Humans, transhumans i posthumans

Les NBIC (Nanotecnologia-Biotecnologia-Infotecnologia-Cognotecnologia) juntament amb les TICs (Tecnologies de la Informació i Comunicació), la robòtica i la intel·ligència  artificial conformen les tecnologies dites exponencials amb les quals es treballa avui en molts laboratoris d’investigació.  En el món angloamericà (Oxford, Stanford, Sillicon Valley…) s’ha desenvolupat, de vint anys ençà, un moviment científic, el transhumansime. Alguns en situen l’origen l’any 1957, quan el biòleg Julius Huxley, germà d’Aldous, proposà el terme a New Bottles for New Wine; es referia a la possibilitat de millora de l’ésser humà, mitjançant la ciència i la tecnologia,  tant des del punt de vista genètic com des de la perspectiva social i ambiental. Avui ja s’empren tècniques sorgides de l’enginyeria genètica (selecció d’embrions, transferències citoplàsmiques, fecundació in vitro), el dòping (químic, físic o genètic), els transplantaments i la medicina regenerativa, la nanomedicina, la neurotecnologia  que inclou implants neuronals al cervell o interfases cervell/or-dinador o dispositius portables (cyberware)… Segons la World Transhumanist Association podem entendre el transhumanisme com una manera de pensar el futur a partir de la premissa  que l’espècie humana, en la seva forma actual, encara no ha arribat al final del desenvolupament; seríem en una etapa molt preliminar, de transició, fins a passar  del transhumà al posthumà. Jan Huston defineix el posthumà com a VAS (Vida Artificial Sensitiva), màquines intel·ligents, autònomes, autoconscients i capaces de reproduir-se. La  consciencia humana superarà la vida sintètica o la intel·ligència artificial?

El filòsof suec transhumanista Nick Bostrom (1973) proclama des d’Oxford que és un deure moral millorar les capacitats cognitives de l’espècie humana mitjançant l’aplicació als humans de les noves biotecnologies a fi que es pugui arribar a  superar la sofrença, la malaltia, l’envelliment i, fins i tot, la mort. (El moviment transhumanista, en principi, es manté al marge de las religions tradicionals, a les quals considera bioconservacionistes i arcaiques.) Per al director d’enginyeria de Google, Ray Kurzweil, la nostra espècie està a punt d’evolucionar artificialment  i esdevenir una cosa diferent del que ha estat sempre. Segons ell, aviat serem organismes cibernètics, cíborgs o éssers biònics, és a dir, persones a les quals s’haurà incorporat una biotecnologia disruptiva en el seu cos o ment. D’aquest salt al posthumanisme, a Sillicon Valley, a través de la Singularity University promoguda l’any 2007 per Google, Cisco, Nokia, la NASA i altres corporacions tecnològiques, en diuen Singuralitat tecnològica i hi ha qui el data per al 2045, degut al desenvolupament, aleshores, de la intel·ligència artificial, que superarà la intel·ligència humana. Impossible pronosticar el canvi social, perquè es produirà la fusió híbrida entre tecnologia i intel·ligència humana. Així, José Luis Cordeiro, un dels fundadors de l’esmentada universitat, el passat 29-XI, en una conferència la Pedrera de Barcelona promoguda per “la Caixa”. Kurzweil pronostica l’alliberament de la humanitat de les cadenes biològiques durant aquest segle XXI, ja que els implants cibernètics ens milloraran dotant-nos d’habilitats físiques i cognitives que ens permetran actuar integradament amb les màquines; els ordinadors  tindran una intel·ligència no pas diferent de la dels humans. La línia entre humans i màquines es difuminarà i fins i tot s’especula amb una vida artificial intel·ligent, sensitiva i, probablement, conscient.

El posthumà seria un organisme tecnològic o un ésser amb capacitats que excedeixen de forma excepcional a les humanes. La qüestió, certament, és si podran o no prendre  consciència de si mateixos un cop assoleixin la capacitat de prendre decisions autònomes. Si fos que sí, el panorama esdevé inquietant, perquè l’espurna de l’autoconsciència sortiria de la culminació d’un procés de millora dels organismes tecnològics capaços de reconèixer-se  com a noves formes de vida autònoma. Aleshores, com es relacionaran amb els humans? Humans i cíborgs, no podem acabar maldades? Es diu que hi podrà haver cíborgs amb un 60% de consciència o intel·ligència robòtica i només un 40% biològica. En comptes de parlar de discapacitats caldrà fer-ho de supracapacitats. Ja s’han supracapacitat  combois o automòbils per ser autoconduïts. Però cal fer mil protocols pels casos d’accident. Qui és responsable? El fabricant, el controlador, el proveïdor, qui? (Hi ha una recent proposta de resolució del Parlament Europeu del 2015 amb recomanacions destinades a la Comissió, on es qualifica els robots autònoms com a persones electròniques i es determinen recomanacions ètiques i de regulació jurídica. Fins i tot s’ha plantejat en algun fòrum la possibilitat que els propietaris d’aquests robots hagin de cotitzar a la Seguretat Social com avui ho fem tots els treballadors.)

Altrament, serà posthumà qui s’ho pugui pagar. Si no anem amb compte, crearem en el futur encara més desigualtats que les que ja tenim avui. Per això, cal preguntar-se quanta desigualtat podran suportar les nostres democràcies. És fonamental encarar aquests desafiaments des de l’ètica, que, de moment, aconsella anar a poc a poc.  L’ésser humà no és només genoma, connectoma i matèria mortal. La intel·ligència espiritual és el que ens caracteritza com a humans, segons molts neuròlegs. Som capaços de transcendir-nos. Però l’ètica occidental és ben diferent de l’oriental. Si apareixen organismes tecnològics o intel·ligències artificials a Xina o Índia, què hi podrem fer? (I es diu que el 2050 un 35% de la població serà xinesa i hindú.)

Els pilars del posthumanisme serien la superintel·ligència, la superlongevitat i el superbenestar. Imaginem els canvis que comportarà només si pensem en  el món laboral! Als EUA, amb deu anys, d’un 40% a un 50% de les feines les faran les màquines. D’altra banda, la superlongevitat, la superació de l’envelliment, comportarà canvis  de tota mena. Els càncers i les malalties més envitricollades es curaran biotecnològicament. Es parla dels killer app (nanorobots destructors) menors d’una cèl·lula de la sang, que viatjarien pel nostre corrent sanguini destruint patògens, bandejant escombraries sanguínies, corregint l’ADN i revertint els processos d’envelliment. Més i tot: mitjançant la criopreservació es pretén mantenir congelat el cervell després de la mort amb l’esperança de reutilitzar la informació acumulada al cervell per més endavant. La gran pregunta és si tot el que podem fer ens convé…

Es vol, abans de res, eliminar el sofriment per arribar al benestar absolut, tot i saber que el planeta terra és finit i que més de 10.000 milions de persones no hi cabem. Per a superar la petjada ecològica, es pensa en plans B. Com en el cas del banc de llavors a Suècia, per si tenim algun cataclisme, s’ha pensat en tota mena de possibilitats. Pandèmies, guerres nuclears, un desastre, emigracions transplanetàries o que els cíborgs, amb més intel·ligència que nosaltres, ens acabin trobant solucions. Som davant d’una confrontació de dos paradigmes. El de l’ecologia  integral que ens proposa el Papa Francesc a la Laudato si’, on ens recorda que cal  tenir cura de la casa comuna, i el paradigma tecnocràtic que pensa que la tecnologia ens ho resoldrà tot. Orgànics i sintètics. Hi ha gent que vol agafar un bon llibre i anar-se’n a una fageda a llegir i d’altres que estiren els braços ben disposats i demanen: “On m’han d’endollar?”.

Contra el perill del totalitarisme cibernètic, Albert Cortina, proposa la noocràcia democràtica, el govern del “nous”, dels savis, és a dir d’una intel·ligència que comporti la sincronització de la consciència humana i del cosmos. Si volem que aquesta governança sigui democràtica, caldrà construir des de ara mateix una intel·ligència col·lectiva crítica i forta, que no depengui de cap Superintel·ligència centralitzada en “ment de rusc”. El gener del 2015, el Future of Life Institute (Boston), publicà una carta signada entre d’altres per Stephen Hawking, aCs malgrat el seu ateisme, en què s’exposaven els avantatges de la intel·ligència artificial, però també urgia la necessitat de valorar-ne els riscos.  Ningú no vol arribar a un govern d’una elit noocràtica que domini la resta del planeta amb un alt grau de superpoblació empobrida i controlada per robots. Entraríem en un cibertotalitarisme més o menys apocalíptic.

 

Lluís Busquets

Comparteix aquesta entrada