Cristianisme XXI http://cristianismexxi.cat Associació Cristianisme al segle XXI Mon, 18 Jan 2021 22:54:36 +0000 ca hourly 1 https://wordpress.org/?v=5.3.1 Sessió d’Espai Obert: “No ens creiem que la nostra forma de viure posa en risc la nostra supervivència” http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-no-ens-creiem-que-la-nostra-forma-de-viure-posa-en-risc-la-nostra-supervivencia/ http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-no-ens-creiem-que-la-nostra-forma-de-viure-posa-en-risc-la-nostra-supervivencia/#respond Mon, 18 Jan 2021 22:54:36 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8058 Enllaç: vídeo complet de la xerrada

El passat dissabte dia 16 de gener va tenir lloc, de forma telemàtica, la xerrada inaugural del cicle «Espai Obert» de l’associació «Cristianisme al Segle XXI», que porta per títol Com serà el món després del coronavirus, amb més d’un centenar de connectats. La primera ponència, Ecologia post-coronavirus: espècie humana i ecosfera, entenent per ecosfera  —un terme creat el 1958— el sistema global terraqüi format per tots els organismes de la biosfera i caracteritzat per les relacions de convivència que s’estableixen entre matèria, energia i éssers vius, va anar a càrrec de la doctora Marta Tafalla, professora d’Ètica i Estètica a la UAB, que va dividir li seva xerrada en tres parts. En la primera, ens volgué fer conscients de la situació  catastròfica en què ens trobem. Tenint amb compte que el planeta Terra és l’únic que coneixem amb vida, el 2011, teníem 8 milions d’espècies diferents d’animals i plantes, sense comptar els microorganismes més difícils de comptabilitzar. Totes interconnectades en una xarxa de col·laboració i necessitat, de manera que la biosfera (suma d’ecosistemes format pel conjunt d’éssers vius  del planeta juntament amb el medi físic que els rodeja) funcioni de la millor manera possible. Així, posà exemples de les funcions pol·linitzadora i clorofíl·lica de les plantes, o del benefici per als peixos de les preses  que fan els castors als rius, els elefants o bisons obrint camins per altres animals o les balenes amb el plàncton. Totes les espècies col·laboren unes i altres amb benefici de la vida de totes les altres, llevat d’una, la humana, que, tot i ser una espècie jove (la vida començà fa més de 3,5 milions d’anys i l’home, només en fa entorn d’uns 300.000 anys) ja fa 60.000 anys que extingeix espècies. I, darrerament més que mai, fins al punt que, actualment, hi ha un milió d’espècies en risc d’extinció. Segons l’informe Planeta viu del World Wide  Fund  (‘Fons mundial per la natura’, WWF), de 1870 a 2016 les poblacions d’animals salvatges vertebrats  havien caigut en un 70%; el 2018, dels animals del planeta, sols 4% són salvatges; el 60% és ramaderia; el 36%, humans. Quan a les aus, només un 30% són salvatges. Tot això, lligat a l’escalfament del planeta, afecta Catalunya amb espècies inadaptables, sequeres extremes, onades de calor, puja de temperatures… Ens aboquem a la catàstrofe.

En la segona part de la xerrada la conferenciant volgué respondre a aquestes preguntes: com i per què hem arribat fins aquí? Ens hem cregut l’espècie intel·ligent que es podia servir de les altres i una part dels humans, des d’un paradigma de cultura industrial de països rics,  menystenint altres cosmovisions (per exemple orientals o indígenes) s’ha dedicat a enriquir-se l’esquena de les altres (bé que també hi ha moviments per protegir la terra.) En aquest sentit resulta còmode i fàcil donar la culpa a un capitalisme que només vol créixer pensant en guanys econòmics. Això pot ser cert, però les causes no són només econòmiques, sinó que, seguint la filòsofa australiana Val Plumwood (1939-2008) —cf.  Feminisme i el domini de la natura (1993) o  bé Cultura ambiental: la crisi ecològica de la raó (2002)—, són més profundes: rauen en la hiperseparació dels humans de la natura.  L’antropocentrisme ens ha dut a  un error ètic (menysteniment de les altres espècies) i cognitiu (tenim una visió distorsionada de la realitat). Volem gestionar i governar la biosfera i no és la nostra funció, perquè en fem part. El mainstream és que els humans tenim valor i la resta, no; els humans som subjectes; la resta, objectes al nostre servei. Els humans seríem essencials i la resta d’espècies, instrumentals. Per això en dir a un altre humà «Animal!» és un insult com ho és qualificar-lo de «porc», «burro», «voltor»… Hem oblidat la feina que feien cabirols i cérvols (gestionar i fertilitzar vegetació), i ara els volem com un trofeu cinegètic. Domestiquem els cavalls, convertim llops en gossos i, amb mil accions d’aquestes, desmuntem la biosfera. I per què l’instint ètic no ens frena? Teodor W Adorno, en estudiar els règims totalitaris, s’adonà que podien funcionar si les víctimes no tenien visibilitat. Fem el mereix amb els animals. Si no en veiem el maltractament, no en som conscients. I no veiem ni granges amb animals estibats ni escorxadors. Si desapareixen espècies, i no ho sabem, no les trobem a faltar. L’ecofeminista Karen Warren  ja ens deia que érem ridículs, si pensàvem que la natura era irracional. I el problema de fons és que no tractem la biosfera malament per error, sinó perquè volem. Tenim odi a la terra, que ens obliga a treballar, com en tenim al nostre propi cos,  que sabem vulnerable i  mortal. Voldríem fugir a un altre món amb la cursa espacial o ser altres  amb el posthumanisme robòtic. En la nostra societat del benestar estem plens de xacres (ansietats, problemes mentals, addiccions…) i ens fa por veure’ns així. Caldria reinventar-nos, reconnectar-nos amb la natura. Però fer-ho exigeix canvis pregons i radicals (de conviccions, valors, dietètics, lleure…) i són més difícils de dur a terme que no pas culpar el capitalisme.

Finalment, en la tercera part de la xerrada la ponent es demanà què podríem fer en una situació així i proposà vies de solució. La majoria es pensa que la solució demanarà molts recursos i molta tecnologia i que serà molt costosa. Si canviéssim nosaltres, no hauria de ser així. Nosaltres no sabem curar la Terra; s’ha de guarir ella mateixa. La ponent acceptà que hi havia informes sobre l’escalfament del planeta i la pèrdua de biodiversitat des dels anys 60. Ara, fem el que fem, sabem que arribarem tard, però, tot i així, costa posar-s’hi. I, si no ho fem, podem arribar al que s’anomena un punt de no retorn. Les conseqüències poden ser tan terribles com per fer inhabitable el planeta per a l’espècie humana. Joahan Rockström, ex-director del Centre de Resliència d’Estocolm, que treballa per la sostenibilitat global, ha explicat que certes mesures (per exemple, si assolíssim no llençar més gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera), podria ser que nos servissin de gaire perquè l’atmosfera ja hagués assumit l’escalfament que li hem provocat. No ens creiem que la forma de vida que portem posa en risc la nostra supervivència.

Així les coses, proposà un doble moviment, el de decreixement de l’activitat humana (fins i tot  de l’índex de natalitat, perquè hem d’assumir que la superpoblació no és bona), cosa que no agrada a ningú, i menys quan es pinta com un retorn a les cavernes, i el de permetre la recuperació de la vida salvatge. Això suposa fins i tot un canvi de dieta: un règim amb molta carn suposa una gran despesa energètica de pastures i animals. (Per a Brian Machovina, una dieta carnívora no hauria de superar el 10%). Tot això suposa un canvi d’hàbits i conviccions. Ara, si no ens hi posem, la natura ens farà decréixer per força amb pandèmies, clima, gana, set, meteors… I ho farà a la seva manera calamitosa, com ja comencem a tastar amb nevades espectaculars, pandèmies, temporals marítims… Es tractaria de parar el cop, de posar una escala al decreixement caure de cop, si no volem una tempesta perfecta en què s’ajuntin escalfament, malalties i altres desastres. A partir d’aquí, explicà experiències  de renaturalització com la del riu Manzanares, que van  fer «Ecologistas en acción» (es pot llegir a Santiago Martín Barajas: Río arriba 1979-2019), exposà la posició de l’«Asociación de Veterinarios abolicionistas de la tauromàquia y del maltrato animal» (Avatma) i va oferir al públic diverses referències, entre les quals, les següents: Daniel Quammen: Contagio: la evolución de las pandemias (Debate: 2020);  Jordi Palau: Rewilding Iberia: explorando el potencial de la renaturalización en España (Lynx: 2020) i George Monbiot amb tres obres cabdals: La era del consenso: manifiesto para un nuevo orden mundial (2003), Calor: Cómo parar el calentamiento global (2008) i Salvaje: renaturalizar la tierra, el mar y la  vida humana (2017).

També les ciutats s’haurien de renaturalitzar i que els habitants hi poguessin conrear hortes properes. No pot ser que el 19% del pressupost de la UE (30.00M€) segueixi anant a la ramaderia, hi hagi pressupost per a determinats transgènics i vagin 430 M€ per al brau d lídia. No podem ser un obstacle per a la vida animal. Les carreteres, per exemple, vertebren el territori per als humans, però no pas per a les altres espècies. S’ha comprovat que el reton a la natura és saludable, ens fa més sans i més feliços, i en aquest sentit esmentà  el llibre de Richard Louv, Los últimos niños del bosque (2018). Viure a prop d’un parc redueix el risc de determinades malalties. La ponent acabà convençuda que el reton a la natura ens seria del tot beneficiós per a dones i homes.

La xerrada obrí molts interrogants. Se li demanà des de clarícies sobre el decreixement fins a la introducció d’ossos i llops al Pirineu, passant per l’ajuda de les espiritualitats i religions per assolir el canvi necessari, els grups i discursos ecologistes, més o menys radicals, la necessària transformació de producció d’aliments…  La veritat és que  els tres quarts d’hora de debat van passar com si res. A la una en punt es va cloure l’acte, com de costum, amb l’anunci del proper «Espai Obert» per al proper 20 de febrer que porta per títol Economia i societat: l‘economia enfront d’una nova època, a càrrec de l’economista Xavier Ferrer, President del Consell català per al moviment europeu.

]]>
http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-no-ens-creiem-que-la-nostra-forma-de-viure-posa-en-risc-la-nostra-supervivencia/feed/ 0
La dignitat humana i noves armes autònomes http://cristianismexxi.cat/la-dignitat-humana-i-noves-armes-autonomes/ http://cristianismexxi.cat/la-dignitat-humana-i-noves-armes-autonomes/#respond Mon, 18 Jan 2021 19:38:10 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8054 Aquesta és l’última reflexió de l’any, és moment de fer-ne balanç, segurament tots els pensaments els tindrem centrats en la pandèmia, les seqüeles i els canvis que es produiran o que s’haurien de produir; però aquests dies també són moments per reflexionar sobre alguns temes que afecten la dignitat humana i la Creació, en concret podem reflexionar sobre el disseny de noves armes, les armes robòtiques que poden prendre la decisió de matar sense la intervenció humana. 70 líders religiosos y representants d’organitzacions religioses, a finals de 2014, van demanar als seus estats que es prohibís el desenvolupament d’aquestes armes autònomes, també anomenades robots assassins. 

Els robots són màquines programables o auto-controlables que poden portar a terme tasques complexes de manera automàtica i repetitiva (tots hem vist robots a la indústria de cotxes). Cal assenyalar que els robots no tenen perquè ser objectes materials, podem trobar robots informàtics que són peces de software (aplicacions o programes) per exemple els “chat bots” o “socials bots”; un exemple d’aquests són programes que envien “tuits” a la xarxa fent-se passar per persones reals. 

Aquesta revolució està sent incorporada a l’ús militar. S’estan creant robots o sistemes robòtics per a ús militar. Un exemple serien els sistemes de defensa antimíssils: un sistema complex de radars i ordinadors que detecten míssils, coets o avions i els ordinadors posen en marxa un sistema d’atac que prioritza, selecciona i ataca de manera automàtica aquesta amenaça. Aquest seria un sistema robòtic d’arma automàtica. En aquest sistema l’algoritme de presa de decisions segueix unes regles programades. 

Si el sistema de decisions no es basa en regles determinades, sinó en un model de la realitat obtingut amb xarxes neuronals d’aprenentatge profund (forma part de la Intel·ligència Artificial), direm que el sistema es autònom, les regles no estan programades, el propi sistema aprèn per si mateix, a partir d’analitzar milions d’informacions (big data). Hi ha cinc tasques claus en aquestes armes: buscar els possibles enemics, definir objectius, fer el seguiment de l’objectiu, decidir atacar i atacar. El que anomenem sistemes d’armes autònoms es caracteritzen per no tenir cap mena d’intervenció humana en aquestes cinc tasques i en la presa de decisions. 

Aquestes noves armes estan en fase de recerca i producció; encara no es disposa d’armes totalment autònomes, però ja existeixen sistemes d’armes dotats de molts graus d’autonomia i en alguns casos tenen desconnectada la decisió de matar que ha quedat delegada en un humà. 

Aquests nous sistemes d’armes autònomes ens situen en un escenari de deshumanització pel fet de delegar en una màquina la decisió de qui ha de viure o qui ha de morir; el que una màquina prengui aquesta decisió està en contra de la dignitat humana. Aquestes noves armes ens obren a un debat jurídic i ètic. El debat jurídic se centra en si aquests sistemes d’armes autònomes poden complir els tres pilars del Dret Internacional Humanitari: el principi de responsabilitat (si es produeix un error o un crim de guerra, qui n’és el responsable? Les víctimes, a qui poden acusar?); el principi de proporcionalitat, que analitza si els danys causats són proporcionals als guanys militars o si els danys a civils son excessius; el principi de distinció, que obliga a distingir entre combatents i no combatents, si pot distingir entre un civil amb por o un enemic amenaçant. 

En aquest debat jurídic ens trobem amb posicions dels que pensen que la Intel·ligència Artificial encara no ha pogut respondre al repte de garantir que els sistemes d’armes autònoms estiguin programats per respectar el Dret Internacional i el Dret Internacional Humanitari, però que és qüestió de temps i cal deixar continuar la recerca. Altres aleguen que, si tenim present el debat sobre les armes nuclears i que no hi ha hagut suficient consens per il·legalitzar-les, cal que no arribem a la mateixa situació: primer les creem, després descobrim el monstre que hem creat i, després, no ens posem d’acord per il·legalitzar-les. Per aquesta raó hi ha moltes organitzacions civils, de científics i d’acadèmics que plantegen el tema de considerar-les il·legals i de prohibir aquestes noves armes abans que existeixin. El sentit comú ens invita, quan no hi ha consens, a aplicar el principi de precaució, parar abans que el mal sigui irreversible, per tant prohibir el disseny i fabricació d’armes autònomes. 

Els defensors de les armes totalment autònomes ens recorden que, en situacions de conflicte armat, els humans cometen vileses com violar dones o torturar humans i que causarien menys baixes; però també és cert que les màquines o els robots no estaran dotats de sentit comú, intuïció, llàstima, compassió o culpabilitat, que són emocions que ens retreuen als humans de cometre barbaritats. Podem continuar amb el debat de si la Intel·ligència Artificial pot o no pot reproduir sentiments o l’ètica humana en les màquines. Molts científics i especialistes en Intel·ligència Artificial creuen que no es possible. 

Aquests sistemes d’armes autònomes ens situen en un escenari de deshumanització. És cert que els humans som fal·libles, és cert que els humans podem cometre atrocitats, però aquesta és la característica essencial dels éssers humans. Decisions sobre la vida o la mort no poden raure en les màquines, han de recaure en un altre ésser humà. La Intel·ligència Artificial entrarà a formar part de la nostra vida però, com diu el Papa Francesc, aquest avenç “pot fer possible un món millor si va unit al bé comú”, si posa la dignitat humana i la cura de la Creació en el centre.

Tica Font

]]>
http://cristianismexxi.cat/la-dignitat-humana-i-noves-armes-autonomes/feed/ 0
Debats a St. Ildefons: El Sínode de l’Amazònia http://cristianismexxi.cat/debats-a-st-ildefons-el-sinode-de-lamazonia/ http://cristianismexxi.cat/debats-a-st-ildefons-el-sinode-de-lamazonia/#respond Mon, 28 Dec 2020 15:46:22 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8049 Enllaç: vídeo complet del debat

Dissabte passat, després de l’Assemblea anual de l’entitat, mantinguda telemàticament, «Cristianisme al Segle XXI» havia organitzat, a ¼ de 12 i també telemàticament, un nou «Debat a Sant Ildefons», a càrrec del jesuïta Víctor Codina, sobre el tema: «El Sínode de l’Amazònia i els seus reptes». El ponent fou presentat per Ramon M. Nogués, que en destacà la formació (a Sant Cugat, Innsbruck i Roma), la seva tasca com a professor de teologia de carrer, lligat  en el període 1982-2018 a la Universitat Cochabamba (Bolívia) i a la teologia de l’alliberament, i per tant, professant una teologia més compromesa en el seguiment de Jesús que no pas especulativa. Home de «Cristianisme i Justícia», esmentà alguns dels seus llibres com ara No extingáis el Espíritu (2008), Una Iglesia Nazarena (2012), Diálogo de un teólogo del posconcilio (2013), El Espíritu del Señor actúa desde abajo (2015), Sueños de un viejo teólogo (2018) i alguns dels  fulletons com ¿Ser cristià a Europa? (2020) i informà que havia assistit al Sínode de l’Amazònia convidat expressament pel papa Francesc. 

El  P. Codina començà exposant que la pandèmia i els seus problemes ha deixat arraconat una mica el Sínode de l’Amazònia, malgrat va actuar com una mena d’atri dels gentils; és a dir, en comptes de dialogar creients jueus i pagans a l’atri del temple jerosolimità, ho van fer els autòctons de l’Amazònia i l’Església jeràrquica oficial, vist que un Sínode és una reunió de bisbes, I  encara afegí que  els autòctons d’allí es van poder expressar al Vaticà lliurament, com els speakers del Hyde Park Corner de Londres. Dit això, va fer unes pinzellades de geografia i d’història. L’Amazònia  comprèn una vasta regió de 7 000 000 km2 i 9 països (Brasil i Perú, els de major extensió, seguits de Bolívia, Colòmbia, Veneçuela, Equador, Guaiana Francesa i Surinam) amb una població entorn dels 3 milions d’habitant, bona part dels qual són indígenes, conformat per més de 400 tribus que parlen 240 idiomes pertanyents a 49 famílies lingüístiques. És un dels llocs més rics del planeta, amb aigua i diversitat de flora, fauna, minerals, etc., però  l’explotació dels seus recursos naturals per les multinacionals de tota mena (mineres, alimentàries, petrolíferes, forestals, etc.) cada dia l’està empobrint i posant sota un autèntic descontrol, amb molts líders assassinats. «La terra es dessagna perquè les multinacionals li han tallat les venes», va queixar-se una dona de la regió. Per al Papa, el poble de Déu d’aquell indret, sovint oblidat i sense perspectiva d’un futur serè, havia de trobar nous camins d’evangelització. I per això, el Sínode.

La història de les raons properes del Sínode començà el 19-I-2018, quan el Papa, en una visita al Perú, en comptes de voler rebre una comissió d’indígenes, volgué visitar Puerto Maldonado, per escoltar-los. Un cop fet, denuncià fins a quin punt estaven amenaçats, demanà superar que les comunitats indígenes fossin tractades com a minories i condemnà l’esterilització de les seves dones. El juny del 2019 es publicà el document base, treballat a partir d’una enquesta a 80.000 persones, que provocà reaccions polaritzades. El 9-VIII-19, anuncià que el Sínode havia de superar  tan l’aïllacionisme com el populisme i concebre la globalització no pas com una esfera sinó  com un poliedre en què tots els pobles puguin conservar la seva identitat. El papa no el volia convertir tampoc en cap parlament polític.

El sínode es reuní a Roma del 6 a 27 d’octubre de 2019. El presidien retrats dels màrtirs de l’Amazònia i dues estàtues d’una mare alletant el seu fill, nues, simbolitzant la mare terra que dona vida al món, que «algú» llençà al Tíber. Recuperades pels carabinieri, el papa demanà perdó per aquell fet i volgué que presidissin les reunions. Hi va haver 185 pares sinodals (bisbes de 9 països i alguns de la Cúria) i 35 mares sinodals (dones), 25 experts i 7 representants dels pobles amazònics. La premsa només parlà d’alguns temes sensacionalistes (ordenació d’homes casats com a sacerdots, ordenació de dones diaconesses…), però hi va haver altres temes de gran interès sobre la teologia indígena, la pastoral necessària  o l’Eucaristia com a  conformadora de comunitat eclesial. Com a línies de fons, hi va haver la sortida de l’Església cap a les perifèries, amb llibertat i audàcia, defensant la vida de l’Amazònia  i posant com a protagonistes els autòctons, no com a objecte de solidaritat, sinó com a subjectes de saviesa ancestral precristiana. Ells saben què vol dir «viure bé» (harmonia amb la comunitat, amb la natura i amb Déu), en contrast al viure occidental del neoliberalisme opressor,  que crea sols desigualtats.

Sense caure en el mite del bon salvatge (els autòctons també tenen els seus defectes), ells ens poden oferir nous camins  per entendre el futur de la humanitat. I es reclamà  no només en els temes ja esmentats sinó en punts cabdals com poden ser  el fet d’exigir veu i vot per als laics, el rebuig de les evangelitzacions colonials que van de dalt a baix, l’acceptació de la manca de clergat que suposa  una pastoral no pas de presència continuada sinó de visites esporàdiques (hi ha comunitats que no veuen un sacerdot sinó cada dos anys) i l’aposta per l’austeritat i una ecologia integral com a únic camí possible de futur. Res d’estrany que el 20-X, seguint les passes d’alguns pares conciliars  el 1965, alguns prelats van renovar el «Pacte de les catacumbes» a les de Santa Domitila. 

 Hi ha qui ha dit que  el Sínode va ser la concreció de la Laudato sí’, i si el papa havia declarat que no era una encíclica només verda o climàtica, sinó social i ambiental, tampoc l’horitzó del Sínode era merament eclesial. Per això el papa no va voler tocar el document final, ni comentar-lo ni substituir-lo. Acceptava el que s’hi havia dit i,  quan algunes dones li van dir que en sortien decebudes, respongué «recojo el guante». En canvi, en comptes de fer alguna mena de document canònic o jeràrquic va fer l’exhortació Estimada Amazònia, amb quatre columnes clares: la social (on parlava de les riqueses d’aquelles terres i dels perills que corrien), la cultural (on comparava el crit dels pobles autòctons  contra les multinacionals com les dels israelites contra el faraó egipci), la ecològica (on parlava de «pecat ecològic») i la eclesial (on demanava un laïcat autònom i preparat capaç de  desbordar situacions, amb una litúrgia de pròpia de ritus amazònics). En aquesta exhortació, malgrat s’acollís de forma diferent pels dos sectors eclesials (l’ortodox i el progressista), el Papa volia superar els conflictes pastorals transversalment, Deia als bisbes que de vegades havien d’anar al davant, però d’altres al mig  o seguir al darrera).. L’Església no ha de ser una duana de «prohibit el pas» sinó un àmbit de misericòrdia.

Una de les grans propostes va ser la constitució d’un organigrama episcopal per tota la regió amazònica. I el passat 20-VI-2020  es constituí no pas cap Conferència Episcopal de l’Amazònia, sinó una Conferència Eclesial de l’Amazònia (amb bisbes, preveres i laics i laiques), per concretar les decisions sinodals. Va celebrar la primera reunió el passat 21/27-X-2020. D’aquesta manera el papa «ha desbordat» la funció de les Conferències Episcopals i ha encetat el nou camí de la sinodalitat. 

En un temps de pandèmia que ens ha fet tastar la fragilitat i la vulnerabilitat, no podem pensar a retornar a la «vella normalitat». Els signants del document es comprometien a «renovar l’opció preferent per als pobres», a abandonar «qualsevol tipus de mentalitat i actitud colonial», per anunciar «la novetat alliberadora de l’Evangeli de Jesucrist». El ponent acabà considerant que  el Sínode suposà l’ingrés a la doctrina de l’encíclica  Fratelli tutti i que representà un signe d’esperança per  a l’església sud-americana. Tota la informació  es pot trobar al web <www. sinodoamazonico.va>. Acabà recomanant la lectura del llibre Soñemos juntos: el camino a un futuro major (Plaza & Janés, 2020).

Després de la xerrada hi va haver un veritable debat, sobretot entorn del fet que el Sínode va decebre  una mica, pel fet  el papa el passat 3-IX acabà desaprovant el punt 11 del document final sobre la ordenació d’homes casats. Hi havia qui  trobava que ja havia començat fluix en no demanar els ministeris per a les dones. Davant de la pregunta si el papa, a l’Amazònia,  deixava fer  i gairebé administrar els sagraments per laics,  recolzat en el sacerdoci universal del  qual tots gaudim, el ponent opinà que no, que el papa, distingeix el món laic i l’ordenat, encara que vol un diàleg entre iguals entre ambdós. Hi hagué qui trobava massa units l’ordre i la jurisdicció , cosa que necessitava un canvi de Dret Canònic. El debat va ser dinàmic i espontani. Es considerà un gran avenç  el desbordament de les Conferències Episcopals per una Conferència Eclesial i, malgrat encara no s’hagin notat canvis, el ponent demostrar tenir molta confiança en el proper sínode de bisbes que tindrà per tema la sinodalitat.

]]>
http://cristianismexxi.cat/debats-a-st-ildefons-el-sinode-de-lamazonia/feed/ 0
Butlletí de l’Hospital de Campanya de Santa Anna http://cristianismexxi.cat/butlleti-de-lhospital-de-campanya-de-santa-anna/ http://cristianismexxi.cat/butlleti-de-lhospital-de-campanya-de-santa-anna/#respond Sun, 27 Dec 2020 19:56:06 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8045 Feu clic aquí per llegir el darrer butlletí de l’Hospital de Campanya de Santa Anna

]]>
http://cristianismexxi.cat/butlleti-de-lhospital-de-campanya-de-santa-anna/feed/ 0
Carta pública al Gobierno de España sobre la ley del ingreso mínimo vital http://cristianismexxi.cat/carta-publica-al-gobierno-de-espana-sobre-la-ley-del-ingreso-minimo-vital/ http://cristianismexxi.cat/carta-publica-al-gobierno-de-espana-sobre-la-ley-del-ingreso-minimo-vital/#respond Sun, 27 Dec 2020 19:41:43 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8037 Des de Cristianisme al segle XXI ens adherim a la carta pública que més d’un centenar de personalitats i associacions de l’estat han adreçat al govern central en relació a l’ingrés mínim vital. Podeu descarregar-ne el pdf fent clic aquí.


La aprobación por el gobierno de España del Real Decreto-ley 20/2020, de 29 de mayo 2020, que establecía la ley del Ingreso Mínimo Vital y los primeros pasos en su implementación, infundieron esperanzas y levantaron expectativas entre las personas y familias vulnerables.

Según las informaciones publicadas en la web de la Moncloa el Ingreso Mínimo Vital podría ser solicitado por 850.000 hogares y beneficiaría a 2,3 millones de personas en situación de vulnerabilidad. El presupuesto anual de esta prestación ascendería a 3.000 millones de euros anuales.

En 2019, el porcentaje de la población en España en riesgo de pobreza, según la tasa AROPE, alcanzaba el 25,3%. El porcentaje en situación de privación material severa era del 4,7%, más de 2,2 millones de personas. Los efectos económicos y sociales de la Pandemia del Covid-19 han empujado a la pobreza y exclusión social a nuevos sectores de la sociedad. La ley del Ingreso Mínimo Vital podía reducir el impacto de la pobreza, mientras se preparaban las medidas para relanzar el trabajo digno y avanzar hacia el pleno empleo.

Sin embargo, tras los inicios prometedores de la Ley del Ingreso Mínimo Vital (IMV), el desarrollo y gestión de su implementación hasta la fecha han provocado una gran decepción y frustración entre las personas vulnerables que han solicitado dicha prestación. Los datos publicados el 16 de diciembre por Seguridad Social son muy preocupantes: De 1.136.173 expedientes válidos de solicitud de la prestación del IMV, solo se habían aprobado 159.482 y denegados 466.973, estando el resto pendientes de subsanación y análisis. Es decir, solo 159.482 hogares donde viven 462.508 personas les ha sido reconocido el IMV. A esta cantidad hay que descontar los 74.119 hogares que percibían prestaciones por hijo a cargo sin discapacidad o con discapacidad menor del 33 y que el mes de junio recibieron la prestación de manera automática sin necesidad de presentar solicitud. En el caso de alguna provincia, como es el caso de Barcelona, las 1.596 solicitudes de IMV aprobadas solo representan el 1,9 % del conjunto de solicitudes presentadas a partir del 15 de junio 2020.

Ante la triste e indignante realidad de la implementación del IMV, tras un primer análisis de la propia ley, y su contraste con la experiencia en la implementación de otras prestaciones como es el caso de la ley de la Renta Garantizada de Ciudadanía, las personas y entidades firmantes de esta carta al gobierno proponemos como primeras medidas para mejorar la gestión de la implementación y el contenido de la ley del IMV:

1.- Con carácter de urgencia dotar del personal necesario para una tramitación rápida y efectiva de las solicitudes de IMV.

2.- Resolver de forma inmediata y efectiva la intercomunicación entre las distintas administraciones públicas, central, autonómica y local, para la resolución de las solicitudes y la articulación del IMV con las prestaciones similares que existen en las comunidades autónomas.

3.- Modificar el apartado 2 del artº 18 “Cómputo de los ingresos y patrimonio” de la ley del IMV, reduciendo el periodo de cómputo de los ingresos obtenidos por el solicitante “durante el ejercicio anterior a la solicitud” a solo dos meses antes de la solicitud, tal como establece en la actualidad la ley de la Renta Garantizada de Ciudadanía de Catalunya.

4.- Modificar el apartado 3 del artículo 25 “Tramitación” de la ley del IMV, del Real Decreto ley 28/2020 de 22 septiembre que modifica el Real Decreto ley 20/2020 del Ingreso Mínimo Vital, al ampliar el plazo de resolución del INSS a la solicitud de la prestación de tres a seis meses, reduciendo dicho plazo a dos meses.

 

5.- Modificar el párrafo final del apartado 3 del artículo 25, que establece la norma del silencio negativo “Transcurrido dicho plazo sin que se hubiera notificado resolución expresa, se entenderá desestimada” y sustituirla por la norma de silencio positivo que protege mejor los derechos de la persona solicitante, con el siguiente redactado: Transcurrido dicho plazo sin que se haya notificado la resolución a la persona interesada debe entenderse estimada la solicitud.

Como puede comprenderse exigir un año de carencia de ingresos antes de la solicitud del IMV y luego esperar seis meses a la resolución bajo la norma de silencio negativo a las personas en situación de vulnerabilidad es prolongar injustamente el sufrimiento a dichas personas, empujarlas a la exclusión social, a que abandonen la esperanza de solicitar el IMV.

6.- Modificar el artículo 32 “Financiación” y sustituirla por el siguiente redactado: “La prestación económica del Ingreso Mínimo Vital se financia a cargo del presupuesto General del Estado. Para asegurar la cobertura suficiente de la prestación, los créditos tienen el carácter de ampliables, de acuerdo con la legislación vigente”.

De este modo se asegura la financiación del Ingreso Mínimo Vital sin depender de los fondos de la seguridad social.

Finalmente, tras comprobar casos de solicitudes de IMV resueltas favorablemente, a las que se ha descontado de la cuantía de la prestación de IMV en 2020 las prestaciones de desempleo percibidas durante varios meses en 2019, lo cual ha motivado la presentación de la correspondiente demanda al juzgado de lo social, solicitamos la apertura de una investigación y la rectificación de dicha gestión devolviendo la parte detraída de la prestación del IMV a las personas que hayan sufrido dicha reducción.

Esperamos que nuestras propuestas sean atendidas y expresamos nuestra disposición a dialogar con el gobierno de España para mejorar la Ley del Ingreso Mínimo Vital en base a la experiencia acumulada con la implementación de otras prestaciones similares.

22 de diciembre de 2020

Entidades y personas que suscriben la carta y peticiones

Primeras entidades firmantes:

Comisión Promotora Renta Garantizada de Ciudadanía de Cataluña, Coordinadora Estatal en Defensa del Sistema Público de Pensiones-COESPE, Alianza de Mareas y Movimientos Sociales, Afectats BB Serveis, Agrupació TAXI Company, Aigua es Vida, Alianza contra la Pobreza Energética, Asociación para la Defensa de la Sanidad Pública de Andalucía, Asociación por la remunicipalización de los Servicios Públicos, Amigos del deporte el ocio y la cultura del Prat de Llobregat, ASSEMBLEA GROGA, ATTAC España, ATTAC Acordem, CICLO, COBAS, Colectivo Ronda, Colectivo sin vivienda de Terrassa, Confederació Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), Confederació General del Treball (CGT) de Catalunya, Coordinadora de Asambleas de trabajadores/as en paro de Cataluña, Coordinadora Residencias 5+1, CUT de Aragón, Dones abolicionistes, Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona-FAVB, FSOC Canarias, Intersindical Alternativa de Cataluña, Intersindical Valenciana, LINEAS ROJAS, Marea Blanca Gaditana, Marea Blanca Rioja, Marea la Colomense, Marea de Mareas, Marea Pensionista de Cataluña, Marxa Dignitat Catalunya, Moviment de les Pensions Dignes de Terrassa (MPD), Movimiento de Resistencia Vecinal, NO+PRECARIETAT, Pastoral Obrera de Cataluña, Plataforma Afectados por la Crisis Badalona-PAC, Plataformas de Afectados por las Hipotecas catalanas-PAHs, Plataforma SAD Cataluña, PRESSENZA-Agencia noticias Internacional, RidersxDerechos, Sindicato Las Kellys Cataluña.

Si desea suscribir esta carta al gobierno de España puedes enviar el nombre de la entidad, colectivo social o bien a título personal indicando su nombre, apellidos y profesión o actividad social al email: carta.imv@gmail.com

 

Primeras personas firmantes:

Eva Abellán Costa. Síndica Municipal de Greuges de Sabadell. María José Alarcón. Activista de Afectats BB Serveis.

Vidal Aragonés Chicharro. Diputado en el Parlament de Catalunya. Vania Arana Ganoza. Activista por los derechos humanos.

Miguel Arenas Gómez. Abogado laboralista, profesor asociado Universidad Autónoma Barcelona. Christine Arnaud. Activista social.

Jordi Ballart Pastor. Alcalde de Terrassa.

Antonio Barbará Molina. Médico y activista de Marea Blanca. Assumpta Barbens. Secretaria General de IAC-CATAC.

Josep Bel Gallart. Activista de Procés Constituent y de cobas.

Gregorio Belmonte. Presidente de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (GOAC), diocesana de Barcelona i Sant Feliu.

Luis Blanco Maldonado. Movimientos sociales IAC. Cecilia Belza Palomar. Traductora en paro.

Albert Botrán i Pahissa. Diputado en el Congreso.

Santi Boza. Presidente de Acción Católica Obrera de España. Carmen Burgos Gómez. Portavoz de Marea la Colomense.

Rafi Cáceres. Directora de la Pastoral Obrera diocesana de Barcelona.

Francisco Cañadas Guzmán. Activista de Alianza de Mareas y Movimientos Sociales y Movimiento Resistencia Vecinal.

Rosa Cañadell Pascual. Activista defensa de la educación pública. Assemblea Groga. María José Carcelén Romero. Presidenta Coordinadora Residencias 5+1.

Antonio Castan Sanclemente. Activista de Marea Pensionistes. Francisca Castillo González. Activista Coordinadora Residencias 5+1. Washigton Castro Méndez. Activista Marea Pensionista.

Daniel Cedrun Martin. Activista sin hogar. Pedro Cervera. Educador social.

Jorge Cortegana López. Delegado CGT de SEAT.

Francisco Crespín Gómez. Activista Marea Pensionista de Sant Adriá del Besós. Sylviane Dahan. Feminista y activista vecinal.

Lucía Delgado Ramisa. Portavoz Plataforma de Afectados por la Hipoteca-PAH de Barcelona.

Javier Dibitonto. Miembro de la comisión de políticas públicas en el Frente Amplio.

Enrique Elejalde Martínez de Pancorbo. Activista de Comisión Promotora Renta Garantizada de Ciudadanía. José Miguel Esteban Lupiañez. Activista del movimiento de la discapacidad.

Josefina Esteve Llussa. Activista Marea Pensionista.

Èrika Fabregat. Secretaria de la Pastoral Obrera diocesana de Barcelona. Raúl Fernández Cháves Calabuig. Desempleado.

Esperanza Fernández Martínez. Colabora en la redacción de agencia de noticias Pressenzacat y activista de Marea Blanca.

Rosa Maria Fernández Sansa. Fundadora y primera presidenta del Casal de la Dona de Terrassa. Josep Lluis Franco Rabell. Exdiputado del Parlament de Cataluña.

Ramón Franquesa Artès. Portavoz de COESPE.

Enrique Fuentes Álvarez. Concejal del Ayuntamiento de Cardedeu. Antonio Fuertes Esteban. Miembro de ATTAC Acordem.

Dolores García Cures. Desempleada. Enrique García. Activista social.

Gloria García de la Casa. Activista Coordinadora Residencias 5+1. Ciriaco García Gil. Portavoz de COESPE.

Pedro García Ramirez. Expresidente de la Agrupació Taxi Companys.

Sixte Garganté Petit. Jurista, representante de la Comisión Promotora de la Renta Garantizada Ciudadanía. Anibal Garzón. Analista política internacional en diversos medios de comunicación.

Francisco Garzón Baena. Expresidente del c.d. Can Parellada. Manolo Gómez Muñoz. Sindicalista de la DAMM, activista sanidad.

Charo Gómez Perez. Activista de la Aliança contra la Pobreza Energética. José Antonio González Espada. Abogado laboralista del Colectivo Ronda.

Maria Jose Gonzalez Osuna. Vicepresidenta Asociación Vecinos Can Parellada. Activista vecinal. José A. Gracia Martínez. Portavoz Marea Blanca andaluza.

Asunción Hernández García. Expresa política de la dictadura Franquista, delegada sindical de CCOO. Sebas Huguet Sánchez. Sindicalista de OEPB y activista de CICLO.

Núria Ibáñez. Presidenta de la Joventut Obrera Cristiana (JOC), de Catalunya i Les Illes. Miquel María Ibarz Vidal-Barraquer. Miembro de la Comisión Promotora Renta Garantizada. Pedro Jiménez Muñoz. Sindicalista SEAT y activista Marea Pensionista.

Salvador López Arnal. Colaborador revista Viejo Topo.

Luis López Guerra. Presidente de la Agrupació Taxi Companys.

María Eugenia López López. Psicóloga educadora social y mediadora familiar, activista social y feminista. Encarna López Gil. Miembro de la secretaría de la Dona de la Intersindical Alternativa de Cataluña.

Eduardo Luque Guerrero. Periodista y analista político.

Joan Llambrich Olivé. Activista de Comisión Promotora Renta Garantizada de Ciudadanía. María José Maqueda Ortega. Concejala En Comú Podem Canovelles.

Xavier Marín. Activista de Líneas Rojas.

Isabel Marquès i Amat. Síndica Municipal de Greuges de Terrassa.

Pere Jodar Martínez. Profesor ciencias políticas y sociales Universidad Pompeu Fabra Barcelona Roberto Martínez. Activista de Afectats BB Serveis.

Juan Vicente Martínez Navarro. Activista de Comisión Promotora Renta Garantizada de Ciudadanía.

Evangelina Martínez Martínez. Funcionaria autonómica jubilada y colaboradora en AVUSAN (Comisión de Sanidad de AVACU -Asociación Valenciana de Consumidores y Usuarios).

Ana Menéndez Martínez de Bartolomé. Presidenta FAVB.

Joan Mestres. Portavoz Coordinadora asambleas de trabajadores/as en paro de Cataluña. Patrizia Manzo Apice. Activista Asamblea trabajadores/as en paro de Barcelona.

Maite Melich Artaso. Activista de Marea de Mareas, de Marea Pensionista y del Espacio Calabria 66. Neus Molina Moreno. Sindicalista de CCOO y abogada jubilada.

Manolo Monereo Pérez. Politólogo, exdiputado del Congreso.

Pedro Montes Fernández. Economista, representante asociación Socialismo 21. Agustín Moreno García. Profesor de Instituto.

Pablo Moschini. Activista de Activat+45. Hermógenes Rafael Muñoz Perpiñá. Activista Social. Jesús Alfonso Muñoz Redondo. Sindicalista.

Carmen Murias Bustelo. Activista de la Marxa Mundial de les Dones.

Arcadi Oliveres Boadella. Economista, expresidente de Justicia i Pau de Barcelona Araceli Ortiz Arteaga. Sindicalista.

Manuel Ortiz Torres. Activista de Comisión Promotora Renta Garantizada de Ciudadanía. Cecilio Oyonarte. Activista social.

Ramiro Pàmpols. Representante dels capellans obrers de Barcelona.

Antonio Pérez García. Miembro Coordinadora de CO.BAS Cataluña y responsable acción sindical. Joaquín Pérez Gómez. Activista de Aigua es Vida.

Pere Pérez. Director de la Pastoral Obrera diocesana de Terrassa. Mirian Planas Martin. Activista de Aigua es Vida.

Antonio Pons Lasala. Presidente Asociación vecinal Sant Joan Baptista de Sant Adria del Besós. Silvia Ramos de la Rosa. Presidenta Asociación AFAV, Asociación Familias Afectadas Patología Dual. Diego Rejón Bayo. Sindicalista CGT SEAT.

Concepción Ribera de la Barrera. Portavoz de COESPE.

Juan Rivera Reyes. Profesor de Geografía e Historia en Córdoba y miembro de Colectivo Prometeo. Pepe Rodado. Director de la Pastoral Obrera de Cataluña.

Luis Ros Cortés. Activista Plataforma Afectados por la Crisis Badalona-PAC. José Ruiz López. Activista Marea Pensionista.

Josefina Salazar Farré. Activista de la Plataforma SAD Cataluña. Fernando «Topo» Saz. Presidente de Ecologistes en Acció de Catalunya

Quim Segarra. Psicólogo i Educador Social, colaborador Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los refugiados. Especialista en Adolescentes en Exclusión Social.

Enrique Seijas Saavedra. Miembro de ATTAC.

Pedro Serra Guerrero. Miembro De la comisión de organización de la Marea Pensionista de Cataluña. Nuria Soto Aliaga. Representante de RidersxDerechos.

Elva Tenorio. Activista de Dones Abolicionistes.

Diosdado Toledano González. Representante Comisión Promotora Renta Garantizada Ciudadanía. Xan da Torre Varela. Activista de Comisión Promotora Renta Garantizada de Ciudadanía.

Albert Torrents Miguez. Trabajador social.

Francisco J. Treviño Carrillo. Técnico en informática de sistemas y activista social.

Jordi Trujillo i Agullo. Activista de la Asamblea de trabajadores/as en paro de Terrassa. Dolors Vallejo Calderón. Síndica Municipal de Greuges de Sant Boi de Llobregat.

Joan Valls. Director de la Pastoral Obrera diocesana de Lleida.

Ramiro Vega. Representante de la Pastoral Obrera diocesana de Sant Feliu. Mireia Vehí i Cantenys. Diputado en el Congreso.

Antonio Vergara de Campos. Médico.

Enric Violan Galan. Productor ejecutivo MAREA TV.

]]>
http://cristianismexxi.cat/carta-publica-al-gobierno-de-espana-sobre-la-ley-del-ingreso-minimo-vital/feed/ 0
Cantem amb els sense sostre – Santa Anna http://cristianismexxi.cat/cantem-amb-els-sense-sostre-santa-anna/ http://cristianismexxi.cat/cantem-amb-els-sense-sostre-santa-anna/#respond Sun, 27 Dec 2020 17:51:51 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8034 http://cristianismexxi.cat/cantem-amb-els-sense-sostre-santa-anna/feed/ 0 “Apòstrof”, de Lluís Busquets, poema guanyador dels Jocs Florals de Tardor http://cristianismexxi.cat/apostrof-de-lluis-busquets-poema-guanyador-dels-jocs-florals-de-tardor/ http://cristianismexxi.cat/apostrof-de-lluis-busquets-poema-guanyador-dels-jocs-florals-de-tardor/#respond Sun, 27 Dec 2020 17:16:12 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8029 El membre de l’Associació Lluís Busquets va ser guardonat als Jocs Florals de Tardor del 2020 amb la Viola, premi de l’Ajuntament de Barcelona, pel seu poema “Apòstrof”, que podeu llegir a continuació:

 

Sovint no us veig enlloc, Senyor, ni sé on trobar-vos;
aleshores m’enutja, aquest sonor silenci,
perquè sé que no és vostre, sinó que surt de mi;
de vegades, en canvi, us sento tan proper,
en el mar, en el vent o en la verdor dels arbres
que és com si m’escoltéssiu els balbuceigs que us faig.

Sé que em cal esperar que un jorn vulgueu obrir
la porta de la Mort, la vostra gran Serventa,
que us fa de missatgera. Voldria que arribés
sense fer escarafalls, benèvol i clement, 10
com l’amiga esperada de tota la família.
De fet, la desconec, perquè no soc prou pur,
vist que tot jo soc ganga i deixalla baldera
a la vostra presència, malgrat aquella espurna
d’esperit que tragino, com una gota d’aigua
del mar de l’Esperit, que sou, Força increada.
A voltes la interpel·lo i, molt baixet,
a cau d’orella —sense ni un bri d’orgull
de part meva—, l’aviso que es prepari
a perdre la batalla com succeí amb Jesús: 20
«Tots els humans en Ell et derrotem!».
(Ella abaixa l’esguard i posa mala cara.)
D’altres vegades, hi parlo amical
i li demano que ens sigui benigna
(i llavors penso en tota la família
i el buit que ens deixarem).
No em sé imaginar encara
la Vida eterna i nova que em tocarà encetar:
ni em fondré amb l’univers ni em dissoldré en el Tot;
sé sols que romandré —no sé on, com ni quan—
amb el cos transformat, essent el que jo he estat, 30
i que podré abraçar els éssers més volguts
i recrear-hi allí llaços d’eternitat.

No estic, encara, a punt per un traspàs tan ple
i, quan parlo amb la Mort, li confio un desig:
que en els meus temps darrers em purifiqui al foc
d’adherències mundanes fins a esdevenir llum
i pugui convertir l’espurna que m’amara
en flama d’Esperit que m’abrusi sens foc.
Vos m’accepteu la trampa (que ha d’implicar més temps)
i ella somriu airada. Aleshores li faig 40
un programa de coses i una llista de llibres,
que tinc pendents encara abans del meu final.
«Quan ho hagi acabat tot, trobaràs sal i pa
al rebedor de casa, que tindrà el llum encès
i la porta badada», li dic. (I Vós, Déu meu.
m’encobriu la jugada.) I encara li demano
—ja ens hem tractat un xic i ens tenim confiança—
que a l’hora del traspàs em vingui a trobar al llit,
amb reverent silenci, voltat dels qui m’estimen
i amb el seny del tot lúcid… per connectar-me amb Vos.

Lluís Busquets i Grabulosa, desembre 2020

]]>
http://cristianismexxi.cat/apostrof-de-lluis-busquets-poema-guanyador-dels-jocs-florals-de-tardor/feed/ 0
Butlletí de l’Hospital de Santa Anna http://cristianismexxi.cat/butlleti-de-lhospital-de-santa-anna-4/ http://cristianismexxi.cat/butlleti-de-lhospital-de-santa-anna-4/#respond Sat, 19 Dec 2020 19:48:08 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8042 Feu clic aquí per llegir el darrer butlletí de l’Hospital de Campanya de Santa Anna.

]]>
http://cristianismexxi.cat/butlleti-de-lhospital-de-santa-anna-4/feed/ 0
Missaires i/o samaritans http://cristianismexxi.cat/missaires-i-o-samaritans/ http://cristianismexxi.cat/missaires-i-o-samaritans/#respond Mon, 14 Dec 2020 15:25:01 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=5027 El drama provocat per l’impacte de la Covid-19 en la humanitat presenta molt variades conseqüències i panorames. Alguns dramàticament durs i concrets, com la malaltia i la mort o les greus conseqüències socioeconòmiques, i altres més oberts a les reflexions de llarg abast. Algunes d’aquestes reflexions afecten l’experiència cristiana i es presten a consideracions interessants.

Durant els diferents confinaments, molts cristians s’han vist impedits de poder assistir als serveis religiosos, la celebració eucarística en el cas de moltes esglésies cristianes. Per a moltíssims catòlics la Missa és el centre absolut de la seva fe i el fet de no poder-hi assistir de forma general no s’havia presentat mai en la seva vida. Una primera sensació sorprenent ha estat que, sense anar a Missa, també es podia ser un pietós creient i que –si em permeteu que ho engegui pel broc gros– “ no passava res”. O més ben dit, “passava molt”, perquè ens forçava a capbussar-nos en les entranyes de la fe i la conducta. Correlativament amb aquesta experiència es generava una reflexió molt interessant: quin era el centre de la Fe sense Missa? 

Els Evangelis parlen poc de “la Missa”. Només una vegada poc abans de la mort de Jesús. En canvi parlen a desdir de com cal orientar la vida concreta de cadascú en funció d’una actitud que denominaria “samaritanisme”, qualificant així el fet de posicionar-se en favor de les necessitats concretes de les persones, actitud que, de forma emblemàtica, Jesús comenta en la paràbola coneguda com “del bon samarità” (Lc. 10, 29-37). Per la inèrcia del pensament religiós antropològic, habitualment centrat en ritus i pràctiques “religioses”, molts cristians acaben considerant que el centre de l’experiència cristiana és la participació en l’eucaristia, deixant en un segon pla altres requeriments de la fe. Això no és gaire conseqüent amb el que l’Evangeli presenta com a seguiment de Jesús. 

Durant el terrabastall pandèmic tot ha quedat capgirat i els cristians sense Missa hem pogut meditar i entendre millor que el seguiment de Jesús en primer i principal lloc consisteix a reorientar tota la vida i donar-li sentit, a través de l’obertura a l’amor concret que descobreix Déu en el necessitat encara que no sembli que els necessitats siguin signes reals de la presència de Déu (Mat. 25, 31-46). Això és l’hàbit que cal anar assumint. Periòdicament els que comparteixen el projecte de Jesús es reuneixen per a celebrar la seva memòria i reactivar els motius pels quals tenen  el goig de trobar Déu en el lliurament als altres. Això és la celebració eucarística. L’important, però, segueix essent aquest trobament real i amorós amb els altres. L’eucaristia i els més marginats són els signes de la presència real de Jesús.

Resulta doncs que la maltempsada que ens ha provocat el SARS-Cov-2 ens pot haver ajudat a una reflexió molt fonda a l’entorn dels aspectes essencials del seguiment de Jesús i ens pot ajudar a matisar aspectes de la fe que podrien consistir a sentir-nos menys “missaires”  i més  “samaritans”. A Barcelona, l’edificant realitat de la Parròquia de Santa Anna convertida en “hospital de campanya” obert als més abandonats de la ciutat és un exemple viu i concret del desafiament que la pandèmia està plantejant i de les solucions que podem anar trobant a aquests reptes.

Tant de bo que una inesperada tragèdia que molts creuen que hauria d’obrir-nos  una “nova normalitat” (que no ha de ser fàcilment suposada), també en l’àmbit de la fe obri una “nova normalitat” que ens permeti ser no tant exclusivament “missaires” i més “samaritans”.

 

Ramon M. Nogués

]]>
http://cristianismexxi.cat/missaires-i-o-samaritans/feed/ 0
Missatge de Nadal http://cristianismexxi.cat/missatge-de-nadal-3/ http://cristianismexxi.cat/missatge-de-nadal-3/#respond Sat, 12 Dec 2020 01:26:46 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=5022 L’EMMANUEL I LA LLUM QUE RESPLENDEIX EN LA FOSCA

 

La celebració de la Paraula de l’Eucaristia de Nadal comença amb els primers versets del capítol 9 del profeta Isaïes «El poble que caminava en la fosca/ ha vist una gran llum;/ una llum ha resplendit/ per als qui vivien al país tenebrós» (Is 9,1). L’Evangelista Mateu, com a bon jueu coneixedor de la Torà i els Profetes, serà el primer a aplicar el text d’Isaïes a Jesús. Per a ell, jueu convertit, Jesús és la llum del món. Copia Isaïes, amb referència als territoris tenebrosos, on la llum s’imposarà a la fosca. Escriu: «Terra de Zabuló i de Neftalí,/ camí del mar, l’altra banda del Jordà,/ Galilea dels pagans:  el poble que vivia en la fosca/ ha vist una gran llum…» (Mt 4,15-16). En d’altres paraules: aquests territoris de fosca sobre els quals la llum resplendirà són les terres de les antigues tribus, això és, bona part de les contrades del regne d’Israel. I per què eren el país tenebrós? 

Els assiris pressionaven Palestina de manera que els reis d’Israel, Síria i Tir volien establir una coalició bèl·lica per plantar-los cara, a la qual també exigien que hi entrés el regne de Judà. Tanmateix,  el jove rei Acaz de Judà s’hi negà. Per forçar-lo a entrar-hi, en la conxorxa, li declararen la guerra. Som als anys 734-732 aC i la pugna es coneix històricament com la guerra siro-efraïmita (Efraïm i Benjamí eren el nucli del territori de Judà). Acaz, aleshores, va recórrer a Tiglat-Pilèsser III d’Assíria. Li pagà tribut i li demanà ajut contra els col·ligats. Els assiris van respondre amb dues expedicions contra Palestina, el 734 aC i l’any següent. Arribaren a Filistea, s’annexionaren bona part dels terrenys del regne del Nord, deportaren israelites i imposaren Oixea com a rei d’Israel (730-722 aC). Vet aquí, doncs, que el «país tenebrós» no era altre que el dels territoris d’Israel sotmesos a la guerra i a la deportació i devastats pels assiris. De fet, Israel havia pagat car l’intent de coalició. Es reduí tant el seu que Oixea d’Israel acabà conspirant amb Egipte. Els assiris no li ho permeteren. L’any 722 aC, els exèrcits de Sargon II ocuparen Samaria i el que restava del regne del Nord. Israel desaparegué del mapa. 

Els dos grans oracles d’Isaïes es van donar aquells temps i cal relacionar-los. El primer és gratuït i inesperat. El profeta Isaïes va a trobar el rei Acaz abans de la seva petició d’ajuda als assiris i li prega de que confiar en Jahvè: pot demanar un senyal de la seva assistència. El rei refusa histriònicament amb l’excusa de no voler temptar el Senyor. Aleshores Isaïes anuncia el primer oracle: «El Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel (que vol dir: ‘Déu amb nosaltres’). […] Abans que sigui capaç de destriar el bé del mal, les terres d’aquests dos reis que et fan tanta basarda hauran estat abandonades» (Is 7, 14-17). Va ser així mateix. La noia gràvida era la muller d’Acaz; el fill d’ambdós seria el príncep Ezequies. Malauradament, la Bíblia grega, la Septuaginta, va traduir ‘noia’ per ‘verge’ i els cristians, durant molt temps, vam aplicar la profecia a la Verge Maria. Aquest oracle va relacionat amb el d’Isaïes 9, el de l’anunci de la llum en la fosca. «Perquè ens ha nascut un infant, ens ha estat donat un fill/ que porta a l’espatlla/ la insígnia de príncep.» Al capítol 7 se’ns anunciava que naixeria; ara, al 9, se’ns proclama l’entronització del príncep Ezequies (Acaz associà el seu fill al tron l’any 729). I segueix: «Aquest és el seu nom: ‘Conseller prodigiós’, ‘Déu heroi’, / ‘Pare per sempre’, ‘Príncep de pau’» (Is 9,5). A l’Egipte, en la cerimònia de la coronació, s’imposaven cinc sobrenoms als faraons. Aquí en tenim quatre, perquè el cinquè ja estava dit i donat: ‘Emmanuel’. I segueix: «Estendrà arreu la sobirania,/ i la pau no tindrà fi (Is 9,4).

El nou rei superaria la foscor de les tribulacions passades. En aquell temps, l’entronització d’un nou rei suposava un munt d’expectatives: implicava canvis en els sistemes judicial i militar, la condonació dels deutes i, sobretot, el perdó de les culpes amb la proclamació de l’amnistia. Amnistia, de fet, prové d’‘amnèsia’, un mot grec que inclou ‘oblit’ i ‘perdó’. Popularment vol dir començar de cap i de nou; jurídicament extingeix qualsevol responsabilitat penal. Ja no hi ha ex-culpables com en l’indult, sinó innocents per extinció de la figura delictiva… 

Per a Isaïes, el regnat del nou príncep obriria un període de pau i prosperitat, sense la foscor de les guerres passades. Nadal és això: llum en la foscor i la tenebra, salvació en l’esmarriment i la dissort. Mateu va fer bé d’aplicar a Jesús la profecia de la llum que resplendiria per al poble que caminava desorientat en la tenebra. Encara que la tenebra, avui, sigui econòmica, social, climàtica, energètica i, sobretot, sanitària per culpa de la pandèmia. Celebrar el Nadal vol dir que, enllà de qualsevol foscor que ens tenalli, tenim esperances de llum i salvació. Malgrat tots els malgrats, doncs, Bon Nadal a tothom!

Per «Cristianisme al segle XXI»,

                                                                        Lluís Busquets i Grabulosa

]]>
http://cristianismexxi.cat/missatge-de-nadal-3/feed/ 0