La globalitat de la indiferència

Josep Maria Lari

Deixar aquest món després d’haver-hi estat un nombre elevat d’anys és l’esperança en què vivim tots els mortals, és a dir, aconseguir passar pel món consumint un cicle vital que ens permeti acabar els nostres dies a una edat avançada, amb la consciència clara, sense patir massa i a poder ser envoltats de les persones que estimem i que ens estimen. Ideal. On s’ha de firmar? Sabem prou bé, però, que això no és sempre així. La llista de causes que ho demostren és llarga, llarguíssima, des de la mort de l’innocent fins a la de qui s’immola en un atac terrorista, passant pel desfici de la fam, les cruels malalties congènites i adquirides, les guerres, els accidents, els desastres naturals i un llarg etc. I amb tot, però, sabem que per a Déu té el mateix valor la vida que només ha durat un minut com la que ha superat més d’un segle d’existència. Les diferències són abismals entre els diferents països que configuren el nostre planeta, i quan moltes persones que malviuen en el seu lloc de naixença arriben a la certesa d’una mort segura com a conseqüència de les guerres o simplement per falta de recursos, l’instint de conservació individual fa que en pèssimes i molt costoses condicions es llencin  a l’aventura de trobar un món millor, en la que molts hi perden la vida, i els qui amb enormes dificultats ho aconsegueixen troben les portes tancades arreu on van, són maltractats, confinats en camps de concentració i fins i tot repatriats a la força. El seu pelegrinatge sembla no tenir fi.

Els cinc anys transcorreguts a Síria des que va començar la guerra han generat la fugida massiva de més d’un milió dels seus habitants. La televisió ens ha mostrat imatges esgarrifoses de persones fugint enmig de les bombes, de caravanes de gent caminant centenars de quilòmetres sota la pluja i el fred, i sense aigua ni aliments. Trens plens de gent amuntegada, fronteres tancades que no els permeten l’entrada i darrerament hem sabut de la desaparició de deu mil nens que es consideren caiguts en mans de màfies que comercien amb el seu cos o són venuts com esclaus per fer-los treballar en condicions inhumanes. I tot això en referència als qui han marxat, perquè els qui s’han quedat molt possiblement moriran de gana.

I davant d’aquest enorme problema Europa no és que no trobi solucions, és que no solament no les busca sinó que les està dificultant. L’espectacle que darrerament està oferint depassa la nostra capacitat de comprensió.

És just això? És mínimament comprensible? ¿Com permetre que tants immigrants i refugiats, famílies senceres, travessin Europa amb nens i vells malats, malvivint a la intempèrie sense mitjans de subsistència i amb la incertesa de quin serà el seu destí final? Ens omplim la boca parlant de justícia. Per a molts la justícia és la seva feina, per a alguns és una utopia i per a molts és un anhel que cerquem, volem, reclamem, i exigim.

¿És això el que pensaven l’abril de 1951 els onze pares fundadors de la Unió Europea: Konrad Adenauer i Walter Hallstein per Alemanya, Winston Churchill per la Gran Bretanya, Jean Monnet i Robert Schuman per França, Alcide De Gasperi i Altiero Spinelli per Itàlia, Sicco Mansholt i Johan Willem Beyen pels Països Baixos, Joseph Bech per Luxemurg i Paul-Henri Spaak per Bèlgica? Ben segur que ni s’ho imaginaven, per més que el seu anhel més pregon era el d’acabar per sempre més amb la guerra a Europa.

El camí que s’ha triat no és el correcte; darrere d’un aparent diàleg cadascú es cuida de preservar els propis interessos, i així no anem bé, es troba a faltar un lideratge ferm amb sensibilitat per aconseguir desfer la “globalitat de la indiferència”, frase que amb tant d’encert va dir el Papa Francesc en el seu viatge a Lampedusa.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *