Les bombes de precisió

L’aturada i la recessió del comerç d’armes és un tema que m’apassiona perquè el considero primordial per avançar en l’assoliment d’una pau genuïna i estable i perquè el percebo d’una complexitat que barra el pas a qualsevol solució que el situï en un horitzó proper i abastable. Crec que hauria de ser un debat de primer ordre en què s’impliqués la gent més trempada i que els que el coneixen millor el plantegessin amb tota transparència.

El darrer fet que m’ha inquietat és l’enrenou provocar pel tímid anunci de la Ministra de Defensa que es revisaria la venda de bombes de precisió a l’Aràbia Saudita per evitar, d’acord amb les propostes de l’ONU, que s’usessin contra la població del Iemen, massacrant els col·lectius més febles i indefensos, com ja s’està fent. La reacció del govern saudita no es va pas fer esperar: si no hi ha bombes, tampoc no volem les goletes. I va esclatar la traca: els treballadors de diverses drassanes van protestar iradament per la quantiosa pèrdua de sou i feina. L’Alcalde de Cadis (militant del partit morat, adalil de la regeneració democràtica i de la solidaritat global) ho va plantejar cruament: “Si hem de triar entre perdre sou i feina o poder menjar, ens decidim per poder menjar”, encara que sigui matant els altres. Evidentment la ministra es va empassar el gripau i les bombes ja estan en camí cap a l’Aràbia Saudita, amb l’aquiescència general i l’alleujament de l’ensurt de les drassanes.

El dilema plantejat per l’alcalde de Cadis és aterridor. Haver de triar entre la pròpia mort i l’aliena ens posa davant del mirall de la irracionalitat més radical. És acceptar la submissió a la fatalitat de la llei de la selva. La comunitat que no sap sortir d’aquesta ferotge espiral mereix ser qualificada com a inhumana.

El primer retret, és clar, va dirigit a la covardia d’un govern que cedeix a la pressió irracional d’uns grups tancats en els seus interessos particulars, però el segon , i no pas menys rigorós, és per a una societat que es rendeix davant d’un xantatge tan vergonyant.

Davant de tot plegat convé preguntar-nos de què ens serveix la intel·ligència, aquest do tan excel·lent, que ens fa capaços d’investigar, raonar, entendre i aprofundir en l’anàlisi de la realitat. Si no som capaços de commoure’ns pel sofriment causat per la rudesa de la nostra ambició destructiva i per la nostra complicitat en la preeminència del profit immediat, és que tenim el cor més dur que el diamant i el cervell més ressec que les estepes.

Al començament he dit que el tema era extremament complex. Després d’expressar, potser amb entusiasme i vehemència excessiva, la utopia contra les armes, hi he d’insistir per tornar a reclamar que, precisament per aquesta raó, és necessari que hi donem moltes voltes com més gent millor, individualment i en públic, conscients que calen moltes veus i moltes mans per desarborar la fabricació i comerç d’armes tan letals.

Lluís Costa Bofill

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *