Figures ocultes

Poques vegades quan vaig al cine surto amb el convenciment que acabo de veure  una obra magistral, encara que no hagi estat nominada per als “Oscars”. Els americans fan bones pel·lícules i és lògic que no totes siguin seleccionades. És el que m’ha succeït amb la pel·lícula “Figures ocultes”, basada en fets reals, on es posa d’evidència la lluita pels drets civils de la minoria negra dels EUA, fa poc més de cinquanta anys, i que li va costar la vida al seu líder Martin Luther King.

La història explica com tres dones negres molt intel·ligents, amb una gran formació, van ser figures clau no solament en els primers llançaments d’homes a l’espai, sinó també en la conquesta de la lluna, però que per ser negres, per més que van tenir el reconeixement de dirigents de la NASA, el seu nom no va transcendir mai al gran públic i tota la glòria va ser només pels homes blancs. D’aquí el títol de la pel·lícula: “Figures ocultes”, perquè la seva identitat va ser ocultada només pel fet de ser negres. Han passat molts anys i si bé moltes coses han canviat, la segregació racial encara avui és una realitat a tot el món per més que un home negre hagi estat President dels EUA durant els últims vuit anys.

Això em dona peu a reflexionar sobre la gran quantitat de segregacions presents en la nostra societat que causen sofriment a tots els qui les pateixen. A més de la racial, que és la que motiva aquest comentari, n’hi ha moltes més, com el bullying, el mobbing, la marginació de la dona, l’assetjament sexual, les violacions, la pederàstia, la prostitució, la violència de gènere, l’homofòbia i tantes altres fòbies, el tràfic de drogues, de persones, d’armes, els refugiats que fugen de la guerra del seu país d’origen, i encara crec que avui cabria en aquesta llista el terrorisme. Totes elles tenen com a denominador comú la gran quantitat de víctimes que generen, tant dels qui les pateixen en primera persona com de les famílies a les quals pertanyen.

El problema ve de lluny, no s’ha generat en quatre dies, ben al contrari, més aviat en els darrers temps cal reconèixer que hi ha un esforç per avançar en l’erradicació d’aquestes nafres, no solament a nivell individual sinó també col·lectiu amb lleis coercitives i agrupacions que donen suport a les persones que es troben en cada una de les situacions de risc a què s’enfronten. Però no ens enganyem, no n’hi ha prou, el problema perdura i continuarà, cal mantenir-nos en alerta constant, no podem abaixar la guàrdia.

No hi ajuden gens les discrepàncies polítiques entre partits, no solament aquí sinó també en tot l’àmbit dels països demòcrates arreu del món, i molt menys, no cal dir-ho, en l’àmbit de països totalitaris on no hi ha llibertat. I crec que aquesta és la paraula clau, la llibertat que tenim, llibertat d’opinió i d’expressió, que s’hauria de convertir en una gran eina per canalitzar tots els anhels de pau i de concòrdia que no dubto estan presents en cadascun de nosaltres. No podem callar: com van fer els Profetes en el seu temps hem de saber anunciar i denunciar.

Josep Maria Lari Reig

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *