No és evangeli per a tothom

Lluís Costa Bofill

Ja estem acostumats i ho fem automàticament a traduir Evangeli per Bona Nova o Bon Anunci. I tothom sap que aquest Bon Anunci és que Déu s’ha fet carn com nosaltres perquè coneguéssim i participéssim del seu Amor sense límits.

Per això i des d’aquesta perspectiva, em crida l’atenció des de fa molt de temps el comentari que fa Mateu (2, 3) a l’arribada del mags que anuncien el naixement del rei del jueus: “El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s’inquietaren en sentir aquestes noves”. És que per a ells no era una Bona Nova?

Hi he donat moltes voltes i n’he parlat força amb companys, però no ho he tingut del tot clar fins que he llegit el quadern 181 de Cristianisme i Justícia. El títol no és prou atractiu per culpa d’un neologisme massa tècnic (“Distopies evangèliques”), però el contingut és tan excel·lent  que l’he llegit moltes vegades i us recomano que també ho feu.

L’autor sistematitza missatges clars dels evangelis de tal manera que he comprès la raó autèntica de les convulses crisis cícliques que pateix la religiositat popular i oficial, especialment la que vivim actualment: “Les paraules i les accions de Jesús foren percebudes pels seus coetanis com una amenaça real per al sistema social, polític i religiós imperant”. Crec que aquesta percepció ha estat vigent sempre per als seus seguidors al llarg de la història. I, malgrat això, uns i altres i de manera escandalosa els que es reclamen com als seus hereus més directes, ha maldat per maquillar i aigualir aquest caire tan inquietant.

Repassant la història de l’Església apareix nítidament la quasi obsessió, sobretot dels jerarques, no d’ensorrar el sistema imperant, sinó d’absorbir-lo, de convertir-lo en sistema teocràtic i d’imposar-se com a regidors del nou imperi, tan o més corcat que el vell. Només així es justifica la implacable persecució dels dissidents, que precisament avui anomenem antisistema i que han rebut qualificacions molt diverses.

A la presentació del llibret hi ha una afirmació que em fa venir pell de gallina: “Al llarg de la història, els guardians de l’ordre establert sempre han vist amb mals ulls qualsevol intent de construir una societat justa, fraterna i igualitària”. Qui són aquests guardians de l’ordre establert? N’hi ha algun a la nòmina eclesiàstica? Seria terrible que alguns dels que s’omplen la boca amb paraules tan boniques fossin els que menys interès tenen a fer-les realitat i els que més atempten perquè el vent se les emporti sense pena ni glòria.

Si ha quedat clar que les paraules i la vida de Jesús de Natzaret no són una Bona Nova per a tothom, cal preguntar-nos si ho són per a nosaltres. O sigui, si estem integrats al sistema imperant i pretenem mantenir-lo dret al preu que sigui o bé si ens decidim sincerament a esdevenir antisistema i treballem per enfonsar-lo. També valdria la pena de pensar en quina mesura som capaços d’acolorir els puixants moviments antisistema amb colors cristians, perquè és evident que no tota actitud rebel respon a aspiracions per construir el Regne de Jesús. No tota revolució és justa; cal que neixi de l’Amor i tendeixi cap a la Comunió, acostant-nos a Jesús, que és l’Amor fet Persona.


Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *