Les dimensions de Déu

Ramon M. Nogués

Quan parlem d’una realitat, pensem sovint en les seves dimensions. En les festes cristianes de Nadal es parla d’Emmanuel ( “im manu El” en hebreu, és dir, Déu amb nosaltres). Les dimensions d’aquesta afirmació només es poden expressar en metàfores, que és la forma més seriosa d’expressar allò més seriós. Perquè no sabem que Déu tingui dimensions.

Les metàfores dels testaments bíblics sobre Déu són abundoses. La Biblia el considera Roca, Muralla protectora, Font, Foc, Vent, Àliga, Pare… Lluc l’anomena Rei, Messies. Joan parla de Paraula o Llum. Jesús va fer seva sobretot la metàfora de Pare. Per a la nostra sensibilitat potser seria adequat parlar d´Energia, Mare, Company de camí… Les feministes americanes cristianes diuen sovint provocativament que Déu és “negra”, és a dir, una dona negra. ¿Per què no pot ser tant adequat per a Déu representar-lo com un home blanc d’uns seixanta anys, com fer-ho a través d’una noia negra menystinguda per l’establishment americà? Perquè Déu no te dimensions de cap d’aquestes metàfores i elles només ens assenyalen direccions del pensament o la imaginació, sense els que no podem pensar. El pensament humà només treballa amb productes provinents dels sentits i, per tant, quan parlem de realitats no susceptibles de ser experimentades sensorialment, hem de recórrer a les comparacions i metàfores.

Cal tenir molt presents els inevitables condicionaments imaginatius del pensament humà, tant per a acceptar-los humilment, com per superar-los i no quedar-nos fixats en ells, com el neci en el dit del savi que assenyala la lluna. Tot això és molt important en el llenguatge religiós, tant per a aquells que són partidaris “només” de la inefabilitat de Déu proposant només un silenci absolut buit (en tot cas cal un silenci ple com el dels espais siderals travessats per les plenituds electromagnètiques), com per als que pretenen llegir els textos religiosos com a definicions i cròniques sobre Déu en comptes d’endinsar-se en les profunditats de la interpretació simbòlica.

Parlar de Déu és una arriscada i imprescindible feina, tant interessant i necessària com parlar de la bellesa o de la necessitat d’un món nou on hi regni la justícia. Ens caldrà afinar en la metàfora i el símbol.

Comparteix aquesta entrada

1 comentari

  1. M’interessa seguir en la linia del text d’en Ramon Maria. M’agradaria aprofondir en la idea de Deu “personal”. Vol dir que te una realitat que podem comparar amb la realitat humana? Com podem usar el llenguatge simbòlic per acostar-nos a la seva realitat?

    Enviar resposta

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *