La faula s’ha acabat

Santiago Ramentol

El capitalisme és, en síntesi, un sistema econòmic basat en tres idees fonamentals: la propietat privada dels mitjans de producció, la defensa dels interessos individuals per sobre dels col·lectius i la busca del màxim benefici. L’àgora on es troben aquestes forces és el mercat. El liberalisme aplicat a l’economia no és sempre compatible amb el liberalisme aplicat a l’acció política. Hi ha sistemes polítics molt lliberals (les democràcies avançades) amb un mercat molt ordenat i controlat, que cerca la igualtat d’oportunitats i una distribució més justa de la riquesa. I també hi ha capitalismes molt lliberals (campi qui pugui), que conviuen amb sistemes polítics autocràtics on la llibertat és un luxe a l’abast de molt pocs.

L’ultraliberalisme econòmic és el capitalisme sense control, sotmès a les forces del mercat (la llei del més fort) i al marge dels interessos col·lectius. Per això, rebutja allò que anomena ingerències de l’Estat (proclama el laisser faire: deixar fer), és a dir, combat els impostos, les regles i les normes, les polítiques que redueixen les desigualtats i frenen les injustícies… Portat fins a les últimes conseqüències, es converteix en una espècie de darwinisme social (Darwin no en té cap culpa): només els forts, els rics, els que triomfen conformen l’elit de la societat i són dignes de tenir en compte, enfront dels fracassats (els pobres), a causa de la seva incapacitat física i intel·lectual. Les polítiques d’igualtat frenen, segons aquests sectors, l’avenç de la societat. Una paradoxa: els qui neguen el darwinisme científic se solen apuntar de forma entusiasta al darwinisme social.

Qualsevol lector de l’Evangeli, encara que sigui superficial, entén que aquesta doctrina xoca frontalment amb el pensament de Jesús. Però la història passada i recent de L’Església catòlica està farcida d’exemples que demostren el contrari. Més paradoxes: els règims políticament conservadors i procapitalistes han rebut moltes més benediccions que els que no ho són. Se solen donar, ara mateix, força aliances prou sòlides entre ultraliberals capitalistes i cristians fonamentalistes aquí, a Europa i als Estats Units.

Dit això, podem aterrar ara a casa nostra, és a dir, a Catalunya. En aquest país de fades, hi havia un mag que es deia Jordi Pujol que va seduir i embadalir molta gent, fins a arribar a ser elegit president de la Generalitat. Eren tants i tants els seus encanteris, que va durar més de vint anys i ho va deixar quan ell va dir prou i no quan l’oposició va dir prou. Tenia un hereu designat, el seu propi fill, l’Oriol, però va deixar provisionalment un regent (un administrador de la finca) que es deia Artur Mas, fins que el nen s’hagués foguejat. Més tard, l’administrador es convertiria en líder, però aquesta és una altra història.

Utilitzo el to desfigurat de faula per no expressar de forma massa contundent la meva indignació. Però el concepte de finca no l’he inventat jo.

Quan l’administrador va perdre provisionalment el tron en mans d’uns malfactors anomenats tripartit, més d’un i d’una van expressar aquella frase tan simpàtica de “ens han robat allò que era nostre”. Perquè l’amo de la finca no era un polític a l’ús: un sòmines poc format, d’un sol idioma i de cultura escassa, provinent d’un d’aquests despatxos que gestionen la burocràcia (tipus registrador de la propietat), no, sinó un home forjat en la lluita antifranquista i a la presó pels seus ideals, assagista polític i moral, cristià de soca-rel: home d’Estat. I ho dic sense cap ironia.

I ara ens demana perdó per haver ocultat uns quants (bastants) milions d’euros a l’estranger, pels quals no ha pagat impostos. I els qui paguem impostos ens indignem amb raó. Fins i tot aquells descreguts a qui tota aquella parafernàlia ens feia olor de chamusquina (de socarrim; i perdonin el castellanisme). Per a alguns, com jo, tot allò de la família i del pinyol ens feia mala espina. I encara ens indignem més, per tractar-se d’un dirigent que aparentava bones formes i donava lliçons de comportament. I encara més, per ser un encantador de serps a qui van seguir milers de persones, algunes de les quals van arribar a posar el seu nom i el de la seva esposa (Jordi i Marta) als seus fills. Quantes Martes i Jordis hi ha a Catalunya degut a la seva capacitat de fascinar els vells catalans.

I ara ens resta la imatge patètica del seu fill, també Jordi, traginant borses amb bitllets de 500 euros camí d’Andorra, acompanyat de la seva amant (en castellà, fulana), que, finalment, el traeix amb l’ajut d’Alícia Sánchez Camacho (PP), José Zaragoza (PSC), Pedro J. Ramírez (El Mundo), el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) i una agència de detectius que dóna nom al cas (Método 3). Embolica que fa fort.

No entenc, en canvi, la indignació de la dreta espanyola i catalana. Haurien de donar la benvinguda a l’antic socialdemòcrata reconvertit en capitalista pur i dur, l’ultraliberal, que fuig dels impostos, que considera que el capital pot circular impunement més enllà de les fronteres, que especula, que cerca el màxim benefici, que es fa ric sense mala consciència (almenys fins ara, quan Hisenda el tenia a tret, probablement esperant fer-ho públic el dia de l’entrevista entre Mas i Rajoy i així debilitar del procés sobiranista).

No ho oblidem: Jordi Pujol no ha anat més enllà d’allò que fan els taurons de la borsa, els banquers que tenen sucursals als paradisos fiscals, els especuladors, els financers sense escrúpols, els venedors de preferents als avis, els desnonadors de pisos a la gent pobre, els evasors legals d’impostos i els lladres de coll i guant blanc. I per això, ha decebut a tants i tantes. No és un heroi; és un trampista, un mentider, un trapella… un falsari.

I això no és cristià.

 

Comparteix aquesta entrada

1 comentari

  1. Efectivament, teniu tota la raó. I el problema ve de lluny i la culpa és fonda perquè tota la societat riu les gràcies dels diners i del poder i no de l’honestedat i l’esforç. Perquè encumbrem la falàcia i la falsetat mentre pensem que en podrem formar part, i ens deixem portar a l’hort com a massells. I ja se sap, a un poble de messellls correspon un govern de llops.

    Allò important no és descobrir un lladre, sinò que els fem avergonyir de ser-ho i, crec, que això, encara estem lluny d’aconseguir-ho.

    -​Disculpi la llargada. Espero que la indignació em justifiqui.​

    Enviar resposta

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *