Ha mort Jaume Botey, President de “Cristianisme al segle XXI”

Nascut a Barcelona el 1940, era llicenciat en Filosofia, Teologia i doctor en Història i Antropologia. Va participar en els moviments d’Església inspirats en el Concili Vaticà II entorn dels  anys 70, que van suposar un desafiament al franquisme. Va viure al Camp de la Bota mentre el seu germà Francesc, escolapi, era a la presó de Zamora per haver defensat els gitanos (1969). Tot seguit arribà al barri de Can Serra d’Hospitalet el Llobregat i es vinculà al moviment sociopolític de la ciutat. Professor de l’Institut Torras i Bages (1968) i professor d’història de la UAB  des de 1975, fou director de l’Escola de Mestres de la UAB en el moment del traspàs cap a Facultat d’Educació (1991). Les seves preocupacions tant teòriques com socials foren les de les perifèries urbanes i la immigració. Això ha quedat reflectit en la coautoria de la primera Bibliografia de l’Hospitalet (1984) i a Cinquanta-quatre relats d’immigració (Diputació de Barcelona, 1986), ‘Identitat ètnica i identitat de classe. Què ha passat amb els immigrants del període 1955-1975?’, a Articulació social de la Barcelona contemporània (Barcelona: Proa, 1997) o Construir una societat intercultural, Quaderns n.16 (Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1999). Fou promotor de la Casa de Reconciliació de Can Serra (1975). Impulsà la creació d’un nou model d’Escoles d’Adults inspirat en Paulo Freire. D’aquí, la seva relació  personal amb el mateix Freire i la publicació al català del seu llibre L’Educació com a pràctica de la llibertat (Vic: Eumo 1987); també es relacionà amb Miquel Soler, Director de la secció d’alfabetització de la UNESCO (1961-1982),  i publicà en català el seu llibre Educació, resistència i esperança (Barcelona: Rosa Sensat 2015). Fou el primer regidor d’educació de l’Hospitalet, elegit en les llistes del PSUC, un cop recuperada la democràcia (1979-1983). Promotor  del Centre d’Estudis de l’Hospitalet (1984), el 1999 rebé el Premi d’Honor d’aquesta ciutat. Ha estat president de la Casa de Nicaragua i de la Cooperativa L’Olivera de Vallbona de les Monges. Participà com a membre fundador en la creació d’ICV i EUiA, de la qual fou president (2000-2002).Resultat d'imatges de jaume botey

Membre actiu de Cristians pel Socialisme i dels moviments antiglobalitzadors, de solidaritat i en pro de la pau, davant de processos promoguts pel BM, FMI, OMC, s’ha vinculat als moviments socials i culturals d’Amèrica Llatina i Mèxic, ha estat observador internacional a Nicaragua, El Salvador, Chiapas, Iraq i dels camps palestins al Líban, entre d’altres. Entre les seves publicacions, Los dueños del mundo y los cuarenta ladrones (Viejo Topo 2002), Alpha 63. Fets i llegats (2010) No pasarán… aunque lleven trajes. La lucha contra la extrema derecha hoy (2010), Educació, gestió i territori: 10 anys de Tékhne (2011), Contra la ignorància informada. Els valors davant l’impacte de les noves tecnologies de la comunicació (2012), El col·lapse del sistema. Bases per a pensar el nou mil·leni (Col·legi Treball Social de Barcelona, 2014), L’Olivera: terra i gent (2014).  Ha treballat en favor del diàleg multicultural i entre religions. Forma part del comitè organitzador del Fòrum Mundial de Teologia i ha participat en els de Porto Alegre (2002), Nairobi (2007), Belém (2009), Dakar (2011) i Tunísia (2013). La seva preocupació per les relacions entre fe i món ha quedat palesa en publicacions com La Iglesia católica y el nacionalismo español a Nacionalismo español (Catarata 2005) i en els Quaderns de Cristianisme i Justícia: El Déu de Bush, núm. 126 (2004), Agustí de Semir, núm. 136 (2005); Construir l’esperança, núm. 154 (2008), Capellans obrers, núm. 175 (2011), A 500 anys de la Reforma protestant, núm. 204 (2017). Arran del conflicte Catalunya-Espanya, va publicar la Introducció a El procés nacional català, de Lluís Busquets i Carles Bastons (Barcelona: Cristianisme al Segle XXI, 2015) i El nacionalismo catalán y los sentimientos a Iglesia Viva, núm. 263 (2015). Fou col·laborador de El Viejo Topo, de l’equip de Cristianisme i Justícia i presidia l’Associació Cristianisme al Segle XXI, que defensa la religiositat en el marc d’un món laic i cada any publica en un llibre les seves activitats. Per tota aquesta trajectòria, acabava de ser guardonat amb el Memorial Joan XXIII-2017 que concedeixen la Universitat Catalana per la Pau i l’Institut Víctor Seix.

Com ja reflecteixen aquestes pinzellades biogràfiques, era un home com pocs. Creient de pedra picada, havia fet una síntesi  dels valors i mancances del comunisme i del crsitianisme. Després de les festes nadalenques ens va dir que no estava fi, que havia passat uns dies trobant-se molt cansat. A mitjans gener em va trucar perquè el substituís en una xerrada que havia de fer a Sant Celoni. Darrerament ens passàvem  articles abans de publicar-los. El darrer que em va fer arribar, un sobre el procés català per a la revista madrilenya “Éxodo”.  Servidor també ho feia. El llibre Déu, el mal i el meu càncer, se’l va llegir i comentar capítol per capítol.  El considerava una mena de germà gran, servidor. El dia 11 de gener vaig trucar-lo i la seva esposa, la M. Pilar, em va dir que dormia. Li vaig demanar que no el despertés.  Havia de fer una xerrada a Igualada sobre la Reforma.  La va fer amb penes i fatigues. I el van ingressar a Bellvitge.

Sortosament, les anàlisis no li van trobar cap  tumor maligne. El fetge infectat i prou. Els amics vam exultar. A l’“Espai Obert” del 20 de gener vam dir als assistents, confiadament, que estava malalt i prou. Ningú no es pensava que fos d’una gravetat tan maligna. Quan el vaig anar a veure a finals de gener em va parlar  del tema que pensava desenvolupar el 17 de març sobre el fonamentalisme religiós i militar dels neocons: “Sé molt bé què vull dir i, si encara que no estigués del tot refet, ho escriuria i algú ho podria llegir”, em va dir. “Aquí tinc temps per pensar. Hauríem d’estudiar el tema de l’Església catalana i el nacionalisme: Torras i Bages, Carles Cardó, el bisbe Morgades…” Em suggerí temes per a la UCE i per al proper curs d’“Espai Obert”. La M. Pilar  feia arribar per mail cada nit com havien passat la jornada a una persona que ens passava la notificació a la resta. Podem seguir l’evolució de la malaltia gràcies a aquests mails.

El dia 13 ens deia que li havien hagut de treure 2 litres de la panxa, cosa que l’havia relaxat. “Mentrestant constatem l’immens regal de tenir tantíssima gent que se l’estima i que li transmet vida”. El 14 de febrer, malauradament,  ens deia que en Jaume havia empitjorat i que estaven molt preocupats. El 15 al vespre es va trobar davant per davant, tal com és,  Aquell en qui sempre havia cregut(1Jn 3,2), cara a cara (Gn 32,30; 33,11; 1Co 13,12). La seva muller ens ho comunicà així: «En Jaume ha marxat aquesta nit sense fer soroll. L’abraçava i parlàvem d’ell serenament, quan ha fet els últims respirs molt suaus. Agraïda per haver pogut fer un tram del camí en comú i a la vegada molt trista. Confortada per les mostres d’estimació rebudes.» Que reposi en pau.

Lluís Busquets i Grabulosa

 

Podrem dir adeu al Jaume a partir de demà dissabte a les 12 del migdia i tot el diumenge al tanatori l’Hospitalet-Ronda.
L’acte de comiat serà el dilluns a les 10:30 a la parròquia de sta Eulàlia de Mèrida de la plaça de l’Ajuntament de l’Hospitalet.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *