Mitjans de comunicació social: manipulacions i interessos

Amb aquest títol tingué lloc el passat dissabte dia 12 a la sala d’actes de la parròquia de Sant Ildefons un debat  organitzat per “Cristianisme al Segle XXI” en què van  participar Àlex Masllorens, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, i  Oriol Domingo,  ex-responsable de la informació religiosa de “La Vanguardia” durant molts anys fins que se’n desvinculà el 2014, promotor del blog  ‘avantguarda.cat’ i col·laborador de “Foc Nou”, El Pregó” i Ràdio Estel. L’objectiu era reflexionar les raons de determinats resultats electorals que, darrerament, han contradit  l’opinió publicada (victòries del PP malgrat els casos de corrupció,victòria del Brexit, derrota del referèndum de les FARC i resultats a la presidència dels EUA).

Inaugurà l’acte Jaume Botey, com a president de l’Associació, i presentà els ponents el també periodista Lluís Busquets i Grabulosa. Inicià la intervenció  el senyor Masllorens afirmant que els mitjans mai no poden ser del tot objectius ni veritables i que, en principi, no és dolent conèixer-ne  el posicionament públic de cadascun; ara bé, a l’hora de distingir la informació contrastada i opinió,ens adonem que  hi ha posicionaments ideològics i partidismes subrepticis que resulten escandalosos.  Sobretot si tenim en compte que la majoria  de mitjans són subvencionats amb diner pública. Recordà Vázquez Montalbán quan deia que el periodisme es mou entre el silenci de determinats fets i la no-veritat i posà alguns exemples  fins al punt de concloure que ens trobem en una societat més desinformada del que sembla. A l’hora d’analitzar-ne les causes  esmentà la precarietat de la professió periodística, la mercantilització de la informació més enllà del servei als receptors, a comoditat d’aquests  en la consolidació de determinades ideologies perquè consumim aquells mitjans que trobem més afins i la globalització dels conglomerats mediàtics, almenys a Occident, cada vegada en menys mans i amb continguts diversificats (diaris, canals de tv, distribuïdores cinematogràfiques, etc.). Així parlà de grups a nivell mundial (AOL-Time  Warner, Viacom-CBS, Disney, Vivendi, New Corporation, Gannett Mc Clatchy, Hearst Corporation…) i  d’una dotzena que dominen a la pell de brau (entre els quals , Vocento, Prisa, Unidad Editorial, Mediaset, Planeta…), tan capaços de perfilar una manera de veure el món com de dispersar  continguts i de nodrir-se de fons d’inversió estrangers, de manera que es fa difícil responsabilitzar- ne propietaris.

Per postres,  si entre els nínxols d’informació no maneflejada, quedaven  com alternatives empreses de la xarxa, ara sembla que Google, Facebook o Whatssap, també es van concentrant i poden acabar barrejant interessos. Al·ludí al llibre de Neil Postman, Divertir-se hasta morir, per explicar que, vist que la gent penja imatges del que fa quotidianament a la xarxa, davant del perill del control denunciat per Orwell, hauria guanyat el món feliç d’Huxley, com si la gent estigués la mar de contenta de ser sotmesa a tota mena de controls.

Oriol Domingo  partí de la posició crítica  del seu company enfront dels mitjans i volgué trobar les causes del perquè els mèdia, a més d’informar, desinformen, manipulen, tergiversen  i fins i tot enganyen. Enllà dels dèficits  que havia trobat el seu company —precarietat de la professió, grans grups en poques mans, manca d’ètica, etc.— va voler exemplificar la via de la censura, de la qual ell mateix havia estat víctima, com n’havien estat al seu mitjà l’escriptor A. Sánchez Piñol o el filòsof X. Antich, aquest per haver escrit que el destí de Jorge Fernández Díaz era el de seure davant d’un tribunal. Amb exemples d’algunes recents tergiversacions, entrà en els riscos i servituds de les xarxes socials, malgrat ser l’única via de contrapoder als mitjans clàssics i poderosos, per poder-los  trencar-los el monopoli comunicatiu i frenar-ne la manipulació. Després de parlar-nos de la censura i la tergiversació i dels reptes i riscos de les xarxes socials, es demanà què hem de fer els receptors. Per a ell, a partir del sentit crítica de cadascú, cal cercar la credibilitat dels mitjans, a partir de paràmetres com el de  contrastar notícies, la critica amb respecte, la documentació i argumentació raonada del que diu. Tampoc no és bo, actualment, seguir sols un mitjà. Cadascú s’hauria de construir una mena de Frankenstein comunicatiu  havent pouat informacions d’aquí i d’allà. Parlà fins i tot de “Sibilare”, consultoria de comunicació i big-data. Demanà responsabilitat als receptors perquè, si es deixa fer als mitjans a lloure, no tenen altra ideologia més enllà del propi negoci i del seu manteniment.

El debat fou molt interessant, perquè hi va haver molta participació. No sols es baixà al detall de quins mitjans controlen determinades empreses al nostre país sinó de signatures concretes i cares conegudes. Es parlà de les pressions de la publicitat, dels filtres de les agències i de tota mena de tertulians. I, encara, de l’ interès i maneres de determinades informacions religioses. Tothom en sortí enriquit.

Podeu fer un cop d’ull a l’article d’Oriol Domingo a Avantguarda.cat

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *