Jornada de “Cristianisme al segle XXI” a la Universitat Catalana d’Estiu 2018

Un any més “Cristianisme al Segle XXI” va oferir, el dimarts dia 21 d’agost, una jornada a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada del Conflent titulada 1968: l’any que ho canvià tot. Després de la introducció de la nova presidenta de l’Associació, la Dra. Mercè Izquierdo, s’organitzaren  quatre ponències: dues al matí a l’entorn del maig francès (el Dr. Ramon Alcoberro n’explicà diferents interpretacions filosòfiques i el Dr. Jordi Porta oferí el testimoni de la pròpia vivència, ja que hi va ser present), i dues més a la tarda,  una sobre la mort de l’Abat Escarré i la llavor que significà la seva personalitat per a l’Església catalana, a càrrec del que havia estat el seu secretari, Aureli Argemí, i una darrera encomanada al Dr. Gaspar Mora sobre l’abans i el després del magisteri de l’Església arran de l’encíclica Humanae Vitae. Com va dir el moderador de la jornada, Lluís Busquets i Grabulosa, si el temps ho hagués permès, encara haurien volgut parlar de la primavera de Praga, de la qual també celebrem el 50è aniversari. No hauria estat possible perquè cada xerrada fou seguida d’un encès i enriquidor debat per part del assistents, que durant tot el dia van fluctuar entre la quarantena i la cinquantena.

El professor Alcoberro començà explicant que Raymon Aron descrivia el maig del 68 com “un acte de febre mancat d’objectiu”, una mena de simulacre de revolució de nens de casa bona. A l’altre extrem, Edgar Morin el considerava un “èxtasi de la història”, això és, una mena de trencament radical; en mots de Derrida, “un esdeveniment”, d’aquells a partir dels quals, tot el que passa després cal tenir-ho present. Entremig, la postura d’una revolució gramsciana (d’aquelles que, per canviar la política, abans cal canviar la ideologia de la gent). Altrament, una cosa foren les cinc setmanes de revulsió a París i l’altra, l’onada de canvis de mentalitat que es donà des d’aleshores. El balanç resulta complex i, en certa forma, contradictori: cert que després dels dies de manifestacions de maig i juny, els universitaris  van fer els exàmens i arribaren De Gaulle,Thatcher i Reagan; però també és cert que s’imposaren l’ecologisme, la crítica al poder, l’esfondrament de l’URSS. De fet, algunes coses que abans del 68 eren impensables —el casament de parelles gais, per exemple—, ara valorar-les com abans seria impensable fins al punt que van acabar per ser acceptades per gent tan poc propensa a elles com Valery Giscard d’Estaing o Simone Weil.

El filòsof explicà que, malgrat se’ls hagi esmentat sovint, ni Althusser ni Foucault hi van tenir gaire a veure i, en canvi, sí que caldria tenir en compte el paper que hi van jugar Guy Debord (el seu llibre, La societat de l’espectacle, era de 1967 i corria entre els estudiants) i el sociòleg i antropòleg Henri Lefebvre. Per al primer socialisme i comunisme tenien una cosa en comú conformar la societat de l’espectacle (el que hauria canviat les mentalitats no seria l’economia sinó el cinema). Al rebuf d’un llibre dels anys 30, Propaganda, d’Edward Bernays —nebot de Freud—, un llibre que era a la biblioteca tant de Roosevelt com de Hitler, donada la irracionalitat de les persones, la publicitat pot maneflejar-les fàcilment. Ratllem el que avui denominem postveritat en oferir una multiplicació de la informació de manera que la realitat pugui falsificar-se. Acabà oferint una colla de punts que haurien canviat a partir del 68 (la joventut al poder considerada com a classe social pel baby-boom dels anys precedents; el dret al propi cos; la crisi de la família patriarcal; el creixement de salaris; la separació de l’educació elitista; l’individualisme, la crítica al poder… En el col·loqui, quan se li demanà per la incidència en l’Església del 68, assegurà que havia agafat molts sectors fora de joc i, gairebé per provocar, opinà sobre dues sortides falses de l’Església:  la teologia de l’alliberament, com a simple seguici del marxisme (cosa que li fou posada en quarantena pels assistents), i el banal espectacularisme en què Joan Pau II havia caigut. Altrament interpel·là els assistents a conèixer millor dues personalitats que havien incidit en els efectes de la teologia en els mitjans de comunicació com havien estat el jueu laic Günther Anders (primer marit d’Hannah Arendt) i Jacques Ellul, autor d’Anarquia i Cristianisme, pare amb Illich i Charbonneau de les idees de decreixement en l’ecologisme polític.

Per la seva banda el Dr. Jordi Porta, des de la seva experiència a la Universitat de Nanterre a  París el maig del 68 (14.000 estudiants), assegurà que, després de la vivència aquí de la “Caputxinada” el 1966 —de fet començà la intervenció amb un decàleg de les iniciatives catalanes malgrat el règim franquista—, els fets parisencs, per a una persona com ell que havia conegut el món del treball,  no el van sorprendre gaire, malgrat que la ideologia estudiantil es nodria del pensament de Marx i Freud en el sentit que la vida social, política i intel·lectual de la gent estava condicionada pel mode de producció. Exposà com a causes el creixement demogràfic (160.000 estudiants a la zona de París) i la revolta contra un sistema injust de la vella política que partia de la segona guerra mundial i volia consolidar-se (De Gaulle, Pompidou…). Ja el febrer anterior s’havia convocat una manifestació massiva a la Place de la Concorde en suport del poble vietnamita. Personalment va viure les coses a través del moviment personalista de Mounier i de la revista “Esprit”, dirigida aleshores per Jean-Marie Domenach. No es va estar d’exposar que assitia a un curs de Paul Ricoeur —home de prestigi, conegut per la seva fe cristiana— i que li semblava exagerada l’afirmació que havia fet Daniel Cohn-Bendit anys després que tot plegat havia estat una “bajanada”. En el debat es van llegir eslògans d’aquell maig pintats a les parets trets del llibre Les murs ont la parole com el de “Sigueu realistes; demaneu l’impossible” i s’incidí en el concepte del “dret penal de l’enemic”, elaborat per Jakobs, quan algú en comptes de ser considerat adversari, al qual es pot aplicar el dret penal de tot ciutadà, és tractat d’enemic i l’objectiu és aniquilar-lo.

A la tarda, Aureli Argemí ens explicà detalls de la vida i llegat de l’abat Aureli M. Escarré, consumit a l’exili encara que fou portat a morir a Barcelona el 1968, després de les declaracions a “Le Monde” el 13-XI 1963, on assegurava que el règim franquista que es deia catòlic no complia ni les beceroles del cristianisme (per la qual cosa el 1965 va haver d’anar a l’exili). Considerat per l’abat Cassià Just com “un dels homes més clarividents i coratjosos que mai ha tingut l’Església a Catalunya”. Argemí explicà que volia un monestir amb monjos preparats (per això els feia formar-se a l’estranger), un lloc acollidor, un focus d’irradiació de cultura, art i recerca bíblica, un referent en llengua i litúrgia. També certificà que Escarré mai no va ser neutral, que sempre va treballar pel país i l’Església (pugnant per recuperar la identitat catalana i afirmant que l’Església s’hi havia de comprometre, creant condicions de convivència i llibertat per fer possible la democràcia), que s’inventà maneres per aconseguir que Montserrat fos “la casa pairal” de Catalunya (per exemple amb l’Entronització de la Mare de Déu el 1947) i, en definitiva, la “casa de tots” (aglutinant intel·lectuals de tots colors entorn de “Serra d’Or”) i exposà que el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per les Minories Ètniques i les Nacions), que fundà el 1974 com “la casa dels pobles”, provenia del seu llegat. En el col·loqui fou interrogat per diversos esdeveniments relacionats amb Montserrat i exposà que costa de fer entendre a Europa que les nacions no la divideixen ans ho fan els estats; les nacions la retornen a la seva realitat prístina.

Finalment, el Dr. Gaspar Mora explicà la reacció eclesial arran de la Humanae vitae de Pau VI. Per a ell, el gran canvi en relació al matrimoni  el va fer el concili Vaticà II amb la constitució Gaudium et Spes, que passà de considerar el matrimoni com una institució a la recerca de la procreació i de l’educació dels fills com s’havia fet sempre, a considerar-lo una “comunió de vida i amor conjugal”. El Concili sabia que el puntum dolens seria la regulació de la natalitat; el papa Pau VI va establir una comissió perquè ho estudiés; sense haver arribat a cap unanimitat, publicà l’encíclica decantant-se pel bàndol menys progressista i demanant que la relació sexual sempre fos “oberta a la vida”. Per al moralista, aquesta mateixa expressió no era fàcil d’interpretar en l’àmbit de l’amor conjugal (i menys quan s’admetien altrament l’ús dels períodes infèrtils dels ritmes naturals), però certament es donà el que mai s’havia donat ni s’ha tornat a donar: que algunes conferències episcopals (Alemanya, Bèlgica, Canadà, França…), sense contradir el Papa, van voler deixar clara la perplexitat que el document havia causat als fidels. Les coses es complicaren amb documents posteriors com la Familiaris Consortio (1981) —i el professor no va parlar de les instruccions Donum vitae (1987) ni Dignitas personae (2008)— que no admeten la diferència entre amor i procreació i sembla com si la dignitat dels cònjuges pervingués de la fisiologia i no de l’amor que es tenen entre ells. El moralista apuntà els problemes actuals de la bioètica, distingí entre la suplència i la substitució manipuladora, afirmà que grosso modo, sense haver fet cap enquesta, la postura dels fidels catòlics davant dels anovulatoris és semblant a la de la gent no creient, i que el papa Francesc, a l’Amoris letitia (2016) optà per no esmentar els temes conflictius de l’encíclica del 68.

El debat també va ser molt viu, de manera que el professor  va haver de respondre a qüestions prou difícils com el de les nul·litats matrimonials, el paper de la dona en l’Església, per què l’Església es vol posar en la consciència de les persones  o el perquè no s’admet l’amor homosexual…

En definitiva, una jornada que va merèixer molt bons comentaris per part dels assistents donada la categoria de tots els que hi van intervenir.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *