Mn. Josep M. Totosaus

Sefa Amell

totosaus

Un home de somriure perenne i mirada bondadosa, que no amagava un caràcter determinat i segur que es feia notar de seguida que emetia alguna observació, que sempre era curosa encara que denotés dissentiment. Irònic en la mirada i en les paraules, podia ser fins i tot corrosiu i destructor però sabia aturar-se, agut i intel·ligent, al moment oportú.

En el comiat celebrat a la basílica de santa Maria del Pi, el dia 10 de febrer de 2014, es va destacar el seu pas pel Centre d’Estudis Pastorals i la seva influència en uns temps que encara es vivia l’esperança despertada pel Vaticà II. La seva darrera dedicació va estar dirigida a la revista El Pregó, iniciada el 1994, sota la direcció de Casimir Martí, a la que va dedicar molts esforços i va vetllar per la puresa en les idees i en el llenguatge. Fins als darrers exemplars del 2013 hi va treballar encarregant o triant articles, escrivint els signes del temps, repassant aportacions i continguts.

Paral·lelament, juntament amb el director de la revista, s’ha anat creant una nova redacció que hi treballa des de ja fa alguns mesos de manera que n’assegura la continuïtat.

En Totosaus va estimar profundament l’Església de Jesucrist i tota la seva energia la va encaminar a fer-la millor. Ell era un home de gran cultura i sempre va treballar perquè la gent creient no ho fes a ulls clucs sinó coneixent les realitats i amb una ment informada i crítica, cosa que el feia incòmode a algun jerarca.

Vilafranquí de soca-rel, estimava intensament Catalunya. Amb Mn. Jesús Huguet, que va morir fa un any a causa d’accident, compartien una amistat profunda i El Pregó va ser un altaveu per als dos on van abocar interessos i neguits.

Comparteix aquesta entrada

1 comentari

  1. He conegut força més la trajectòria de Mossèn Totosaus que a ell personalment. Estic totalment d’acord amb el que escriu la Sefa Amell. Amb petita humilitat em permeto afegir que crec que ell forma, o formava, part d’una generació dissortadament desaprofitada per a, i per, L’Església. I tot,o en gran part, penso que va ser pel fet que el desenvolupament del Concili Vaticà II va ser el que va ser, i no el que molts hauríem volgut que hagués estat.

    Enviar resposta

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *