Fidel fins al martiri

Lluís Costa

El dia 26 d’abril de 1994, ara ha fet vint anys, en Quim Vallmajó va ser arrestat i assassinat, sense cap mena de judici, a Rwanda. Havia nascut a Navata, a l’Alt Empordà, l’any 1941. Després d’estudiar al seminari de Girona, va prendre la decisió de fer-se missioner i, al 1961, ingressà al noviciat dels Pares Blancs a Gap (França). La seva biografia ha estat comentada en dos llibres: “Quim Vallmajó, una vida per un poble”, Josep Frigola, 1994 i “Àfrica al cor”, Josep Valls, Brau 2012.

Com que aquesta feina grossa ja ha estat acomplerta i és a l’abast de tothom que hi tingui interès, ja vull enfocar un episodi que em va commoure especialment.

L’estiu del 1993 va estar de vacances i els companys de curs vàrem organitzar una trobada per compartir la seva experiència. Ens va explicar la tasca que duia a terme amb detalls sobre els riscos i perills que corria. Era prou lúcid per saber que els revoltats li havien posat la proa i que era  un objectiu prioritari de la seva cacera. El seu delicte havia estat comprometre’s (ell en deia casar-se) amb els refugiats, les víctimes dels enfrontaments ètnics i la guerra provocada pel Front Patriòtic Ruandès. Havia tingut ocasions i li havien ofert moltes ocasions de fugir, però no en volia ni sentir parlar.

Uns i altres, jo també, abonàvem aquesta alternativa i li aconsellàvem que deixés passar la tempesta i que, ja que la feina era tan important, no la malmetés, arriscant-se més del compte. Recordo molt bé la seva mirada llampeguejant. No ens va dir Satanàs (com Jesús a Pere, quan volia dissuadir-lo de pujar a Jerusalem), però va faltar poc. La seva opció no admetia excuses de mal pagador. Allà el necessitaven més que mai i no podia decebre’ls ni abandonar-los. Hauria estat una traïció. Hi va tornar i, al cap d’uns mesos, el mal averany es va consumar.

Va deixar escrita una afirmació que fonamenta la seva decisió i que sacseja la nostra covardia: “Us asseguro que trobar-se rodejat de mainada amb fam, malalts i gent pobra a pilons et fa perdre la por”. L’assumpció del patiment dels germans li havia fet perdre la por. Nosaltres també estem envoltats de persones trepitjades i menystingudes; per què tenim tanta por de perdre el que tenim? Per què la por paralitza la nostra solidaritat?

El seu testimoni m’ajuda a entendre la diferència que hi ha entre donar i donar-se i aquella mena de joc de paraules tan característic de Jesús: “Qui pretén retenir avarament la vida la perd per sempre; el que la dóna generosament en gaudeix amb plenitud”.

  “L’Església que estimem, la dels peus descalços i mules a les mans, la del got de vi i la llesca de pa compartits, ni la veiem ni la representem i l’enyorem. Però farem tot el possible per fer-la créixer en el cor dels petits”

 

Comparteix aquesta entrada

2 comentaris

  1. Desconeixia tan al detall l’exemple de Quim Vallmajor,seguidor de Jesús fins lliurar la propia vida. Tot per no abandonar a la seva sort les veritables víctimes del odi, de la cobdicia dels països depredadors i dels corruptes locals i de fora que mantenen els pobles en la ignorancia,perpètua generadora de pobresa. Com ell, d’altres martirs: Joan Alsina,Ellacuria, Mons.Romero, i tantes religioses i també laiques i laics, i tantes persones anònimes que mai no serán beatificades.
    Perquè a les nostres aburrides eucarísties, mig buïdes, no s’expliquen fets semblants i es reiteren sempre les mateixes formules, desmotivadores, desmobilitzadores?. Perquè no s’informa de les causes veritables dels problemas actuals, d’aquí i de fora? Tal vegada hi ha massa pors de sortir-se del guió i de ser assenyalats pel fet d’anar contra la ortodoxia imperant?

    Gràcies Lluís Costa per explicar-ho

    Enviar resposta
  2. Montse Sintas, totalment d’acord amb aquest comentari que fas sobre manca d’informació viva, a les nostres eucaristias. Proposo que ens posem drets i proposem un canvi de tematica o fem una pregunta.

    Enviar resposta

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *