Ha vingut i s’ha quedat

El llenguatge litúrgic del temps d’Advent no m’ajuda gens a esbrinar ni a comprendre el missatge que deu voler presentar-me. Més aviat em desorienta i m’amoïna perquè crec que ha contribuït a secularitzar l’aparença d’aquestes festes i a esmorteir l’impacte que hauria de provocar el fet que Déu s’hagi fet carn, persona humana i no pas per fer un tomb per aquí baix durant alguns anys, sinó per quedar-s’hi i mantenir viu el crit dels desemparats.

Aquest llenguatge té dues dificultats molt greus i insistents. Per una banda, les lectures dels profetes que prometen meravelles vessades a dojo de les mans de Déu. Resulta molt difícil albirar quines meravelles reals hi ha darrere les metàfores i els símbols altisonants. Cada any escoltem promeses semblants i cada anys les meravelles són més desnerides i llunyanes. I encara, potser, continuem esperant que algun dia Déu en faci alguna.

Per altra banda, anar dient que Jesús ha vingut, ve i vindrà, queda molt rodó i bonic, però acaba sent un tòpic buit, que pocs saben explicar amb precisió i, encara menys, presentar com un lema engrescador i estimulant. Per què tantes anades i tornades? Les del present passen totalment desapercebudes, la del passat està molt pansida per la distància i la del futur, vés a saber…

En canvi, el que m’ajuda a desfer tot aquest embolic és el capítol 25 de Mateu, que vàrem llegir l’últim diumenge, festa de Crist Rei, un rei força anormal, per cert. En quest fragment queda molt clar: el nostre Déu, després de néixer-hi com a home, s’ha quedat per sempre entre nosaltres. En una nova dimensió, està clar; dins d’unes altres carcasses, darrere d’altres fesomies, entre altres decorats i escenografies; però s’hi ha quedat. Les dues sentències, tant la de lloança com la de condemna, ho deixen ben clar: “Tot el que fèieu a un d’aquests petits, m’ho fèieu a Mi” i “Tot el que deixàveu de fer a un d’aquests petits, deixàveu de fer-m’ho a Mi”.

No es tracta, per tant, de recordar que algun dia va néixer ni d’esperar que algun dia torni. Es tracta de veure’l sempre que passi pel nostre costat, perquè, si no el veiem, no és pas perquè no hi sigui, sinó perquè la nostra mirada és miop i tenim moltes taques a la retina. Recordem aquella benaurança: Feliços els nets de cor: ells són els qui veuran Déu (Mt. 5, 8)

Tenir el cor net vol dir haver-ne tret tots els prejudicis, anar més enllà de l’aparença, de la primera impressió, no projectar la nostra mesquinesa sobre els altres. Si només mirem la cara bruta d’aquests germans que passen pel nostre costat mendicant o esgarrapant alguna almoina, no aconseguirem pas superar els recels que desperten les seves xacres. Si som capaços de mirar les històries turbulentes i pertorbadores que porten carregades a l’esquena, aprendrem a avaluar el seu patiment i a sospesar les possibilitats que tenim a l’abast per ajudar-los a sortir del pou. Aquesta capacitat de posar-se a la pell de l’altre reclama un aprenentatge llarg, fidel i generós; i cremar les barques per tallar el camí a les reculades. Una bona feina per a aquestes setmanes d’Advent, per preparar el NADAL.

 

Lluís Costa Bofill.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *