Josep Maria Gasch i Riudor, in memoriam

El passat 28 d’octubre, a l’edat de 80 anys, va passar a la casa del Pare en Josep Maria Gasch i Riudor, advocat i soci fundador de Col·lectiu Ronda. En homenatge a qui va ser amic i president de l’associació «Crisitiansme al Selge XXI», exemple de creença i de dedicació professional, volem compartir amb vosaltres les paraules de Txé Gasch, fill d’en Josep Maria i de l’Angelina Hurios Calcerrada, la seva muller, amb el nostre més sentit condol.

» Avui 28 d’octubre ha mort el pare, amb 80 anys. Ha tingut una vida crec que plena de la felicitat que dona viure d’acord amb els teus ideals, els teus principis, i fins i tot, tastant allò que et fa gaudir sense pràcticament esforç.

»Sí, el meu pare és una persona amb sort. Va néixer l’any 1940, quan ja havia acabat la guerra, i no li devia faltar mai un plat a taula. De fet, va néixer un 23 de febrer d’un any d’aquests que de petits en dèiem bisiesto i ara en diem de traspàs; vaja, el què era també un any olímpic fins que ha arribat la COVID-19. Així doncs, només néixer ja es va trobar amb un dia extra.

»No puc escriure sobre una part de la seva vida que potser ara descobrirem, perquè estava escrivint una mena de diari, però el pare va tenir sort també quan va trobar la meva mare, una dona també extraordinària amb qui, com sabeu, compartia conviccions i els projectes més importants de les seves vides: Col·lectiu Ronda i els fills i la família que ha anat arribant.

»Va gaudir immensament de la vida i, de ben segur, del menjar i de les muntanyes. El pare va iniciar pràcticament tots els meus cosins de la seva banda i els tres fills en l’ascensió de 3000’s. Ell era immune al fred i, quan ens congelàvem, s’aturava i ens escalfava els peus. Aleshores hi havia molta més neu permanent a les muntanyes i les botes que portàvem, a vegades xiruques, eren deplorables.

»No fa gaire anys, crec que va ser l’any 2006, vam pujar els darrers 3000’s, el Vallhibierna i el Culebras. Abans vaig coincidir amb ell a moltes altres muntanyes, la primera de més de 3000 metres el mateix Culebras, quan jo tenia 10 anys. Tot seguit, i des del mateix lloc on estàvem acampat, com fèiem cada estiu uns dies, vam pujar a l’Aneto, una excursió que també va fer la meva mare i que resulta un record mític per a ella.

»El meu pare devia tenir una educació exemplar de constant dedicació al treball. El pare era un home amb una ètica laboral insuperable. De petits, mai no ens havíem llevat abans que ell; quan et despertaves ja estava llegint sentències, és a dir, resums, que aleshores venien en unes fitxes de menys d’un quart de foli. Després ens portava a l’escola, juntament amb una altra família que eren 6, així que anàvem 10 al cotxe (perquè som 3 germans). I a més a més sovint, en veure com pujaven a peu dos altres nens de la mateixa escola, per sobre plaça Lesseps, li demanàvem que també els agafés. Ell parava, divertit i segur, i els feia pujar al porta maletes. I, després, a la feina; a fer hores i hores per tirar el projecte endavant, tot i que es queixava de les mil vegades que tots els altres l’interrompien per preguntar-li coses, però atenent sempre a tothom.

»El pare va ser un home compromès, lluitador contra el franquisme malgrat el seu origen benestant, Mai no va dubtar d’oferir el cotxe i els seus serveis com a xofer per buidar papers i carpetes de pisos que potser havien estat descoberts per la policia abans no arribés..

»Va ser també, un home generós, com ho van ser tots els fundadors de Col·lectiu Ronda, però també, en la seva convicció cristiana i catòlica, un home estricte i auster fins a límits insospitats. I un savi pels seus companys i alguns dels que van aprendre la professió amb ell.

«Fa 11 anys li van detectar un tumor a l’esòfag. Ell deia que no tindria càncer perquè no s’empassava el fum. Potser li va faltar informació. Durant anys va ser conegut per fumar en pipa i convertir el seu despatx en una mena de Londres emboirat. Aquell primer tumor va ser bombardejat i destruït, però, un cop tenia l’alta definitiva, li va tornar a créixer el mateix tumor, ara sobre un esòfag i en uns teixits ja bombardejats per la ràdio.

»D’això fa 4 anys. El van operar, va anar malament, i als 3 dies estava més mort que viu, però van aconseguir que sobrevisqués. Des d’aleshores fins ara han passat quatre anys, quatre anys d’un altre home, sense poder nedar al mar, movent-se a poc a poc, alimentant-se mitjançant una sonda a l’intestí (amb alguns altres tempteigs excepcionals, que el portaven directament a la UCI una i altra vegada). Però malgrat tot això, han estat quatre anys extres bons, de cuidar-lo, de veure com resistia, com podia arribar a moure’s sense saturar oxigen.

»Finalment, el pare va agafar el COVID, i el COVID, que a molta gent no li fa res però que és una malaltia que s’acarnissa, sobretot, amb els més dèbils i que si entra als pulmons és terrible, el va afectar de ple; els seus pulmons, tocats per operacions anteriors i ja prou afectats, no van resistir

»Tinc la sort d’haver compartit la vida del meu pare, des dels 27 anys fins que ha mort, i seguir amb els projectes de la seva vida, el Col·lectiu Ronda i la família,  i potser, lluitar per aconseguir un ordre més just en totes les coses.»   Josep Maria (Txé) Gasch Hurios.

 Reposi en pau que la Llum perpètua l’il·lumini.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *