Joan Alsina Hurtós: perdre la vida per salvar-la

Lluís Costa Bofill

El dia 19 d’aquest mes ha fet quaranta anys que va ser afusellat a la barana del pont Bulness de Santiago de Xile. S’hi erigí un mural que proclama aquella sentència de l’Evangeli comentada al seu sublim testament espiritual: “Si el gra de blat, quan cau a terra, no  mor, resta sol, però, si mor, dóna molt de fruit”.

 Quan els seus companys i amics volien dissuadir-lo d’anar a l’Hospital Central de Santiago, assetjat per l’exèrcit de Pinochet, els va respondre: “Yo sé que mis compañeros van a sufrir mucho y quiero ser solidario estando junto a ellos. Son momentos cruciales en que uno debe ser consecuente con sus convicciones”. Només de posar els peus a l’hospital, va ser empresonat, víctima d’un judici sumaríssim i lliurat a l’escamot de fusellers.

 Aquesta manera d’entendre la solidaritat, la fidelitat i la coherència sembla la més lògica i lúcida, però resulta profundament inquietant. Per una banda, reconec que deu ser l’experiència més genuïna de les insistents propostes de Jesús (“Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però qui la perdi per mi, la salvarà” Lluc 9, 24); per l’altra,em confesso incapaç d’entomar el testimoni i emmotllar-hi la vida. D’aquestes constatacions, en sorgeix una pregunta angoixant: És que seguir Jesús és una aventura només per a herois?

 Potser sí que seguir-lo de prop i de seguida és per a herois, però tothom és convidat a ser-ne, almenys, aprenent. I no pas avui per demà, sinó a poc a poc i fent bona lletra. Tots som capaços d’acceptar el repte i d’adherir-nos al projecte, tot organitzant assenyadament el temps, el ritme i les fites immediates per avançar amb responsabilitat. Hem de ser conscients i acceptar les limitacions i les deficiències sense perdre la il·lusió de fer efectiu el potencial amagat de què disposem i del que podem multiplicar amb l’ajuda mútua.

 En l’àmbit de les arts, els oficis, els esports… tenim segurament molt clar que, al començament, la perfecció ens apareix inabastable, però que els petits avenços quotidians ens van engrescant i estimulant. El que interessa és no recular ni perdre el ritme de creixement.

 Hauria de ser fàcil d’aplicar aquesta mateixa dinàmica a l’opció de donar la vida per salvar-la, de posar-la de veritat i del tot al servei de l’Altre, especialment d’aquells que menys en tenen. Al cap i  a la fi Jesús ens diu que  és l’única manera de gaudir-ne a pler i d’assegurar que ningú no ens la podrà prendre. També depèn, està clar, de la intensitat amb què sentim que Jesús, en Joan i tots els màrtirs viuen en nosaltres i ens empenyen endavant. Fer un pas més, com més llarg millor, serà una bona manera de celebrar el quarantè aniversari de la granada de l’espiga, fruit del gra que va acceptar de caure a terra i de morir per salvar la seva vida i la dels altres.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *