La pobresa m’ha enriquit

Lluís Costa Bofill

El dilluns, 17 d’agost, celebràrem el traspàs d’en Vicenç Fiol a l’església d’Ullà, d’on havia estat rector durant 32 anys.

L’església era plena a vessar. Donava així testimoni de la veracitat de l’afirmació que ell mateix havia deixat escrita per al recordatori: “He estimat i m’he sentit estimat”. Era el primer crit per recordar-nos que havia fet el pas definitiu cap a la VIDA i no pas cap a la mort, que havia fet seva l’experiència anunciada per la carta de Joan “sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans” (1Jn 3, 14). I ens convidava a sentir, com en Martí Pol, que “et vivim intensament sense tenir-te”.

Els que l’estimem, aquests dies, hem explicat moltes meravelles dels seu heroic i discret tarannà i encara en queden moltes per explicar. Però el tresor més valuós és el breu epitafi amb què resumí la seva trajectòria vital: “Vaig néixer pobre, he viscut pobre, moriré pobre i n’estic molt content. La pobresa m’ha fet fort i m’ha enriquit”. També cal llegir el missatge implícit escrit al revers de la medalla: Mantenint-me pobre i compartint els neguits dels pobres, ells també s’han fet més forts i s’han enriquit.

A la celebració, per exprés desig seu, vàrem llegir les benaurances i la paràbola del judici (Mt 25, 31-46), on Jesús marca les pistes de l’únic camí dret cap a la vida joiosa i plena, guanyada amb la generositat i el despreniment radical no solament dels diners, sinó de tota situació que comporti preeminència i domini dels germans. Que la pobresa sigui deu d’alegria, de fortalesa i d’enriquiment no és fàcil d’empassar. Però, en el context del seu testimoni, la proclamació desfeia tots els dubtes i les objeccions que sovint oposem no pas a la comprensió, sinó a la pràctica d’aquesta Bona Nova. I, després del primer sotrac, es desvetlla la pregunta que crema les entranyes: Si ell ha trobat la pau per aquest camí, per què jo m’escarrasso a buscar-la per uns camins on sé que no puc trobar-la?

Mentre hi dono voltes, se m’acut que una dificultat important per desencallar el carro és la falsa sensació que la pregunta només em crema a mi i que la majoria de col·legues ja hi ha posat pell morta. De fet, sovint, quan n’he parlat, he topat amb un comentari sorneguer: “Això és molt bonic, però és inabastable; el món és una selva i només hi sobreviu el més fort i el més poderós”.

Per això he tingut necessitat d’escriure aquestes ratlles, per espolsar-me el complex d’inferioritat i d’aïllament i refermar la consciència que som molts els que compartim aquesta inquietud. La proposta de sant Pau – “insisteix quan és oportú i quan no ho és” (2Tm 4,2) – és una bona teràpia perquè el testimoni d’herois discrets com en Vicenç acosti el moment en què, com cantà Maria, “el braç de Déu dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res” (Lc 1, 51-53).

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *