La ment no té sexe… o sí?

Mercè Izquierdo

Que el dia del seminari i el dia de les dones es celebrin el mateix mes és més aviat provocatiu i convida a fer alguna reflexió sobre aquest tema: què poden fer i què no poden fer les dones a les comunitats cristianes? Perquè tinc la impressió que estem encallats, que el debat sobre la funció de la dona a l’Església ja sona a ‘déja vu’…tot i que cada vegada és més urgent ser ‘normals’ a les nostres comunitats.  

He tingut ocasió de veure una magnífica sèrie de TV ‘Llama a la comadrona’. En ella es narren episodis que mostren l’excel·lent servei professional d’aquestes dones en un barri pobre de Londres. M’ha fet pensar en les peripècies que han hagut de passar les dones llevadores quan aquesta feina,  femenina i gratuïta en els seus orígens ancestrals, va començar a ser remunerada i exercida per homes. Els homes-llevadors tingueren estudis que es consideraren, a partir d’aquell moment,   imprescindibles; les dones no podien accedir als estudis, perquè eren dones. I, sense aquesta ‘iniciació’, no podien fer allò que sabien fer.  

Però la història no s’atura;  les universitats s’han obert a les dones (no va ser fàcil:  hi va haver universitats només per a dones, dones que es varen disfressar d’homes per poder estudiar…) i ara homes i dones tenen els mateixos estudis, les mateixes professions, fan les mateixes feines….menys una, aquesta per a la qual se’ns demana que resem en el dia del seminari.  

Com cada any, em fan patir les exhortacions a demanar vocacions sacerdotals; jo voldria resar per les vocacions a servir les comunitats, sense més; em costa de creure que Déu crida a servir-lo segons el sexe de les persones…  

Crec que ningú no dubta que les dones podrien fer un servei a dedicació exclusiva a les comunitats parroquials com la que fan els mossens. Però han d’estar ordenades i això no pot ser, ves per on, com els passava a les llevadores (ja sé que no és exactament el mateix, però s’hi assembla prou!). Si, desprès de segles de malentesos, ja acceptem  que ‘la ment no té sexe’ (és el títol del llibre que explica les peripècies de dones excloses dels estudis), que homes i dones col·laboren en les mateixes professions i estudis, com és que determinades maneres de servir la comunitat cristiana no  estan permeses per igual als dos sexes? 

He dit que això em fa patir i és ben bé així. Perquè em sembla que aquesta situació és ara ja tan anòmala (no ho era, potser, quan les dones estaven excloses de moltes altres professions i estudis) que no puc creure que els capellans d’ara s’hi trobin còmodes. Segur que han de patir amb aquest ‘sostre de vidre’ per als uns i per a les altres, mantenint al seu lloc (és a dir, al marge de decisions i actuacions importants a les parròquies, a la diòcesi) dones que ells saben que podrien predicar, administrar sagraments, dedicar-se plenament  a la comunitat i que es senten cridades a fer-ho. Si és el cas, demano als mossens, a les comunitats, que facin  lloc a  aquestes dones, a  nous ministeris, a noves vocacions, per respondre als reptes múltiples que la nostra època ens planteja.  

Perquè això és el que volem: comunitats vives, inspirades, creatives, que visquin l’evangeli i el donin  a conèixer amb les maneres de fer del segle XXI. L’ordenació que els nous ministeris requereixin ja anirà venint, potser d’una manera  diferent a la d’ara, potser es reinventarà. Hi creiem o no, en l’Esperit Sant? 

Barrar el pas a les dones a tasques ‘superiors’ és una  història més vella que l’anar a peu. Però el seny dels homes i dones ha anat superant aquests anacronismes…gairebé tots. Tindrem ara aquest mateix seny, que ens fa tanta falta, per donar la darrera empenta?  

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *