Josep Claparols i Moret

A mitjans del mes d’agost, la carcassa corporal d’En Josep Claparols es va ensorrar, víctima d’una greu malaltia que l’havia anat corcant durant els últims anys.

És difícil de detallar els avatars dels seus 54 anys de servei ministerial, però és molt fàcil de posar en relleu l’eix entorn del qual va girar la seva trajectòria vital: el seu compromís absolut, fins al moll dels ossos, a favor de les persones que viuen als marges, a les perifèries, com diu al Papa Francesc.

Al cap de cinc anys de l’ordenació, ja va començar a posar-lo en pràctica a Perpinyà i, al cap de cinc anys més, a París, atenent i acompanyant els emigrants i compartint amb ells treball, angoixes i esperances. Quan va tornar a Girona, l’any 1980, va ser destinat a la parròquia de santa Teresa de Blanes i, el 1983, a la de santa Maria del Poblenou de Figueres. Totes dues incloïen barriades on la majoria eren immigrants. També va ser consiliari de la JOC i de Càritas de Figueres. Va ser membre molt actiu del Grup d’Empordanesos i Empordaneses per a la Solidaritat, una representant del qual, el dia de les exèquies, en va fer aquest retrat: “implicat amb la gent que viu al marge del sistema, crític i sorneguer, dolç i generós. Un guerriller del retolador, capellà pobre i grafiter. Disposat a viure sense res i a donar-ho tot, a asseure’s al costat dels oblidats per dibuixar-los un somriure al llavis”.

Jo en vull remarcar la faceta del seu tarannà que he viscut més de prop i que ha despertat més admiració i interès: la seva destresa a l’hora de conduir les reunions, tot mantenint l’ordre, el ritme i el progrés de les intervencions. La representant del GEES ho descrivia així: “Mestre de la ironia, sempre amb un acudit a punt, quan les reunions eren tenses o ensopides. Etzibava clatellots dialèctics quan algú se n’anava per les branques i calia fer-lo aterrar”.

Els darrers anys ha estat moderador del Fòrum Joan Alsina. Ens hi ha deixat una empremta inesborrable. Han estat temps en què hem avançat a empentes i rodolons i les seves intervencions sempre han aconseguit redreçar els debats i reprendre’ls amb rigor i serenitat. El recordo vivament insistint a seguir el mètode de Revisió de Vida, tan ben après i assimilat en el seu treball com a consiliari de JOC. Maldava incansablement per  ajudar-nos a seguir el camí del “veure, jutjar des de la perspectiva evangèlica i actuar” per tal d’assolir un diagnòstic acurat i una sortida eficaç als laberints on sovint ens ficàvem. I, al final, una proposta d‘allò més assenyada, que poques vegades aconseguíem d’acomplir: fixem-nos un objectiu definit i abastable en un termini determinat, de manera que puguem avaluar-lo i ens permeti de discernir els encerts i els errors de la feina per poder-ne reforçar els primers i corregir els segons.

En Pere Casaldàliga era un dels seus referents més estimats. Al recordatori del seu traspàs hi havia aquests versos, amb els quals ell mateix, sovint, s’identificava:

L’Evangeli, tan sols, com una navalla esmolada.

I el plor i el somriure en la mirada.

I la mà estesa i encaixada.

I la vida, a cavall, donada.

I aquest sol i aquests rius i aquesta terra comprada,

per a testimonis de la Revolució ja esclatada.

I “mais nada”!

 

Lluís Costa Bofill

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *