Laics però creients…i, potser, religiosos

Ha arribat Nadal i ens hem  preguntat de nou com hem de celebrar una festa que no només ha oblidat  què és el que se celebra (el naixement d’un nen que de gran dirà a tothom que són els pobres els que van al cel) sinó que més aviat fa ostentació de tot el contrari: els llums dels carrer, les botigues plenes de gent, la multiplicació de dinars… semblen honorar el comerç i els diners. Els símbols que recorden el Nadal dels cristians, com el pessebre i les campanes i angelets que l’acompanyen, van desapareixent (potser per carrinclons) i, si bé es manté el ressopó del dia 24 (sigui amb ‘amic invisible’ o amb el caga-tió), poca gent va a la Missa del Gall.

Tot això ja no ens sorprèn perquè sabem que vivim en una societat laica que no es considera obligada a mantenir l’esperit cristià d’una festa que ha esdevingut comercial; però ens fa entendre, alhora, que la nostra festa cristiana és i ha de ser una altra cosa,  que a nosaltres ens toca desconnectar de la disbauxa d’aparadors i papa Noël i construir una alternativa. Però, com fer-ho? En privat, només? Com celebren les seves festes les altres religions que conviuen ara a Catalunya? Tenen dret a fer-ho? Aquestes preguntes no es responen fàcilment i em fan pensar en el que és o pot ser una societat laica; a mesura que hi penso, apareixen noves qüestions. Perquè, si bé el model de laïcitat a Catalunya és obert i respectuós, en la pràctica, parlar de Déu i de vida espiritual en debats públics no està ben vist.

Hi ha una manera antipàtica de parlar de la laïcitat; ve a dir que, per no ofendre ningú, per acollir tothom, la societat ha d’evitar manifestar-se en llocs públics, amb símbols o festes, creences que són opinables, perquè implícitament es considera que si  no es poden demostrar, no són veritat. El problema és que aquestes creences que ens singularitzen són el que més preuem. Un panorama ben eixut i avorrit, si tots ens hem de reprimir i no fer referència pública d’allò que més ens motiva  i dona sentit a la nostra manera de viure!

Però hi pot haver una laïcitat més amable, més humana, en la qual un espai de reflexió transcendent fos benvingut, interessant i donés lloc a manifestacions diverses i, per això mateix, enriquidores. Aquesta societat laica hauria de donar valor a tot el que dona sentit a la vida de les persones.

Per poder caminar en aquest segon sentit, ens fa nosa un concepte cientifista de ‘veritat’, que ja resulta antiquat a l’època en què vivim però que encara cueja. Ens diu que les úniques veritats són les que les ciències demostren i que la resta són falòrnies. Aquesta manera de veure oblida que la ciència és resultat de la feina de les persones, que sempre es fonamenta en valors humanistes com el gust de conèixer, la millora de les condicions de vida, la imaginació, el descobriment de noves maneres de fer…  que engresquen, que motiven. No tindria sentit una ciència que robés a les persones la possibilitat de fer-se les preguntes sobre el sentit de la vida que fan que la vida de cadascú esdevingui un relat amb sentit, amb cruïlles i dubtes, èxits i fracassos,  única i meravellosa.  

La ciència no renega d’aquests espais ‘no demostrables’ dels quals es nodreixen les seves petites preguntes demostrables i les seves petites veritats, ben interessants i útils d’altra banda. La societat laica no té per què fer-ho!

La principal ‘no veritat’ que preocupa a la societat laica que he titllat d’antipàtica és l’existència de Déu. Sap greu, de veritat, que ens encallem en això. Perquè no és més veritat la no existència d’un Déu Creador que el contrari. Enlloc de ‘tapar’ aquest dilema amb l’opció de ‘no és segur, serà que no, per tant no en parlem’ és molt millor reconèixer que s’han de respectar les dues opcions, que la vida humana és un misteri i les persones hem de creure i hem de viure en una societat de creients per poder anar endavant: en la vida, en els valors humans, en les relacions entre les persones… també en la ciència, que és fruit de la sorprenent confiança que tenim en la nostra capacitat de comprendre el món que ens envolta; i no una societat de crèduls en veritats aparentment científiques però que no comprometen, que ho donen tot fet i que potser amaguen la possibilitat d’una vida compromesa, genuïna.  

A més, es pot ser creient religiós, quan es creu en un Déu, quan allò que dona sentit a la vida és transcendent i es viu en el si d’una determinada comunitat que comparteix una mateixa  manera de celebrar-ho, de parlar-ne, de  comunicar-ho. Però també es pot ser religiós i crèdul,  quan s’accepten sense  reflexió unes determinades  maneres de fer que acaben estroncant  la pròpia vocació, el pla de vida personal  que  fa feliç.

Una societat laica hauria de ser una societat de creients, no de crèduls, alguns dels quals seran religiosos i uns altres no ho seran. Uns i altres (creients religiosos i creients no religiosos) ens deixem interrogar per la vida, i valorem les bones respostes a les preguntes que se’ns plantegen, vinguin d’on vinguin, afinant el bon criteri en debats i reflexions. Celebrar el Nadal, per als creients religiosos, hauria de ser una manifestació pública de compromís amb els pobres i de denúncia de la buidor de les festes del consum, sense renunciar a la festa i a manifestar ben clar  perquè considerem que Déu es manifesta en aquest nen acabat de néixer.

Començarà la Quaresma i només farem Carnestoltes; vindrà Pasqua i només farem vacances…Tindrem moltes ocasions de mostrar en públic el sentit cristià d’aquestes festes, sense complexos i de manera entenedora.

Caldrà un nou llenguatge, per poder fer-ho? Ben segur que sí. Ens cal imaginació, empenta, comunitat, valentia, per fer propostes d’acció. El nou llenguatge en serà la conseqüència.

Mercè Izquierdo

Comparteix aquesta entrada