que estem al llindar de l’abisme i els terminis d’agreujament de la situació es van escurçant cada vegada que sentim a parlar de noves dades i dates límit.

La pèrdua d’espècies “des de l’alba de la civilització, la humanitat ha causat la pèrdua del 83%, de tots els mamífers salvatges i de la meitat de les plantes”, i els que estan amenaçats d’extinció en els propers anys segons l’informe IPBES, s’està accelerant de manera descontrolada i, si no hi fem res,  encara serà molt més severa. 

En el terreny econòmic, social i polític, tot apunta a un empitjorament progressiu i imparable. El creixement de la desigualtat és un procés que no sembla tenir aturador. Veiem com per a  milions de persones al nostra voltant i al món empitjoren les seves condicions de vida, la distancia entre rics i pobres no para de créixer.

Vivim una pèrdua de lideratges en els polítics, de persones que tinguin valors humans i de qualitat de tot tipus que es puguin  posar al servei de la construcció d’ un mon millor. Però el que és pitjor, és veure el creixement de les ideologies xenòfobes, d’exclusió del diferent, sigui la diferència per la raça, el gènere o la religió, en una paraula, el creixement arreu del món del feixisme en tota la seva varietat, els lideratges de personatges funestos amb molts seguidors que s’han convertit en apòstols de la negació i l’horror.

Estem tan sols a uns minsos vuitanta anys d’haver contemplat de manera nítida el rostre del mal com mai abans ho havíem fet, de una manera tant massiva i destructora; ara que tant es parla de les vacunes com a gran solució de la pandèmia que sofrim, és com si el record de la història no tingui cap efecte immunitzador per als humans, i ens veiem abocats de manera tràgica a repetir la història.

Soc conscient que el catàleg de camins erronis que portem podria ser molt més llarg, però no vull fer un editorial apocalíptic, encara que ho sembli; tan sols m’agradaria ressaltar una cosa que esdevé molt evident i és que l’home, només ell, és qui pren contínuament decisions que ens porten en aquest estat de coses. I hi ha un denominador comú, que les pren ignorant els greus efectes sobre el seu futur i el dels seus descendents.

En un tres i no res el calendari Litúrgic ens portarà als cristians a reviure els fets de la Passió de Jesús i,  en aquests fets que rememorem, hi ha un moment àlgid i central, Jesús i la seva Creu.

Recordo els anys en que de jovenet anava a l’Església amb els meus pares, i el Divendres Sant, almenys a les esglésies protestants, era tradicional sentir el que en dèiem “El sermó de les Set Paraules”. De vegades era tan llarg que fins i tot diversos  predicadors es repartien  cadascuna de les “set paraules”.

Darrerament quan contemplo la realitat que vivim i com prenem decisions els homes em ve de manera obsessiva una d’aquestes paraules de Jesús, justament la primera de les set:

Quan arribaren a l’indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. Jesús deia:
—Pare, perdona’ls, que no saben el que fan. Lluc 23:33-34

Cada vegada és més recurrent aquest pensament d’aquesta primera paraula de Jesús i amb ell se’m fa present la Teologia de la Creu d’en Martin Luther. Crec que és una aportació teològica del Reformador que és imprescindible recordar avui, m’ho deia sovint el meu estimat i enyorat  “amic i germà” Jaume Botey, el catòlic que he conegut amb una comprensió més àmplia i pregona de la Teologia de la Creu.

És indubtable que la Creu és el símbol dels milers de crucificats que hi ha en tota la història humana, un nombre ingent que no te aturador, crucificats que ho son perquè altres homes amb les seves decisions i actituds, responen a les paraules de Jesús: Pare, perdona’ls, que no saben el que fan, i a la vegada ells mateixos i la seva descendència formaran part també dels crucificats

Joel Cortés i Casals

Vicepresident de Cristianisme al Segle XXI

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *