L’ocàs de l’Església

Fa uns dies vaig llegir aquest titular en un periòdic digital: «L’ocàs de l’Església: 280.000 creients menys cada any». El primer paràgraf de l’article ho explica així: «L’Església Catòlica travessa a Espanya una intensa crisi de fervor religiós, que l’està portant a perdre cada any més d’un quart de milió de creients, una minva de seguidors que s’afegeix a un creixent abandonament de pràctiques religioses com anar a Missa, casar-se o batejar els infants». A continuació hi havia un seguit d’estadístiques que ratificaven aquesta afirmació.

La notícia no és pas un descobriment de darrera hora i tots som conscients de la seva gravetat. però m’ha ofert una altra oportunitat de plantejar-me preguntes inquietants que no veig prou comentades: L’abandonament del culte i de les pràctiques sagramentals és el símptoma més greu del defalliment de l’Església? És la millor mesura per calibrar la vigoria o la feblesa de l’Església? Si ara en constatem l’ocàs, vol dir que abans havia gaudit d’ufanor i de puixança resplendent?

La meva resposta a totes aquestes preguntes és negativa, perquè crec que Jesús no va fundar una societat cultual, sinó que va engegar un moviment revulsiu que capgirés el paradigma i les expectatives de la convivència, en què el culte fos únicament un mitjà per mantenir viva i alimentar aquesta revolució. La seva proposta bàsica no és una estructura cultual, sinó un projecte de comunió creixent per acostar-se al màxim a l’ideal: «Que tots siguin u. Que estiguin en nosaltres, Pare, com tu estàs en mi i jo en tu. Així el món creurà que tu m’has enviat». (Joan 17, 20-21)

Les paraules de la carta als Corintis (IC 1, 10) em serveixen per concretar el que intento de definir: «Aneu tots d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres». Aquest sí que és un bon barem per calibrar l’autenticitat del fervor religiós. Hi ha hagut alguna època en què l’Església (els cristians) hàgim ja no aconseguit, sinó maldat seriosament per esborrar divisions, per ensorrar fronteres i per reconciliar comunitats? Més aviat ha estat el contrari. I, després de dos mil anys de cristianisme i d’aconseguir xifres exuberants de cristians arreu del món, estem més enfrontats, dividits i renyits que mai en tots els àmbits: polític, social, econòmic i religiós. Potser en l’econòmic és especialment escandalós, ja que és el més influent i el més impermeable a la solidaritat; sempre hi preval, la competència, el seu pitjor enemic.

En resum, crec que la crisi i la feblesa de l’Església (del cristianisme i dels cristians) no és un fenomen que hagi esclatat en els darrers temps, sinó un repte al qual no hem sabut, pogut o volgut respondre quasi des dels inicis, ja que no hem encarat l’objectiu fonamental fixat per Jesús: amarar la relacions personals i col·lectives dels valors característics de l’Evangeli (Bona Notícia per als desvalguts): misericòrdia, tendresa, acolliment… i Justícia genuïna per reconèixer pràcticament el dret indefugible de tots i de cadascun dels fills de Déu de gaudir d’igualtat d’oportunitats per a una vida digna, joiosa i serena.

Lluís Costa

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *