“Judici”

Quan tot el país es fa ressò d’una forma o altra d’una sentència resultat d’un judici molt important, no podem posar-nos de perfil. I a banda de la valoració tècnica i política que mereix, des del punt de vista cristià tenim interessants consideracions a fer.

EL CAS DE JESÚS

En la celebració eucarística , al centre de la pregària i després de proclamar les paraules de Jesús en la Cena pasqual diem : “anunciem la vostra mort…”, és a dir, ens fem ressò del resultat tràgic d’una sentència aberrant: l’assassinat de Jesús. Aquesta sentència fou el resultat de la confabulació del poder eclesiàstic jueu (el sanedrí, Mt. 26,59) i el poder romà (Pilat, el governador ocupant, Mt, 27,11). Aquesta confabulació contemplà l’aportació de falsos testimonis acusant a Jesús de sublevar el poble (Lc. 23,2) i de voler destruir violentament el Temple (Mt.26,61). Finalment s’argumentà que hi havia una llei, i segons aquesta llei, Jesús havia de morir (Jo, 19,7). Els cristians, doncs, a propòsit de judicis discutibles i lleis dubtoses, vivim d’una historia fundacional.

 

JUSTÍCIA , LLEI I PODER

Les lleis són unes regles de joc amb què els humans ens dotem per a evitar el caos en les relacions socials.  L’espècie humana no encerta a conviure sense una certa contenció forçada de les nostres pulsions, singularment les que fan referència al poder i l’agressivitat. Normalment el poder assumeix la gestió de les lleis, fent-les i aplicant-les, i d’ací en neixen consideracions importants.

Jesús va ser molt crític amb el poder i la llei, allunyant-se explícitament dels poderosos. Al poder religiós l’anomenà sepulcre blanquejat (Mt. 23.27), i al poder civil, guineu (Lc. 13,32). I declarà sense cap dubitació que les persones estan per damunt de les lleis. Per a Ell, d’acord amb la tradició bíblica, la justícia no l’estableix la llei, sinó que és la passió per a donar a cada u allò que li correspon, més enllà d’allò que els humans decidim atorgar-li. Per a Pau de Tars la llei només té la galdosa funció d’evidenciar el pecat (cartes a Gàlates i Romans). Els cristians, doncs, tenim inevitablement un punt d’anarquisme espiritual que ens permet mirar amb distància  l’associació entre justícia, llei i poder, encara que sapiguem conviure amb la llei si és relativament alliberadora.

El poder cerca estructures al servei de polítiques, ideologies i interessos diversos. Això es procura mitificar-ho, i tant  el poder eclesiàstic com el civil creen les seves divinitzacions idolàtriques. El poder civil divinitza l’Estat i el poder religiós divinitza els sistemes eclesiàstics. Sabem doncs que hi ha poders i lleis que s’honoren transgredint-los, tant en l’ordre civil com en l’eclesiàstic, i aquest és un dels més significatius medis per a comportar-se èticament. D’altra banda els màrtirs de qualsevol causa són testimonis vius d’aquesta postura coratjosa.

 

PREJUDICI, JUDICI I PERJUDICI

La mitificació del poder judicial amaga les febleses dels jutges sota les presumpcions de neutralitat i independència. Però tots som prou grans per haver superat la primera innocència. 

No hi ha ningú neutral. I el fet que parlem de “poder” judicial ja parla a favor de la  manca de neutralitat. El poder civil serveix simplement el poder de torn, per definició, llevat d’honorables excepcions. Tot judici es fa inevitablement des d’un prejudici, com tota funció mental en la vida. Els jutges no estan al marge d’aquesta dependència encara que es posin hàbits enriquits amb “punyetes” en les togues per a escenificar el judici. Els prejudicis són personals, polítics, emocionals, ideològics, històrics, etc etc. Com els de tothom. Per tant, tot i acceptant la presumpció d’honradesa (que no sempre es compleix) no es pot invocar una independència sistemàtica per a justificar una sentència. Tothom té el dret fonamental a dissentir i ocasionalment el dret i potser l’obligació de resistir, si la situació fos greument injusta. La història està plena d’aquests drames i no val la sistemàtica invocació que un cas concret es tracta d’una democràcia perfecta. Tothom reclama com a perfecta la democràcia que ha creat, sobretot si és la del poder hegemònic, però són les democràcies hegemòniques les que sotmeten les minories sense poder, atès que les lleis les fa el “poder” (legislatiu) i les executa el “poder” (executiu). I qui no té poder queda sotmès. Aquesta és la “norma” del que fins i tot en el comportament animal se’n diu la “maquiavelització” de la conducta i que en els medis polítics es concreta massa sovint en les clavegueres del poder. 

D’altra banda un judici pot suposar un perjudici imposat i injust. Aquí és la consciència de cada u la que entra en joc per impedir-ho, si la consciència del jutge és més poderosa que la raó d’Estat. Cada jutge sabrà a quina consciència carrega la seva decisió. I en una perspectiva cristiana, cada u sabrà en nom de què i a partir de quina autoritat condemna a un altre, sobretot quan l’anàlisi neurobiològica i psíquica de tota persona mostra la misteriosa interioritat humana i la impertinència de condemnar a una altra persona. Ningú no sabrà mai l’exacta diferència entre un transgressor, un virtuós i un malalt, i la societat només s’ha de protegir dels qui poden fer mal i no dels qui amenacen els interessos del poder.

 

NO JUTGEU

L’Evangeli conté doctrina explícita sobre el judici : s’orienta cap a la prohibició directa : “no jutgeu” (Lc. 6, 37 i Mt. 7,1), i la glossa de Marc que se’n fa ressò : “ amb la mesura que mesureu se us mesurarà” (Mc. 4,24). Antropològicament representa la saviesa profunda, i sociològicament una certa perspectiva anàrquica en relació a les considerades seguretats jurídiques. Qui s’atreveix a jutjar als altres mereix un dur judici pel seu atreviment . ¿Qui soc jo per judicar el germà? (Mt. 5, 1-5). Com en tantes altres postures radicals de l’Evangeli, la “solució” que acostumem a adoptar és la de no fer-ne cas , però és una pobra resposta al repte que l’Evangeli proposa.

Antropològicament l’Evangeli convida a un aprofundiment que desconcerta. Potser això no autoritza per a una desconfiança radical dels sistemes jurídics, però autoritza a la interioritat cristiana a desmarcar-se de les fictícies seguretats que ens porten a creure que jutjant els altres hem establert la justícia. També els escenaris jurídics ens recorden el manament evangèlic que prohibeix jurar (posar a Déu per testimoni dels avatars jurídics, Mt. 5,34-37) sobretot quan veiem com el jurament és traït grollerament per personatges públics que el fan servir per acusar amb mal dissimulades falsedats.

Teològicament Jesús recomana que no jutgem per a no ser jutjats. Això ens introdueix en el gran tema de la justificació. Tema central de la teologia paulina. Jutjar és un bumerang que retorna cap a nosaltres  deixant-nos en evidència. Ens hem atrevit a determinar què és l’altre en la profunditat del seu santuari interior. Només en el Misteri de Déu la consciència troba justificació, alliberament i repòs. Ni nosaltres mateixos ens hem de jutjar.

Hem de deixar que només Déu ens jutgi i aquest és el gran alliberament que proclama Jesús. Només cessant en els judicis podem esperar que Déu ens justificarà. Qualsevol altre intent de jutjar i justificar és una caricatura de l’anunci de Jesús.

Que el Misteri de Déu revelat en Jesús ens doni la llibertat de no jutjar, evitar prejudicis i judicis, tenint la valentia de restar en pau interiorment i resistint, si podem, a les lleis humanes quan siguin injustes i honorant-les, en aquest cas, amb la transgressió. 

Ramon M. Nogués

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *