Nadal i el bou i la mula

Jaume Botey

El llibre de Benet XVI sobre la infància de Jesús ha suscitat la reflexió sobre la historicitat del que segons la tradició va passar realment a Natzaret, a Betlem amb els àngels i pastors o en la fugida a Egipte. Déu es revela dins de la història i la fe del creient se situa també dins de la història, per tant és lògic que ens preguntem: què va passar realment per Nadal?

Ja fa molts anys que sabem que els evangelis, especialment els de la infància, no són un llibre d’història. Són elaboració teològica i missatge. Darrere del lirisme de les escenes hi ha una teologia pensada fins als seus més delicats detalls. Literàriament són textos sobris, d’una emocionant bellesa i poesia, d’una aparent simplicitat però també d’una extraordinària profunditat. Van ser els últims textos que Mateu i Lluc van escriure i els van posar al començament dels seus evangelis com un clar missatge d’alegria i esperança: van voler anunciar a les primeres comunitats qui és i què significa Jesús de Natzaret. A la comunitat jueva se li diu que Jesús és el messies esperat i que des d’Abraham tota la història de salvació va estar orientada cap a ell. I a la humanitat en general se’ns diu que no estem sols, Ell, l’Emmanuel, és enmig de nosaltres, “ens ha nascut un salvador”.

L’important no és la història sinó el missatge de fe. Són pocs els fets històrics continguts en aquests relats que l’exegesi dóna per veritables: les esposalles de Maria i Josep, la descendència davídica de Jesús, el nom de Jesús, el naixement de Jesús de Maria, la pobresa com ambient, Natzaret com a lloc de residència. I sobre ells Mateu i Lluc construeixen el relat teològic amb la vestimenta del gènere literari del “midrash”, que consisteix a prendre un fet o una dita de l’escriptura i elaborar, embellir o buscar paral·lelismes amb altres personatges per tal de subratllar i proclamar de manera inequívoca una veritat de fe.

Aquell missatge de fe, i d’alegria i esperança, ha transcendit els límits de la primera comunitat. Les escenes familiars de Nadal, més que crònica històrica, pretenen ser proclamacions de fe sobre Jesús Salvador, nascut pobre i feble com tot nen. A través del llenguatge del mite, del símbol i de la poesia l’ésser humà es submergeix en la humil vida que neix per a tota la humanitat com esperança d’alliberament. Així ho va entendre Sant Francesc d’Assís quan allà a la Porciúncula va inventar el primer pessebre de la història.

Per això sorprèn que en el seu llibre Benet XVI utilitzi una exegesi amb voluntat d’assegurar la historicitat de cada un dels fets.

Voler conservar a qualsevol preu la historicitat de cadascuna de les escenes dels relats evangèlics, a part de perdre’s en la complexitat o en la impossibilitat de la seva demostració, sobretot és situar-se fora de l’atmosfera creada per Mateu i Lluc: una atmosfera en la qual la seva preocupació no és saber si va existir o no l’estrella, si es van aparèixer o no els àngels, si hi va haver o no bou i mula, si els mags van venir de l’Orient o de Tartessos, o si la virginitat de Maria s’ha d’entendre en el sentit físic, sinó a saber que Déu assumeix com a pròpia la història de la humanitat, el significat religiós del Nen.

 

Comparteix aquesta entrada