Nacionalisme espanyol versus nacionalismes perifèrics

Lluís Busquets i Grabulosa

Segons la professora d’ètica Begonya Roman, la moral és vivència; a la pregunta «Què he de fer» es respon amb una acció. L’ètica és reflexió; a la pregunta «Per què ho he de fer i ho he de fer així?» es respon amb un argument. A l’hora de fer govern després d’unes eleccions, hi juga la reflexió i la vivència. El senyor Pedro Sánchez (PSOE amb 90 escons) havia dit i redit que no pactaria mai ni amb Mariano Rajoy (PP, amb 123 escons) ni amb Rivera (C’s, 40 escons); el mateix havia dit el senyor Albert Rivera. I s’han menjant amb patates el que havien promès als electors. Per arribar a una mínima coherència moral han hagut de corrompre la reflexió ètica.

Tots dos van sortir de les eleccions escaldats. Rivera sense arribar al sostre imaginat (el de poder fer majoria amb el PP); Sànchez amb la pèrdua més gran d’electors de la història del socialisme espanyol, cosa que l’afeblí dins el partit. Tan afeblit que els barons li van imposar no pactar amb Pablo Iglesias (Podemos, 69 escons comptant totes les convergències). El que Felipe González havia deixar anar com una boutade per afeblir el PP —el pacte PSOE-C’s— ha resultat el zenit de les maniobres polítiques.

Ara bé, sumant tot el sumable de l’esquerra (90 escons socialistes, 69 de tots els components Podemos, 5 de comunistes, Bildu i Canàries), fan 164, un vot més que la suma de PP (123) i Ciutadans (40), 163. Però això, abans de cap argument (per exemple que el pacte seria molt estantís i que el PP domina el Senat i un terç de la cambra baixa) era anatema! El problema era clar: calia comptar amb els nacionalistes catalans (9 d’ERC i 8 de DiL) i bascos (6 del PNB). Almenys amb la seva abstenció i aquiescència. Tabú. Ni els barons i baronesses del PSOE ni Sánchez no estan disposats a admetre que Espanya és un estat plurinacional amb sobirania jurídica i política de cada nació. Això seria tant com dir que l’article 2 de la Constitució, en mala hora imposat, ha de passar a millor vida. (I només de sentir-ho, després de l’estafa de la transició, els fa nàusees.) I per fer front als 123 escons del PP, s’han empescat una mena d’entesa transversal POSE-C’s-CC que sumen 131 escons, 8 més que els del PP. Reflexió ètica pervertida perquè no es pot transformar en moral, en vivència, en govern. Aleshores la investidura resulta immoral perquè l’únic que ha primat per part de Sánchez ha estat fer-se fort davant del partit amb el debat. Tothom li ha vist el llautó.

Em vaig empassar de dalt a baix els dos debats de no-investidura del senyor Pedro Sánchez i la veritat és que em vaig divertir força. Començant pel discurs de Rajoy, un dels més sarcàstics i punyents que li he sentit mai, amb referències al Tractat dels Toros de Guisando, pel qual Isabel I era considerada pel seu germanastre Enric IV de Castella princesa d’Astúries i hereva del tron (quin sarcasme el de Rajoy en aplicar-ho al seu opositor!) i al bàlsam de Fierabràs, que segons el Quixot ho havia de curar tot com el Sr. Canvi proclamat pel Sr. Sànchez, la causticitat de la qual no sé si va entendre prou (allò de ser un bluf, sí que ho devia capir: se li va explicar amb definició de la RAE i tot). Tampoc no sé si va captar la ironia d’Iglesias relacionant el quadre de Genovés L’abraçada, emblema de la transició, i el de les llances de Velázquez, tota una rendició, molt més punyent que la calç del GAL (episodi en què el de la cueta hauria pogut fer més sang: Corcuera anà a judici i Vera fou condemnat segons la sentència pública 155/2002 de l’Audiència Provincial de Madrid).

Sánchez deu saber sumar. El problema és que no ha sabut deseixir-se dels barons del seu partit ni del seu comitè pseudofederal. I, aquests li han fet creure, com en un joc de mans, que Catalunya no existia, que aquesta rèproba nació no havia votat. Els ciutadans prou han parlat, però els catalans, per a la metròpoli (on de sempre, pactar és doblegar l’altre) no comptem. Mai com en aquest debat s’han enfrontat el nacionalisme espanyol amb els nacionalismes perifèrics. La taula de salvament de C’s —el senyor Iceta no ha explicat mai al Sr. Sánchez l’origen dels taronges?— , l’invent d’unes mesures on coincidir transversalment, no se’l creuen cap dels dos equips negociadors.

Sánchez, davant dels seus, ha agafat musculatura mediàtica per a unes properes eleccions en contra dels seus enemics de dins, però ha fracassat absolutament. Arreu del món, li agradi o no, es veu així. Per això Rajoy no va voler cap litúrgia d’investidura fins a assegurar-se-la. A no ser que al Rei se li encengui la bombeta (quina gran ocasió!), cerqui una persona no política capaç d’entendre Catalunya (tipus Herrero de Miñón; no dic aquest senyor, sinó un tipus com ell) i li encarregui de formar govern…, som on érem. Segueixen les tres sortides: O Sánchez fa la gran coalició amb el PP ( i rebrà l’abraçada de l’ós i de l’Íbex-35) o se celebren noves eleccions (amb un bucle repetitiu que el pot dur al desastre) o es decanta cap a Podemos amb tot el que implica això per a Catalunya i d’altres nacions perifèriques de la pell de brau.

I aquest és l’os dur de rossegar amb tot el que ha dit fins avui. Que si “crisi de convivència” per aquí (i el senyor Iceta, mut) , que “no vull els d’ERC” per allà, i que si algú pensa en un referèndum per Catalunya “perdi tota esperança”… (Com a la porta de l’Infern del Dante.) Millor una entesa transversal de POSE-C’s, cuinada amb sal grossa i sense detall perquè qui vulgui s’hi afegeixi (vaja manera de pactar!) que no pas plantejar-se la miserable actual situació d’Espanya prenent en compte les perifèries. De fet, és l’hora de Catalunya perquè Catalunya (el que suposa Catalunya) pot engegar a casa tant Rajoy com Sánchez. Cal suposar que, amb els sobres de Bárcenas, la Gürtel i Imelsa, etc., el PSOE, si no vol perdre bous i esquelles, no donarà suport a Rajoy i aprofitarà l’ocasió (a no ser que surti per la tangent de C’s i es conformi com els cupaires amb un cap, en aquest cas el de Rajoy). Sánchez, si vol governar, s’haurà d’agafar al ferro roent que li ha ofert Podemos (Iglesias és l’únic que durant tot aquest impasse ha fet política, encara que no agradi. No oblidem que vol el referèndum a Catalunya perquè els catalans el perdem.). L’alternativa de noves eleccions ni és bona per a ell ni per a C’s. És l’hora de Catalunya, repeteixo, si sabem jugar el tempo amb astúcia i convicció.

Si Sánchez no fos tan passerell, reflexionaria bé tot el que li va dir el senyor Tardà (fins Rajoy va deixar anar “¡Esto es hablar claro!”) i donaria un cop de puny a la taula contra barons i baronesses tipus Susana Díaz i, recordant que Zapatero fins i tot es va entendre amb Puigcercós d’ERC, es posaria a parlar amb Iglesias sense línies vermelles. Ètica pura. Després, podria ser moral de veritat i no fer cap més perversió de la moral. Al meu modest entendre, enllà de venir-se a fer fotos amb el president Puigdemont, és l’únic camí que li queda, si no vol sucumbir al possible sorpasso dels violetes el proper juny.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *