Lligar i deslligar, tots junts

Ramon M. Nogués

El poder resulta antropològicament fascinant, tant per als que el pretenen com per als que el sofreixen, cosa més sorprenent, però que s’explica per aquella síndrome anomenada d’Estocolm, per la qual els sotmesos arriben a admirar els qui els sotmeten. Quan es tracta del poder religiós la temàtica es complica, perquè a la fascinació pel poder s’hi ajunta la presumpció que el poder ve de Déu. El mateix Sant Pau va caure en el parany en la seva estranya i errada justificació del poder, atribuint-lo a la voluntat de Déu ( Rom, 13,1). Jesús, en aquest punt, va ser taxatiu: critica agrament el poder i proposa que el poder sigui exclusivament un acte de servei, tal com ell mateix va mostrar. ( Lc, 22. 24-27).

Em vénen al cap aquestes reflexions en ocasió de les lectures que es fan a la litúrgia catòlica de la festivitat de Sant Pere i Sant Pau. En l’Evangeli es llegeix, en honor de la potestat de Pere, el text de Sant Mateu en el qual s’atribueix a Jesús el lliurament a Pere de les claus del Regne, recordant-li que té la potestat de lligar i de deslligar ( Mt, 16,19), potestat que, per cert, als espanyols els evoca un mal record a partir de la forma en què el dictador utilitzava aquesta expressió (“atado y bien atado”). La institució eclesiàstica catòlica ha utilitzat aquesta frase per justificar l’exercici absolut de l’autoritat eclesial atribuïda al Papa, generant el que sovint s’ha anomenat papolatria. A l’Evangeli de Mateu, però, l’expressió rep una molt oportuna relativització: poc després de citar el poder de lligar i de deslligar a favor de Pere ( Mt, 16,19), Mateu a 18,18 atribueix aquest mateix poder a tots els deixebles de Jesús. Així queda clar que això de lligar i de deslligar és un afer que ens correspon a tots.

A l’Església, doncs, el ministeri de lligar i de deslligar és competència de tots i cal que tots ens sentim implicats en la seva resolució, organitzant aquest servei ben coordinats i presidits, però no anul·lats, pel màxim servei eclesial, que és el de Pere. Encara menys es pot acceptar que aquest servei sigui segrestat per algun tipus de càmeres secretes vaticanes que pretenguin fer seves totes les potestats terrenals i celestials. El Papa Francesc ha deixat bastant clara la seva postura al respecte, recordant gràficament als pastors que han de fer ferum d’ovella o també que qui vulgui escalar que es faci alpinista, però que no pretengui utilitzar els ascensors eclesiàstics.

Aquests comentaris de Francesc són una excel·lent hermenèutica evangèlica i no caldria ressaltar-ne tant l’oportunitat sinó fos perquè ens hem acostumat a llegir i a citar de l’Evangeli només aquells textos i en aquelles formes en les quals ens interessa citar-los a la nostra conveniència. Com deia l’altre Francesc, el d’Assis, hem de llegir l’Evangeli evitant les glosses! Efectivament anem fent glosses a favor de les nostres fantasies i les paraules de l’Evangeli acaben significant el contrari del que diuen.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *