Jaume Botey, l’amic, el mestre, el nostre president

Jaume Botey, un somriure sorneguer, una mirada còmplice que t’acollia, disposada a compartir…s’ha mort i encara no ens en arribem a fer càrrec, no ens imaginem fer camí sense ell. Només som capaços, encara atuïts, d’agrair tot el que ens ha donat sense atrevir-nos encara a mesurar la magnitud del buit que ens deixa la seva absència.

Es diu que totes les persones són ‘úniques’ però  cap ho és tant i per a tanta gent com en Jaume, no  cal que ens escarrassem a demostrar-ho. N’és un indicador la quantitat i diversitat d’amics que l’estimaven i  que han anat a acomiadar-lo: l’església plena de goma gom, les llargues cues al tanatori per abraçar la Maria Pilar. Una estranya alquímia fonia diverses facetes de la seva manera de ser  i les transformava fent-les irrepetibles en altres persones. Per exemple, en Jaume era savi, era senzill, era un líder, tot alhora.

Era un savi, i tant. Era historiador, antropòleg, teòleg, escriptor, professor, amb un criteri segur en el que es podia confiar i que era reclamat en infinitat de invitacions a fer xerrades, conferències, articles, llibres. Serà sempre una referència, una fita en la formació intel·lectual d’infinitat d’alumnes; i company d’altres professors amb els quals compartia l’interès per la formació de joves i adults, superant l’enciclopedisme i amb  els ulls posats en la complexitat i reptes de la vida real.

Era senzill, m’agradaria dir que era pobre si no fos que sona estrany perquè ens fem un embolic entre una situació econòmica que no volem per a ningú i una recomanació evangèlica que la fa imprescindible. En  Jaume deixa clar com podem ser pobres: gaudint de la vida de manera austera (passant gana en vagues de fam si calia, menjant la xocolata amb galetes a les reunions si n’hi havia, dormint al ras si feia falta) amb una   llar oberta a tothom i sabent que les llars dels amics també l’acollirien, fent coses increïbles amb senzillesa, com si res.

Era un líder. Va endegar un gran nombre de projectes que estaven en la frontera del que es podia fer, que proposaven obrir nous camins de justícia, de pau, de defensa dels més desvalguts. I ho feia sense fer soroll, sense cerca de protagonisme, posant al servei dels altres la seva enorme capacitat de treball, els seus coneixements, la seva bonhomia.

Doncs sí, en Jaume era un líder savi i pobre ; això de ‘pobre’ grinyola perquè encara hem d’aprendre la lliçó que ens ha donat amb la seva vida sencera. Ben pensat, l’alquímia que donava unitat aquestes tres facetes  no és tan estranya: era fe en Déu, que es mostrava en el compromís. Creia en la vida i en les persones, creia que calia combatre les injustícies i les incomprensions, creia que aquesta lluita val la pena. Creia en el camí de l’evangeli i, en la seva manera de viure, el feia visible.

Ens ha deixat molts camps oberts, molta feina a fer.  Intentarem continuar el camí que fèiem amb ell, les moltes activitats que s’estan fent, les que ell ha inspirat i cal concretar encara.

Hem anat dient que en Jaume ‘era’. Rectifico: en Jaume és,  a la manera plena d’una vida acabada, ja complerta i en mans de Déu; el plorem, però també sabem que el tindrem sempre a prop.

 

Mercè Izquierdo

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *