Malgrat tot, el món avança

Montse Sintas, periodista

Els resultats de les passades eleccions europees han suposat un terrabastall per als partits polítics fins ara majoritaris a l’Estat espanyol. Especialment per als que durant dècades han estat apalancats en el poder i, en el pitjor dels casos, traient profit de les seves prebendes o de la seva llagoteria envers els qui estan més amunt, ja sigui en el propi partit o en qualsevol esfera pròxima al poder. Algú dubte que aquestes persones han acabat vivint en un món irreal, desconnectades de la societat a la qual suposadament es proposaven servir?

¿Quants ex (polítics, ministres, directors generals, etc. ) han estat posteriorment nomenats consellers d’empreses paraestatals o privades, ambaixadors, senadors o qualsevol altre càrrec -amb un sou d’aquí t’espero- en els darrers lustres? Quants diputats porten dècades escalfant les cadires del Congreso com si fossin càrrecs vitalicis, votats sí, però en llistes tancades? Quants s’han lucrat, han estafat, posat mà a la caixa tant com han pogut?

Diuen, els resultats de les europees i les enquestes, que els dos partits majoritaris ho acabaran pagant a les properes eleccions generals. I això, malgrat els esforços de la premsa descaradament partidista (sempre a favor dels partits majoritaris, és clar). Però la gent ja no s’ho empassa tot i han sortit altres moviments socials que, malgrat el desprestigi de la res política, aspiren a canviar les coses. I, mentrestant, els qui encara manen s’afanyen a deixar lligat (per un quant temps) el tema monàrquic i l’aforament del anterior cap d’Estat. La pregunta és òbvia: Tanta por té /tenen que l’empaiti la justícia?

Tampoc a Catalunya els partits fins ara hegemònics no s’han lliurat del càstig de la ciutadania. Però encara, als d’aquí i als d’allà, els hagués pogut anar pitjor, si els joves desencantats de tot plegat haguessin anat a votar. Perquè una bona part de l’abstenció a les europees prové dels joves, molts dels quals, menors de trenta anys o amb trenta i pocs, estan sense feina o treballen en precari i amb sous precaris (seguint els dictats del liberalisme europeu). D’altres han marxat per força a buscar-se la vida en un altre país, fregant a les cuines, escombrant carrers o servint taules. Sí, és clar, a una minoria, sovint molt qualificada, li està anant bé a fora. Però el cost és tan alt per a ells i les seves famílies que fins i tot se’n fan anuncis a la tele.

I els qui estan aquí perquè de debò creuen que un país l’aixeca la seva gent, neden a contracorrent. Treballen també precàriament a la sanitat pública, amb expedients acadèmics d’excel·lència que els obririen les portes de qualsevol hospital europeu. Però no volen marxar perquè se

senten orgullosos que un país tan petit tingui una de les millors sanitats públiques del món. Ara que la volen desmantellar, perquè la privada faci més beneficis. I segur que d’altres joves professionals creuen fermament que la ciutadania té dret a una informació veraç i contrastada, gens sectària. Per això resisteixen en els mitjans de comunicació, com poden, perquè la gent cada vegada compra menys diaris i es creu informada llegint titolets de la premsa gratuïta. I treballen perquè els nostres nens i nenes rebin una educació de qualitat, perquè estan convençuts que un país amb futur i millor ha de tenir persones formades i que pensin.

Per això tots aquests/es joves resistents tenen tot el dret a lluitar perquè la societat canviï. I ja no accepten pactes d’Estat com els de fa quaranta anys ni transicions pretesament modèliques ni retallades en els drets públics: la salut, l’educació, la informació…. I no perden l’esperança. Confien que malgrat tot, el món avança.

 

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *