La comunió que no fem

Lluís Costa Bofill

A les cròniques de quasi totes les parròquies es fa esment, aquestes setmanes, de la gran festa en què estols i corrues de nens i nenes fan la Primera Comunió. Com tots els estereotips, aquest cerimonial, de tant en tant, necessita una revisió seriosa per evitar de caure en el pou de la banalitat.

El primer escull amb què topem és el mateix nom de la festa, que ha tingut tant d’èxit que ningú no gosa qüestionar-lo tot i la seva ambigüitat i la confusió que genera, ja que qualsevol unió no és pas el resultat d’ajuntar pedretes més o menys afins, sinó un procés que comença tímidament i que va prenent arrancada a mesura que hom s’hi dedica de cor.

Quan diem primera, sembla que abans no l’hàgim feta mai i que sigui una pràctica que dura una estona ben curta i es realitza exclusivament a l’església. Després, potser farem la segona, la tercera… o potser no en farem cap més o potser la repetirem una o dues vegades a l’any. Aquesta manera d’entendre-la i de fer-la no té res a veure amb el significat i el valor cristià de la comunió.

La comunió no és pas una acció limitada en un temps ni una cerimònia ni una festa. És, sobretot, un estil de vida, que, gràcies a la constància i a la diligència de cada dia, ens va unint i transformant en membres d’un sol cos, que només viuen i es dediquen a aconseguir el bé de tot el cos i no pas el bé o l’èxit individual.

Així doncs, tothom està convidat a fer la comunió des del moment en què comença a descobrir que no som illes enmig de l’oceà, sinó cèl·lules molt valuoses i imprescindibles d’aquest organisme que hem d’empènyer cap a la plenitud i la felicitat compartides.

Els que hem fet confiança en el testimoni de Jesús tenim en ell un model clar i precís d’aquest estil de vida, d’aquesta comunió viscuda sense regatejos ni trampes interessades. La catequesi, la pregària i la celebració litúrgica són moments forts en què avancem en la comprensió, ens ajudem a mantenir els ànims i redrecem les errades per fer més intensa i sincera la comunió. Si no compleixen aquest objectiu, les cerimònies i els sagraments religiosos poden fer molta fressa, però faran molt poca endreça; seran màscares més o menys ben maquillades, darrere de les quals no creixerà pas la comunió.

Fer la comunió, doncs, no vol dir prendre el pa sagrat a la Missa, sinó adherir-se a l’estil de vida que proposa Jesús i manifestar aquesta adhesió dedicant-se de debò a compartir-ho tot, fins a aconseguir el que diu sant Pau: “Quan algun membre pateix, tots els altres membres pateixen”; o allò dels Fets del Apòstols: “Tenien un sol cor i una sola ànima i, entre ells, no hi havia ningú que passés necessitat”.

Quan pregunto a les famílies que es preparen per a la celebració si es pot fer la comunió a casa, pel carrer, a la feina, a l’escola o anant d’excursió, em solen respondre que no. Llavors tinc ocasió d’insistir en la resposta afirmativa: sí que s’hi pot fer, perquè, havent estret la comunió amb Jesús a l’Eucaristia, completem el cicle de comunió estrenyent-la amb els germans.

Com deia, doncs, al començament, cal preguntar-nos sovint quina mena de comunió fem o si només n’experimentem una caricatura; si anem fent créixer i madurar el cicle complet de la comunió o la deixem malgirbada i minusvàlida.

 

Comparteix aquesta entrada

1 comentari

  1. Trobo aquest escrt esplèndid pel que fa a l’originalitat del plantejament i a la lucidesa argumental. No sè si ho seré d’origfnal, però penso que en el traspàs del context impositiu religiòs del règim anterior, a una nova situació de llibertat incondicional, tamabéa l’àmbit religi.ò´s, s’ha produit una buidor de valors que veig difícil de recuperar. Crec que d’un tot absurd de dogmatisme impositiu i obligatori s’ha passat a un no res, plenament neguitejador.

    Jaume ComellAS

    Enviar resposta

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *