No cal consagració

Aquestes darreres setmanes, a la catequesi familiar, hem contemplat i comentat el fragment dels Fets dels Apòstols en què es resumeix la vida de les primeres comunitats cristianes (2, 41-47), el de la primera carta de Pau als corintis en què els transmet “la tradició que he rebut” sobre el “memorial” de Jesús, el Senyor (11, 17-29) i l’episodi del lavatori dels peus, que precedeix, segons Joan, l’Últim Sopar (13, 2-15).

Crida l’atenció la diversificació de llocs i de funcions dels primers cristians: “assistien unànimement al culte del temple” i “a casa, partien el pa i prenien el seu aliment amb joia i senzillesa de cor”.  “Partir el pa” (la nostra Missa) no era un acre de culte, sinó una trobada fraternal en què feien visible i palpable que “tot ho tenien al servei de tots”. Per això no calia celebrar-ho en cap lloc sagrat ni consagrat, sinó “a casa” i no calia que ho presidís cap persona sagrada ni consagrada, sinó el pare de família, que vetllava perquè “la comunió fraterna” fos efectiva. Què hi ha de més profà i més allunyat del sagrat que menjar i beure al voltant d’una taula?

Pau dirigeix la seva irada diatriba als corintis no pas perquè celebrin el “memorial” a casa ni per l’absència de sacerdot, sinó perquè “quan us reuniu en comunitat, hi ha divisions entre vosaltres” i “mentre els uns passen gana, els altres beuen massa”. “El resultat és que ja no celebreu el sopar del Senyor”. El que profana el “memorial” i converteix les reunions en “motiu de condemna” no és pas l’absència de rituals consagratoris, sinó que els assistents no són “sol·lícits els uns pels altres”.

En tot cas, el que fa sagramental la presa d’aliment és la referència al gest de Jesús, que va partir i repartir el pa com a penyora i acompliment del que va ser la clau de volta de la seva encarnació: partir i repartir la vida, gastar-la tot posant-la al nostre abast perquè la poguéssim gaudir a mans plenes.

És el que el solemne preàmbul de Joan al lavatori posa en relleu amb un repte final ben precís: “Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres” i “feliços vosaltres si, a més de saber això, ho practiqueu”. I no oblidem que Joan passa per alt la narració del sopar, cosa que ressalta encara més la transcendència de la lliçó.

La conclusió que en vàrem treure entre tots ens va semblar clara: el risc que les Misses esdevinguin “motiu de condemna” i no pas oportunitat de salvació no depèn de la fidelitat rigorosa a uns rituals sagrats, sinó de la incapacitat de convertir la Missa en el moment culminant de la “sol·licitud dels uns pels altres” i d’acceptar el testimoni de Jesús com l’empenta definitiva per posar el que som i el que tenim al servei dels germans i, de veritat, “viure la comunió fraterna”.

 

Lluís Costa Bofill

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *