Cristianisme XXI http://cristianismexxi.cat Associació Cristianisme al segle XXI Thu, 22 Oct 2020 14:18:33 +0000 ca hourly 1 https://wordpress.org/?v=5.3.1 24 d’octubre: propera sessió d’Espai Obert http://cristianismexxi.cat/24-doctubre-propera-sessio-despai-obert/ http://cristianismexxi.cat/24-doctubre-propera-sessio-despai-obert/#respond Thu, 22 Oct 2020 14:18:33 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=4974 Aquest proper dissabte al matí seguirem amb el cicle de sessions d’Espai Obert que havia quedat congelat a l’abril a causa de la pandèmia. Us hi podreu unir a través del següent enllaç:  https://us02web.zoom.us/j/88405676562 

]]>
http://cristianismexxi.cat/24-doctubre-propera-sessio-despai-obert/feed/ 0
Cèsar i Déu – homilia de Ramon M. Nogués el dia 19-X-20 http://cristianismexxi.cat/cesar-i-deu-homilia-de-ramon-m-nogues-el-dia-19-x-20/ http://cristianismexxi.cat/cesar-i-deu-homilia-de-ramon-m-nogues-el-dia-19-x-20/#respond Mon, 19 Oct 2020 12:26:16 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=4971 Hem començat les lectures escoltant-ne una d’Isaïes en la que el Profeta elogia la figura de l’emperador Cir II de Pèrsia que acabà amb l’exili hebreu a Babilònia i el presenta com ungit de Déu. Isaïes es fa ressò de la idea que el poder polític ve de Déu, idea comuna en les societats antigues. L’elogi de Cir coincideix amb el caràcter lliberal i tolerant d’aquest emperador i el fet que afavorís els jueus, permetent el retorn a  Jerusalem l’any 538aC i la construcció del segon Temple.

L’Evangeli ens presenta el conegut incident de la pregunta capciosa feta a Jesús sobre la licitud de pagar els impostos a l’ocupant romà. Jesús contesta amb una frase que s’ha convertit en una dita universal : “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar  i a  Déu el que és de Déu”. La lectura d’aquesta frase és diversa. Molts creuen que és com un “gag” de Jesús, que fuig d’estudi. Altres creuen que aquí es podria fonamentar l‘atribució de drets civils i eclesiàstics repartits.

En els dos casos es presenta el controvertit i important tema de les relacions entre poders polítics i religiosos i les seves interseccions.

Jesús no entrà en el problema polític directament, tot i que la situació de Judea en el seu temps era prou delicada i donava per entrar-hi amb força. Un país ocupat, amb grups independentistes (els zelotes), d’entre els quals alguns formaven part del seguici de Jesús (l’Evangeli presenta a alguns seguidors de Jesús armats i disposats a atacar amb l’espasa, Lc 22,49). El Nou Testament es fa ressò de l’opinió que el poder ve de Déu. El mateix Evangeli posa en boca de Jesús aquest plantejament quan presenta a Jesús advertint a Pilat en el seu dramàtic judici que el poder que ostenta ve de Déu (Jn 19,11). Sant Pau per la seva banda diu expressament que el poder civil ve de Déu (Rom. 13,1-7 ) i Sant Pere insisteix en aquest plantejament (1 Pe 2,13-17). Aquesta idea ha planat sobre la història del cristianisme fins fa poc, especialment entre els poderosos i els dictadors, però avui no te cap crèdit;  s’atribueix simplement a una deformació cultural. Avui nosaltres no creiem que el poder polític vingui de Déu sinó del poble.

Jesús no entrà directament en el tema polític, però va engegar un moviment que es caracteritzà pel rebuig als poderosos  i els tirans que mantenen  sota els seu poder els seus súbdits  (Mt 20,25). El cant típic del Magnificat celebra que Déu treu dels seus trons els poderosos i exalça els humils (Lc 1,52) i repetidament elogia els pobres i senzills.  Jesús mateix, que insultà els poderosos opressors d’Israel (digué que Herodes era una guineu, Lc 13,31-32), fou víctima dels poderosos pels seus desafiaments a les autoritats, tema que acabà amb el seu assassinat legal.  El seu moviment doncs, encara que no era específicament polític, tenia conseqüències polítiques molt concretes. Per tant, des de l’òptica de Jesús, les solucions polítiques són dessacralitzades (la política és un tema secular i no religiós, és un tema del Cèsar i no de Déu); ara bé, les actituds que es dedueixen dels seguiment de Jesús, per raons religioses, apunten cap a plantejaments igualitaris i particularment alliberadors d’aquells que són víctimes d’imposicions dels poderosos. Ii això, políticament,t és molt significatiu i te conseqüències molt decisives.

El tema de si el cristià, com a conseqüència de la seva fe, ha de intervenir en política no te fi; inclou argumentacions vers moviments d’esquerra (a favor d’un plantejament socialment progressista) o de dretes (a favor de la defensa dels ordres establerts). 

A Catalunya —i a Espanya, en general— tenim plantejat recentment aquest tema específic en relació a l’anomenat “procés català”, procés que porta segles al darrera, per les seves evidents arrels històriques. Òbviament, des del punt de vista  polític es pot ser partidari de la unitat d’Espanya o de l’independentisme i això és lícit legalment fins i tot dins de la Constitució espanyola. Des del punt de vista cristià es pot ser independentista o contrari a l’independentisme. Per tant, les manifestacions de la Conferència Episcopal Espanyola assenyalant que el cristianisme demanaria defensar la unitat d’Espanya, no te cap fonament teològic. És una intervenció política dels Bisbes. També ho seria dir que el cristianisme demana defensar l’independentisme.  

Sí que es pot dir que el cristianisme es mou en la  defensa dels drets naturals, de forma general, i a criticar la seva lesió per part del poder. En què es concreten aquestes situacions és discutible. 

A Catalunya el procés ha portat a unes situacions judicials complicades que molts consideren un exercici abusiu del poder i que afecta l’actuació d’alguns jutges, parcials i esbiaixades, que tindria com a conseqüència uns empresonaments injustos,  considerats per molts fruit d’un càstig venjatiu. Els jutges es poden equivocar o actuar per actituds personals viscerals, com ho poden fer els metges, els capellans, els economistes o els polítics. Dir que els jutges no s’equivoquen o són neutrals és una ingenuïtat, o una manifestació d’interessos amagats, que no te cap credibilitat com ho demostra a més, la història judicial de tots els pobles i de totes les èpoques, i les lluites socials i cristianes de sempre. La mateixa Bíblia, fa molts segles, en el salm 94, es fa ressò dels avatars dels jutges injustos. Les impressionants i escandaloses picabaralles que actualment es donen entre els partits polítics al Congrés espanyol en relació a l’elecció dels alts representants de la judicatura, mostren clarament una escandalosa absència de neutralitat en aquets tema. En els fets a què al·ludim, hi ha decisions que permeten dubtar del fet que l’aplicació de la llei hagi estat lliure de biaixos emocionals i viscerals tots els quals condicionen l’aplicació presumiblement objectiva de la justícia.

Recentment a la nostra diòcesi hi ha hagut la publicació de diverses cartes creuades entre els familiars de presos per motius polítics i el Bisbe, que s’han fet virals. A ningú no se li escapa, no ens enganyem,  que les opinions sobre la legalitat i legitimitat d’aquestes situacions i les respostes cristianes que haurien de suscitar, depenen  d’unes sensibilitats prèvies divergents. Invocar les legalitats, per a justificar les actuacions,  des del punt de vista cristià, sona a insuficient i fa sospitar que la situació dels Bisbes catòlics en relació a l’Estat espanyol, encara està condicionada per les exigències d’uns pactes internacionals entre l’Estat espanyol, incondicional enemic de l’independentisme, i la Santa Seu, tradicional defensora dels drets internacionals tal com estan expressats en les Constitucions dels Estats europeus i que només dialoga amb els Estats i no amb altres institucions polítiques. Això debilita la capacitat d’opinió i de maniobra cristiana dels Bisbes, sobretot quan sorgeixen situacions conflictives amb les regulacions legals corresponents. Les cartes dels cristians reclamen als Bisbes que es comportin com el profeta itinerant Jesús, però això és difícil  quan s’actua compromès per estructures sociopolítiques de gran abast nacional i internacional amb els problemes diplomàtics inherents i les conseqüències de tot tipus (legals, econòmiques, polítiques..) que es susciten. Paradoxalment, els Bisbes, a qui correspondria poder estar entre els que més s’acosten a les sorprenents actituds misericordioses de Jesús, que sempre trencaven amb totes les previsions legals, es veuen obligats a tenir uns capteniments polítics, obligats pels entramats i pactes socials dels governs i la Santa Seu, expressats en acords, concordats, etc. Aleshores actuen en la política de l’statu quo enfront dels que opten per polítiques més enfrontades. Són polítiques diferents i conflictives, però tot són polítiques.

Les lectures d’avui no ens donen gaire material de reflexió concreta per al gran tema de la relació entre religió i política. Seguirem segurament amb postures divergents sobre temes que depenen de pre-concepcions i sensibilitats històriques i polítiques no fàcils d’aproximar i difícils d’entendre, si no s’han compartit amb sintonies culturals profundes. I les actuacions que ens puguin recordar les provocatives actituds de Jesús, difícilment les podrem trobar en unes jerarquies condicionades per compromisos administratius i polítics que els fan actuar, quasi inevitablement,  com a governants administratius més que com a profetes.  

Els cristians sempre  tenim com a model de referència a Jesús. I Jesús no es va definir en polítiques concretes, però el seu moviment quedà orientat envers actituds clarament allunyades dels legalismes, afavoridores de l’alliberament i alienes als compromisos polítics tan generalitzats entre les autoritats de tota mena. A cada cristià, sigui un simple batejat o estigui revestit de ministeris sacerdotals o episcopals, toca entendre com concretarà la misericòrdia i la justícia proclamades provocativament per Jesús. 

]]>
http://cristianismexxi.cat/cesar-i-deu-homilia-de-ramon-m-nogues-el-dia-19-x-20/feed/ 0
Teresa Codina, guardonada amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya http://cristianismexxi.cat/teresa-codina-guardonada-amb-la-medalla-dor-de-la-generalitat-de-catalunya/ http://cristianismexxi.cat/teresa-codina-guardonada-amb-la-medalla-dor-de-la-generalitat-de-catalunya/#respond Mon, 19 Oct 2020 11:45:09 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=4966 Les Medalles d’Or de la Generalitat de Catalunya es van crear el 1978 per distingir aquelles persones que hagin prestat serveis eminents i extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic..

Aquest any, la Medalla d’Or s’ha atorgat a Maria Teresa Codina i Mir, que és sòcia de Cristianisme al segle XXI. Amb aquesta concessió, la Generalitat de Catalunya honora una persona referent en el món de l’ensenyament a Catalunya. 

 

Estimada Maria Teresa, et felicitem ben de cor per aquest reconeixement tan merescut. Has estat present i activa en tots els fronts innovadors i has rebutjat amb valentia les claudicacions que sovint impedeixen els canvis necessaris. 

Celebrem aquest reconeixement, n’estem molt contents. Gràcies pel teu mestratge!

 

Entrevista a VilaWeb: ‘”la clau és pell fina i sentit comú”

Maria Teresa Codina i Mir va néixer a Barcelona el 6 de març de 1927. Va obtenir el títol de mestra (1951) i la llicenciatura de Filosofia i Lletres en l’especialitat de Filologia Clàssica (1952). Posteriorment va fer una estada a França, on va rebre una intensa formació pedagògica al Centre d’Études Pédagogiques dirigit per Pierre Faure, a més d’altres cursos a la Sorbonne. De retorn a Catalunya, després d’iniciar i abandonar els estudis de Pedagogia a la Universitat de Barcelona per trobar-los excessivament teòrics i descontextualitzats, es va decantar pel treball educatiu al Col·legi Internat La Molina, dirigit per Jordi Galí i Herrera, on va obtenir una sòlida experiència que va orientar definitivament la seva vocació pedagògica a través d’una acció educativa rigorosa i científica.

La trajectòria de Maria Teresa Codina s’emmarca plenament en l’evolució de l’educació del segle XX a Catalunya, en la qual hi té un protagonisme destacat. Tant ella com la generació de mestres a la qual pertany van impulsar la segona onada de la renovació pedagògica que té les arrels i els fonaments en la pedagogia activa i el moviment de l’Escola Nova del primer terç del segle XX i que va projectar l’educació catalana vers els canvis profunds que van caracteritzar la transició i l’etapa democràtica del darrer quart del segle passat.

Les fites més rellevants d’aquest itinerari són: fundació i direcció de l’escola Talitha (1956-1974), participació en l’equip fundador de l’Escola de Mestres Rosa Sensat (1965), docència a l’Escola Nostra Senyora del Port i l’Institut Nacional de Batxillerat Casa Antúnez (1974-1977) i desenvolupament del projecte d’actuació integral a la zona de Can Tunis de Barcelona, un barri de població majoritàriament gitana, a través de l’escola Avillar Chavorrós (1977-1983) i, uns anys després, de l’escola secundària adaptada Xavó-Xaví (1989-1992). El bagatge i els coneixements adquirits van comportar que la Generalitat de Catalunya, a través del Departament d’Ensenyament (1983-1987), i l’Àrea d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona (1987-1992) li encarreguessin la direcció de programes d’acció especial, educació compensatòria i educació en la diversitat.

L’impuls de la renovació pedagògica de l’escola catalana, la coherència del projecte educatiu, el treball en equip, el compromís amb una escola al servei de la comunitat, la millora de la formació dels mestres i la lluita pel dret a l’educació i la igualtat d’oportunitats són eixos que han orientat l’acció educativa de Maria Teresa Codina i Mir. Una acció que s’ha completat amb una notable activitat en la publicació de llibres i articles de didàctica, educació infantil, experiències educatives, atenció a la diversitat i lectures per a infants.

Ha rebut les següents distincions: Premi Ramon Llull d’experiències pedagògiques (1979), Premi Hidalgo de Presència Gitana (1983), Premi Ramon Fuster a la seva trajectòria professional (1995), Premi Catalunya d’Educació (2002), Premi Mestres 68 (2009), reconeixement del valor del seu itinerari pedagògic per part de la Societat Catalana de Pedagogia (2012) i nomenament de Doctora Honoris Causa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (2018).

]]>
http://cristianismexxi.cat/teresa-codina-guardonada-amb-la-medalla-dor-de-la-generalitat-de-catalunya/feed/ 0
Eixordador silenci http://cristianismexxi.cat/eixordador-silenci/ http://cristianismexxi.cat/eixordador-silenci/#respond Sun, 18 Oct 2020 22:55:09 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=4962 Parteixo d’aquesta definició tan exacta del concepte silenci: No expressió del pensament  a algú en paraules o per escrit.

Significativament ens trobem davant d’un concepte que es defineix per la via negativa —no acció— i que, tanmateix, en la realitat comporta i ha comportat un trasbalsament davant de fets positius —accions— d’una enorme transcendència; i, a més, en una infinitat de tipologies i circumstàncies i amb una riquíssima i sovint contradictòria gamma de resultats. Uns resultats en els quals l’acció i també la inacció han pogut suposar avenços transcendentals en el camí de realització i dignificació de la humanitat; i tot el contrari. Intentaré explicar-me.

En l’obra de Shakespeare Molt soroll per a no res, quan un jove noble rep la conformitat del pare de la seva estimada a la seva relació, en quedar bloquejat de resposta per la gran joia,  a la fi se’n surt dient —cito de memòria llunyana—: “Disculpeu que no sàpiga  què respondre-us; però compreneu que el silenci moltes vegades és l’herald dels sentiments més nobles”. Una inacció d’aquesta manera es converteix en una acció denotadora explícita.

En un context totalment diferent, el silenci d’una home anònim —conec nom i cognoms—, que era secretari de l’ajuntament d’un poble perdut a la serralada de Jaén, en arribar les forces nacionals l’any 1939, amb l’ensurt, li va venir un atac d’epilèpsia i va perdre la parla. En recuperar-se, va prendre consciència que, per raó del seu càrrec, si parlava podria ocasionar molt mal a convilatans en el context intensament repressiu del moment; per això, va decidir mantenir el seu silenci sense deixar escapar ni una mínima interjecció ni un “ai” tan difícil d’evitar; fins i tot suportant sagnants tortures com, entre d’altres, l’arrencada en viu de l’ungla d’un dit del peu.

Ens trobem, per tant,  davant dos extrems de la riquíssima connotació que pot adquirir el concepte; no cal dir la infinitat d’altres significats del mot. El mateix silenci de Déu que es feia incomprensible als jueus que eren conduïts a ser gasejats als terrorífics forns dels camps de concentració de Dachau, Auschwitz, etcètera; o el de Jesús davant l’interrogatori de Ponç Pilat…

Entre el silenci joiós del jove noble a l’heroic d’un home anònim d’un poblet perdut d’Andalusia, l’eloqüent de Jesús i el tan difícil d’assimilar dels jueus hi ha un «suma i segueix» inacabable. Com també,  naturalment, hi pot haver tot el contrari en l’ús explícit del soroll, de la paraula, alhora també  de complexos significats segons quin sigui aquest ús i en quines circumstàncies i sobre quines realitats.

El silenci ens interroga especialment en les situacions d’injustícia, davant les quals, tant pot esdevenir còmplice i fins i tot instigador d’actuacions dignes com de tot el contrari. Perquè, definitivament, el silenci mai és inexpressió; mai no és a-significatiu; mai no és innocu ni neutre ni insípid ni asexuat. Per tant, mai deixa de ser delator, ja sigui positivament o negativament. 

Des del punt de vista cristià, aquesta duríssima dialèctica suposa un tot complex davant del qual, en tot cas, el que no és acceptable és defugir-la. I, en aquest context, cadascú, cada persona individualment, i alhora cada institució, en funció de llur responsabilitat i representació, ha de respondre amb la màxima conseqüència.

Anant a la cosa concreta, el nostre país, vivint una situació política presidida per un enfilall de greuges institucionals i personals molt aguts —empresonats, exiliats i imputats diversos—, víctimes d’un tot reconegut, incontestable i unidireccional d’injustícies, potser també té dret a preguntar-se sobre determinats silencis representatius i institucionals; a preguntar-se perquè els mateixos —bisbat espanyol i per extensió el català— que justifiquen, a més fent soroll/parlant, l’actuació execrable d’un monarca, ensems mantenen un silenci espès sobre aquest context injust de Catalunya exposat suara; aquí amb especial acuïtat pels catalans, òbviament. 

En aquest punt permeteu-me fer un incís per referir-me a la veu aïllada, en el seu ja un pèl remot moment, del bisbe de Solsona, al seu no silenci exemplar, tanmateix no renovat, per tant reconvertit de facto en silenci; i en aquest punt  preguntar-me si aquest no silenci actual té o pot tenir quelcom a veure amb el concepte  col·legialitat.

Però, ampliant el ventall argumental, aquest silenci també resulta de difícil digestió davant la realitat sòcio-econòmica que genera una progressió, per ara imparable, de vulneració cada dia més radical i més extensa, de drets elementals primaris —alimentació, ensenyament,  habitatge i sanitat…—; realitat en gran part afavorida per actuacions depredadores lliures i il·limitades de grups insaciables de poder econòmic i d’influència política. Això per no parlar de  la tragèdia immigratòria, amb Lesbos com a referent puntual particularment visible, i amb tot el que representa; per exemple, que Espanya no hagi volgut acollir cap víctima del darrer esclat d’aquesta concreta tragèdia

Que eixordador pot arribar a ser el silenci…..

 

Jaume Comellas i Colldeforns

]]>
http://cristianismexxi.cat/eixordador-silenci/feed/ 0
Carta oberta al cardenal i arquebisbe Omella i a qui correspongui http://cristianismexxi.cat/carta-oberta-al-cardenal-i-arquebisbe-omella-i-a-qui-correspongui/ http://cristianismexxi.cat/carta-oberta-al-cardenal-i-arquebisbe-omella-i-a-qui-correspongui/#respond Thu, 08 Oct 2020 17:45:47 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=4955 Per a informació els nostres associats, des de «Cristianisme al segle XXI» volem donar difusió a la carta que la germana de l’honorable  Jordi Turull, ex-Conseller de Presidència i ex-Portaveu del govern català,  la senyora Isabel Turull Negre, relacionada amb nosaltres mitjançant els grups de catequesi,  va fer pública l’1 d’octubre del 2020 sobre la situació perplexitat que li causa  la situació del seu germà enfront diferents actituds de la jerarquia eclesiàstica davant  de causes del tot controvertides. 

 

Carta oberta al cardenal i arquebisbe Omella i a qui correspongui

Li faig saber que fa poc més d’una setmana el meu pare, Domènec Turull Marquès, ens va deixar. Avui, 1 d’octubre de 2020, dia en què també ens ha deixat el pare Hilari Raguer, li vull dir amb tot el dolor que estem vivint, però amb tota la senzillesa i humilitat de què soc capaç, que no entenc res. Ja fa sobretot tres anys que com a cristiana no entenc res.

Li agrairia, com a màxima autoritat de l’Església a Catalunya i de l’Església a Espanya, que em donés una mica de consol i de llum sobre l’actuació que està tenint l’Església com a institució-jerarquia en els casos d’injustícia.

El que m’ha mogut a fer aquest escrit és que m’agradaria que el meu pare fos l’últim pare o mare que morís sense poder veure el seu fill en llibertat, o a casa en cas dels exiliats. Cap d’aquests pares s’ho mereix.

Jordi Turull. Fotografia de quan exercia de Conseller de la Presidència.

No em podrà dir que l’Església no es posa en política perquè el que m’ha donat peu a adreçar-li la meva petició és la nota que la CEE (Conferència Episcopal Espanyola), que vostè presideix, ha fet sobre “la salida de S.M.D. Juan Carlos I”. No puc entendre que una institució que defensa la indissolubilitat del matrimoni a capa i espasa, i molts cops sense ni tan sols preocupar-se o mirar d’entendre la situació que viuen algunes de les parelles que han acabat en divorci, doni suport o demani compressió per a una persona que ha fet el salt a la seva dona tantes vegades com ha volgut i amb tantes dones com ha pogut. Vostès, que se suposa que han de vetllar pels vulnerables, estan demanant comprensió per a una persona que s’ha enriquit amb milions i milions que no li corresponien mentre altres persones s’han tret la vida per haver perdut casa seva. Un home que ha viscut una farsa i una hipocresia.

No puc entendre com amb la riquesa de l’Evangeli no han sigut capaços de trobar cap cita per poder-la posar a la nota de suport al rei. Això no els ha fet pensar? Hi han posat un petit text de Sant Pau, que qualsevol persona que sàpiga història o amb un mínim de cultura sap que aquests textos són petits detalls que s’han de posar en el context de l’època en què van ser escrits.

No entenc que en nom de l’Església s’adhereixin al rei actual, li mostrin agraïment per la seva trajectòria, etc., tot i sabent el que va passar a Catalunya l’1 d’Octubre i les posteriors declaracions del monarca. I encara entenc menys que en tres anys que fa que són a la presó, vostè no hagi trobat cap moment per anar a visitar personalment els presos polítics, que són persones que van ser votades pel poble i mai han lloat cap tipus de violència. A l’Evangeli no m’ha semblat llegir mai que Jesús digués “visiteu els presos com si fóssiu presos amb ells, però només els que pertanyin a la vostre diòcesi o bisbat.”

No entenc per què el molt poc que ha fet la jerarquia eclesiàstica ha d’estar envoltat de tant secretisme, i fins i tot a algun dels seus membres se li ha cridat l’atenció (per dir-ho suaument) segons el que ha dit. Com va dir Jesús, “ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostre bones obres i glorificaran el vostre Pare del Cel” (Mateu 5,14-16).

Tampoc no entenc on era la seva veu quan se’ls va negar el confinament a casa, mentre a altres presos en la seva mateixa condició se’ls deixava passar el confinament a casa seva. El mateix papa Francesc va demanar que s’apliqués aquesta mesura per als presos. Si al·leguen desconeixement, penso que haurien de voler estar al dia de les situacions que provoquen patiment al seu voltant.

També he volgut fer aquest escrit (totalment a títol personal) per respecte i perquè em sento en deute amb tota una sèrie de persones que han marcat la meva vida i que m’han fet créixer com a persona i espiritualment, i perquè considero que el descrèdit de l’Església degut a les seves actuacions els poden perjudicar davant la societat. De noms només en diré tres perquè han mort aquest any i per a mi han estat exemple viu de l’Evangeli: en Pere Casaldàliga, el pare Manel i el pare Hilari Raguer.

Agraïment a tants homes de l’Església que des de les seves parròquies, o sense parròquies, estan al costat de les persones pensin com pensin, i sobretot de les que pateixen. Agraïment a les comunitats de monges que han estat valentes i han estat fidels i coherents amb l’Evangeli i amb el que marquen les seves congregacions i no els ha fet por denunciar les situacions d’injustícia malgrat que, potser, no han tingut el ressò que s’haurien merescut. Però les seves pregàries, acompanyades de les seves actuacions, ens arriben als que patim injustícies. Agraïment als monjos que seguint la seva consciència també han fet sentir de diferents maneres la seva condemna a la situació d’injustícia que s’està vivint.

A tants seglars i laics que dediquen la seva vida als altres, els que han triat ser fidels a l’Evangeli com a forma de vida, que són realment una lliçó per a mi i que demostren que un món més just i en comunió és possible. A tots els grups i moviments cristians, i a un llarg etc.

A la vegada també demanaria a tots els que, com jo, no entenen res, que, si ho creuen oportú, no callin i preguntin!

Arquebisbe Omella, podria ser que hagués rebut pressions per part del govern, del rei, etc. Jo li pregunto: Jesús hauria cedit a aquestes pressions? I com és que ha cedit a les seves pressions, i a nosaltres, les famílies dels presos, que som els vulnerables al costat dels quals Jesús demana que s’estigui, ens ha negat una paraula de suport tant públicament com privada? Com que no tenim poder, la nostra “pressió” no mereix ser escoltada? S’ha preocupat de saber com són els presos i preses polítics? S’ha preocupat de com són les seves famílies, els seus pares, en quins valors ens han educat? La majoria dels presos i les famílies hem estat educats amb valors cristians, i els que no, han estat educats també en l’amor i ajuda al proïsme; per tant, puc dir que tots hem crescut amb el manament principal que ens dona Jesús: el d’estimar.

Sap per què estan condemnats? Doncs per complir un programa electoral que era públic i ningú no els hi va prohibir. O és que s’ha d’aplaudir els qui prometen una cosa i no la compleixen? O els que aparenten una cosa per davant i per darrera en fan una altra? No han estat condemnats per haver-se gastat diners públics per anar amb altres dones o homes, ni per anar a matar animals, ni per robar o enriquir-se gràcies al càrrec que tenien…

El meu pare ens va fer créixer en la fe, però no obligant-nos a resar, sinó ensenyant-nos les pregàries i sobretot amb el seu exemple. L’últim diumenge de la seva vida encara va seguir la missa per televisió. Quan encara estava bé, un cop jubilat, es va dedicar al voluntariat al costat de les persones més vulnerables, i entre aquest voluntariat va acompanyar, juntament amb la germana Maria, un grup de presos que portaven molt temps a la presó i no tenien ningú per començar a sortir al carrer i poder-se anar adaptant a la vida en llibertat.

De petits, quan per gaudir de la festa major es necessitaven diners per a tot, ells ens van portar a un poblet on els diners no servien per a res, on no hi havia de res, ni tan sols aigua corrent a les cases, però on ho teníem tot, la vida. En els seus últims 11 anys de malaltia, la vida li va fer un gir del 100%. Això no va fer que la seva fe canvies ni un pèl; al contrari, va seguir creixent en aquest camí cap a Déu. No li vam sentir ni una sola queixa, ni el vam sentir autocompadir-se i ens va ensenyar només amb l’exemple que, malgrat tot, es pot seguir gaudint de la vida: d’un paisatge bonic, de quan pots fer una excepció en el menjar i en comptes d’aliments triturats pots fer un àpat normal, de com brilla la lluna i com va creixent…

Voldria preguntar-li si amb la nota sobre el rei i la seva actitud, Jesús el situaria més al costat dels fariseus o bé al costat seu i del poble que l’escoltava i el seguia.

Una persona a qui conec molt poc però que respecto per la seva intel·ligència, coherència i professionalitat, un dia em va dir: “Ves amb compte amb aquesta gent [amb vostès]”. Com haig de tenir por de les persones que se suposa que són representants i seguidors de Jesús a la Terra i, per tant, de Déu, que com Jesús ens diu Déu és Amor?

Per tant, per tot el que li he exposat, li demanaria que amb l’Evangeli a la mà parlés amb els bisbes de la Tarraconense i demanés l’indult pel presos i preses polítics com a cristians i persones de bé. Tot i que no és el que es mereixen, ja que el que a ells els correspondria és una amnistia, perquè tots ells van complir amb el que s’havien compromès i per això van ser votats. Si fan això, jo donaré per bo que el meu pare hagi mort sense poder veure el seu fill en llibertat, cosa per la qual ha lluitat amb totes les seves forces i trencant tots els pronòstics. I així espero que sigui l’últim de patir aquesta crueltat.

Com diuen els meus pares, acabo sense cap rancor perquè la nostra fe és estimar, perdonar i donar gràcies.

Isabel Turull i Negre (germana de Jordi Turull, pres polític).

]]>
http://cristianismexxi.cat/carta-oberta-al-cardenal-i-arquebisbe-omella-i-a-qui-correspongui/feed/ 0
Hilari – Pilar Rahola (La Vanguardia) http://cristianismexxi.cat/hilari-pilar-rahola-la-vanguardia/ http://cristianismexxi.cat/hilari-pilar-rahola-la-vanguardia/#respond Thu, 08 Oct 2020 14:53:41 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=4951 Des de «Cristianisme al Segle XXI» volem recordar tres sacerdots traspassats recentment, el bisbe Pere Casaldàliga, Mossèn Manel Pousa («El pare Manel») i el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat, a través d’un article de Pilar Rahola, aparegut a La Vanguardai el passat dia 4-X-20. Es dona el cas que  Pilar Rahola participà en el nostre darrer Congrés i que el P. Raguer ho va fer en el nostre passat cicle d’«Espai Obert», amb una ponència titulada Tres catalans de la tercera Espanya: Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, Manuel Carrasco i Formiguera i Domènec Batet. Tres figures que no es poden arrenglerar ni en l’Espanya dita roja ni en l’altra dita blanca durant conflicte civil. Com deia el P. Hilari Raguer, «a Catalunya hi havia més persones que enlloc que no se sentien identificades  i amb una ni amb l’altra, que no hi cabien i que fins i tot eren perseguides a mort a totes dues zones». Així ho va dir en la ponència del passat 23-V-2019, recollida en el volum que,  amb la participació d’altres experts com  N. Garolera, J. Aymar, R. Corts, Bernabé Dalmau i P. Codina, recull tot el cicle sota el títol Església Catalana i reconstrucció nacional (2020), que teniu disponibles a la nostra Associació i a Amazon. Que serveixi d’homenatge.

 

HILARI

per Pilar Rahola (La Vanguardia,4-X-2010) 

Amb la mort d’Hilari Raguer es tanca un triangle de pèrdues doloroses de grans sacerdots catalans, la vida exemplar dels quals honora Catalunya.

Primer va arribar el traspàs de Pere Casaldàliga, mort el proppassat agost, després d’una vida sencera d’entrega al proïsme i d’una espiritualitat marcada per l’ideal de la justícia social. A les poques setmanes moria l’estimat pare Manel, igualment entregat a la lluita contra la pobresa i l’exclusió social. I aquest divendres ens ha deixat Hilari Raguer, monjo de Montserrat des de feia 60 anys, i amb una llarga vida dedicada a l’entrega espiritual, a una ingent obra historiogràfica i al seu compromís amb Catalunya i els valors de la llibertat. Amb aquestes tres morts, l’Església catalana perd tres dels seus membres més exemplars, i el país perd tres activistes del compromís, el servei a la comunitat i la cultura. Són els màxims exponents d’una fe entesa com una entrega completa al proïsme, deslliurada de jerarquies, de poders, de dogmes intolerants, amb un fort sentit crític i un inequívoc sentiment d’amor als altres.

Si Pere Casaldàliga va ser el bisbe dels oblidats, i el pare Manel va ser la veu dels pobres, Hilari Raguer va ser el savi dels llibres, igualment compromès amb la societat a través de la seva intensa obra intel·lectual. Antifranquista des de ben jove (el 1951 passa set mesos a la presó per la vaga de tramvies), i llicenciat en Dret a Barcelona i en Ciències Polítiques a la Sorbona, Raguer està considerat el màxim expert a tot Espanya en el paper de l’Església catòlica durant la guerra i el franquisme, i els seus estudis de Carrasco i Formiguera i del general Batet són d’obligada lectura per als historiadors. A més, va ser l’avaluador de l’arxiu de la Generalitat dipositat a la Fundació Sabino Arana, i finalment retornat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Es definia com a “antifranquista, demòcrata i independentista” ( Ser independentista no és cap pecat és el títol d’un dels seus llibres), i sempre va lluitar per destapar el que anomenava “el franquisme social i clerical”, amb especial dedicació a la denúncia del paper de l’Església a favor de Franco, fins al punt que se’l considerava “l’historiador dels catòlics que varen perdre la guerra del 36”, és a dir, tant els represaliats per la república com els perseguits per la dictadura. Molt relacionat amb la història basca, d’ell ha dit l’exsenador Anasagasti: “No crec que hi hagi cap benedictí de la categoria humana i històrica d’Hilari Raguer”.

Compromès, lluitador, català, universal, savi. Descansi en pau.

]]>
http://cristianismexxi.cat/hilari-pilar-rahola-la-vanguardia/feed/ 0
Sessió d’Espai Obert: “Cap a una societat més justa” http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-cap-a-una-societat-mes-justa/ http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-cap-a-una-societat-mes-justa/#respond Mon, 05 Oct 2020 11:40:04 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=4942 Feu clic aquí per accedir al vídeo complet de la xerrada


El passat dia 3 d’octubre, després del parèntesi imposat per la pandèmia (la darrera xerrada havia estat el 22-II), l’Associació «Cristianisme al Segle XXI» va celebrar de forma digital la seva quarta sessió d’«Espai Obert» seguint el cicle d’aquest curs Situar-se en el món d’avui amb una cinquantena de connectats. La xerrada  que obria el debat duia per títol  Noves formes d’organització col·lectiva per a una societat més justa, i anava a càrrec des de Brussel·les d’Edith Wustefel, graduada a Lovaina, experta en models d’autogestió, participant del projecte ‘Construir la utopia’ (web: <podersinpoder.tv>) i promotora, amb d’altres, de la xarxa ADES (Activitats Democràtiques, Ecològiques i Socials), els participants de la qual militen en la defensa del medi natural i social i, tot intentant  construir alternatives, pugnen contra la economia capitalista.

La ponent començà admetent que les «noves formes» del títol, potser són velles que han pres una segona embranzida a partir del 15-M-2011, vistes amb ulleres actuals, ja que es dirigeixen a comunitats horitzontals, autogestionades i sense jerarquies, superant el que va denominar «tòpics podrits». Ella i el seu company van fer un viatge d’investigació per tot Espanya i Amèrica del Sud per adonar-se de moltes formes d’autogestió en diversos camps (de l’educatiu al sanitari), entenent per autogestió l’autoorganització d’una comunitat de persones  per a tot allò que els concerneix. Aquí, per exemple, van aprendre molt de la Cooperativa Integral Catalana, una xarxa cooperativista i col·lectivitzadora que té com a objectiu construir des de baix una societat més enllà del capitalisme (un sistema fora del sistema amb moneda i tot), autogestionant el fet de cobrir  les necessitats bàsiques dels adherits com l’habitatge, el treball, la salut o l’educació.

Passà a explicar-nos la seva experiència belga de «Col·lectiva», sis persones que es mouen en el camp dels estudis associatius i que viuen d’assessorar la participació, a fi de facilitar espais d’emancipació, empadronament i emancipació, a partir de diverses eines de participació. Parteixen de dos factors: el fet d’imposar-se una «raó d’existir» clara, que pugui actuar com a far potent que il·lumini la trajectòria a fer i la intel·ligència col·lectiva. «Col·lectiva» projecta, construeix i experimenta  formes organitzadores d’una societat més justa a partit de l’autogestió, que actua de mitjà i d’objectiu al mateix temps, per pugnar contra la jerarquia, la competició i la dominació. El fet de participar en la vida pública des d’una governança horitzontal, si no és falsa participació (és a dir, si es juga des d’una possibilitat efectiva d’intervenir en les decisions), la simple participació ja pressuposa una incidència en el sistema perquè les cartes es reparteixen d’una altra manera.

Ho explicà a partir d’una frase d’Angela Davis, la dona que signà el manifest «Let catalans vote» (‘Deixeu votar els catalans’) i que assegura que sense l’esclavitud i el colonialisme el capitalisme no existiria. La històrica líder del moviment afroamericà pels drets civils assegura que «les eines de l’amo no serveixen per desmuntar la casa de l’amo» i la conferenciant  ho va prendre com la metàfora per sortir col·lectivament d’allò que ens engavanya per poder fer front participativament a problemes com els derivats del canvi climàtic de la Covid-19.

Tot seguit explicà  la seva experiència d’actuació des de  la xarxa ADES, a partir de tres vessants, l’econòmica, l’ecològica i la social, amb exemples petits, que són llavor de situacions que podran anar creixent. Entre alguns, establir un preu-marc de begudes al bar de la cooperativa, preus lliures, preus-troc o d’intercanvi. Ho exposà amb l’exemple del Park Slope de Brooklyn, a Nova York, on els 17.000 cooperadors  hi treballen unes poquíssimes hores a la setmana, a canvi d’uns productes seleccionats per la seva qualitat  i ètica de conreu a preus molt per sota de la mitjana. Són experiències que dissenyen el camí vers una societat més justa, menys opressiva, més democràtica i ecològica.

Tot seguit ens volgué  parlar d’un tema subtil, la «interseccionalitat», que seria l’estudi de les  dificultats socials encavallades  pel fet de mantenir privilegis i voler ser-ne conscients. Per a la ponent, tots tenim «dominàncies» inconscients, que afecten els altres i l’entorn. Per exemple, el fet de ser baró, blanc, heterosexual, tenir estudis, ser educat, són privilegis dominants enfront d’altres que no els tenen i que no gosen prendre la paraula quan dirigim reunions o aglutinem opinions favorables entorn nostre. Si volem una societat més justa caldrà ser conscients d’aquests privilegis. 

La ponent volgué acabar la xerrada dinamitzadora del col·loqui posterior dient que és conscient que alguns podran veure en aquestes petites accions  la dèria d’uns quants il·luminats que pugnem per una societat més justa. Hi hauria dues postures, la dels pessimistes i la dels optimistes, igualment negatives, perquè totes dues poden portar a la raó per deixar d’actuar. La conferenciant, tanmateix, basada en el llibre de Rebecca Solnit Esperança dins la foscor. Guia per canviar el món sense rendir-se al mal (2016) (Barcelona: Angle Editorial, 2017), sostenia que cal viure des de l’incertesa en la llavor de l’esperança. I aquesta esperança seria la fe que allò que fem val la pena, encara que no sapiguem com acabarà la nostra actuació.

Després d’una xerrada  tan a l’abast, i malgrat alguns petits problemes tan inicials com finals de la connexió, hi va haver molts intervencions tan escrites com de viva veu. Es tornà a la metàfora de les eines de l’amo, se li demanà si en els sis anys de la seva experiència ha vist fructificar llavors (va admetre que s’han transformat  algunes mentalitats i posà com exemple  els drets de les dones o els ds LGBTI), se li demanà si l’enemic de la prosperitat el causa la mala política… L’experta parlà d’una nova conscienciació a partir de la Covid-19 (per exemple la relocalització d’empreses, la del consum de productes de proximitat…), es tingueren en compte algunes zones alliberades del capitalisme, es reconsiderà  la renúncia de privilegis si es vol una societat més justa. Es pot dir que el debat superà les limitacions de l’estri digital.

S’acabà la sessió recordant que el 24 d’octubre tindrà lloc la cinquena sessió del cicle  sota el títol «La premsa, els digitals i el control de la gent», a càrrec de  Josep M. Tresserras, doctor en Ciències de la Informació.

]]>
http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-cap-a-una-societat-mes-justa/feed/ 0
Carta abierta a Monseñor David Malloy http://cristianismexxi.cat/carta-abierta-a-monsenor-david-malloy/ http://cristianismexxi.cat/carta-abierta-a-monsenor-david-malloy/#respond Fri, 25 Sep 2020 11:56:36 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=4933 Redes Cristianas, coordinadora de entitats de la qual formem part, s’ha adherit al següent document:

 

Carta abierta a Monseñor David Malloy, Obispo de Rockford, Illinois, Presidente del Comité Internacional de Justicia y Paz de la Conferencia de Obispos Católicos de Estados Unidos

Han curado la herida de mi pueblo con liviandad, diciendo: “Paz, paz”, cuando no hay paz.
Jeremías 8:11

Jerusalén, 8 de septiembre de 2020

Su Excelencia: 

Leímos su declaración del 13 de agosto donde muestra su satisfacción con el acuerdo de paz entre Israel y los Emiratos Árabes Unidos. Como movimientos palestinos cristianos que trabajamos por la justicia y la paz, nos gustaría enviarle algunas observaciones sobre este tema.  

Se equivocan quienes piensan que cualquier reconocimiento mutuo entre un país árabe y el Estado de Israel es un paso adelante hacia la paz. Sería un paso hacia la paz si ese acuerdo fuera acompañado de la resolución del núcleo del conflicto: la ocupación militar israelí de la tierra de Palestina.  

El establecimiento de relaciones de paz entre Israel y los estados árabes empieza poniendo fin a la ocupación israelí y garantizando al pueblo palestino sus derechos, incluyendo el derecho a la autodeterminación. Cualquier otro camino es un falso camino hacia la paz. Aislar y luego arrinconar al “pobre” para que se arrodille ante el poderoso es rendición, no paz. Además, si los regímenes árabes reconocen a Israel, sus pueblos se negarán a normalizar relaciones con la población israelí mientras el pueblo palestino continúe bajo la opresión. La verdadera paz no comienza forjando acuerdos de paz con los países árabes, sino con el pueblo palestino. La verdadera paz debe comenzar en los corazones de los palestinos y palestinas, y está en manos de Israel reconocer un Estado palestino en solo el 22% que queda de la tierra histórica de Palestina. Es una cuestión de igualdad entre los pueblos, pues todos han sido creados iguales por Dios. 

Ustedes aprueban el acuerdo porque pospuso la anexión de más del 30% de lo que queda de la tierra palestina. Pero esta postergación es sólo de palabra. De hecho, sobre el terreno la anexión de facto es un proceso continuo, día tras día, a través de las crueles y destructivas acciones cotidianas del ejército y los colonos israelíes contra los campesinos palestinos, incluyendo el robo constante de tierras palestinas y la construcción de colonias judías. El mismo Netanyahu declaró que la anexión no se canceló sino que se pospuso.   

Algunos llaman a este acuerdo el “Acuerdo Abraham”. Aquí decimos: basta de explotar a Dios y a los profetas de Dios para ponerse del lado de los poderosos. Si llamamos a Dios y a los profetas en este asunto, debemos entonces observar los mandamientos de Dios y la igualdad que Dios ha dado a todos los pueblos, incluyendo a israelíes y palestinos. Justicia para todos. Ahora mismo en el terreno, mientras los “poderosos” toman lo que es suyo y lo que es de otros, son incluso apoyados por muchas iglesias. Los débiles son privados de sus derechos mientras los poderosos y las iglesias responden con palabras, pero no con acciones.

Usted habla de negociaciones directas. Las mismas tuvieron lugar durante 30 años, e Israel siguió diciendo “no” a los requerimientos mínimos de los palestinos. Volver a las negociaciones con la misma disposición de la parte poderosa es una locura. Las negociaciones tendrán sentido solo si el poderoso muestra más equidad hacia la otra parte (respecto a Jerusalén y reconociendo la igualdad de todos).

Finalmente, el pueblo palestino rechazó el “Acuerdo del siglo” de Trump porque no respondía a las exigencias mínimas palestinas establecidas en las resoluciones de la ONU y en el derecho internacional. El plan de Trump declara a Jerusalén como la capital solo de Israel. Su plan le quita al pueblo palestino lo que le pertenece y se lo da a Israel. Es una perpetuación de la larga injusticia impuesta por los israelíes al pueblo palestino. 

La verdadera paz es apoyar a los “pobres” y decir “no” a la injusticia infligida por los “poderosos” a los débiles. En ese sentido, las iglesias deberían presionar a sus gobiernos para poner fin a esta prolongada tragedia que sufren los pueblos de Tierra Santa. 

Con nuestros mejores deseos y saludos fraternales.

Mons. Michel Sabbah, Patriarca Emérito de Jerusalén (Iglesia Católica Romana)

  • Rifat Kassis, Coordinador de Kairós Palestina
  • Fuad Giacaman, Coordinador de la Coalición Nacional de Organizaciones Cristianas de Palestinas (NCCOP) y Director del Instituto de Educación Árabe (miembro de Pax Christi Internacional) 
  • Rev. Dr. Mitri Raheb, Presidente del Consorcio DIYAR (pastor luterano)
  • Omar Harami, Coordinador de Sabeel (Centro Ecuménico de Teología de la Liberación 
  • Nader Abu Amsha, Coordinador del Programa de Rehabilitación de la Asociación Cristiana de Jóvenes (YMCA) en Jerusalén Este y Beit Sahour
  • Prof. Mazin Qumsiyeh, Director del Instituto Palestino para la Biodiversidad y la Sustentabilidad, Universidad de Belén
  • Rev. Dr. Munther Isaac, Director de la conferencia Cristo en el Checkpoint (pastor luterano) 
  • Nidal Abu Zuluf, Coordinador de la Iniciativa de Incidencia Conjunta (JAI-YMCA).
]]>
http://cristianismexxi.cat/carta-abierta-a-monsenor-david-malloy/feed/ 0
Carta de Pax Christi Internacional a las comunidades cristianas en la Tierra Santa http://cristianismexxi.cat/carta-de-pax-christi-internacional-a-las-comunidades-cristianas-en-la-tierra-santa/ http://cristianismexxi.cat/carta-de-pax-christi-internacional-a-las-comunidades-cristianas-en-la-tierra-santa/#respond Fri, 25 Sep 2020 11:43:45 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=4929 Redes Cristianas, coordinadora de entitats de la qual formem part, s’ha adherit al següent document:

 

A nuestras queridas hermanas y hermanos:

Nosotras y nosotros, la comunidad de Pax Christi Internacional, os escribimos hoy para expresar nuestro profundo y permanente compromiso de solidaridad con vosotras, las fieles comunidades cristianas de Tierra Santa. Ofrecemos nuestras manos y corazones en apoyo a vuestra lucha por lograr una paz justa y duradera. Y, por supuesto, rezamos para que continúen encontrando fuerza y ánimo durante estos días tan difíciles. 

En este momento crítico en que la atención del mundo está comprensiblemente consumida por la pandemia del Covid-19, no hemos perdido de vista que ustedes se enfrentan a otro desafío igualmente terrible: la posibilidad de anexión de jure y la continua y actual ocupación militar (una anexión de facto) de la tierra y los recursos palestinos por parte de Israel. Seguimos siendo conscientes de que el virus ha ejercido una enorme presión sobre vuestra economía, ya en dificultades, reduciendo las oportunidades de empleo existentes y haciendo que muchas familias tengan que depender de la ayuda internacional. Sabemos que tanto las devastadoras realidades de la pandemia como la opresión estructural de la ocupación suponen una grave amenaza para vuestro bienestar y vuestras vidas. 

Si bien Pax Christi Internacional ha emitido varias declaraciones oficiales sobre la situación en Israel-Palestina, incluida nuestra firme objeción del 19/6/20 a cualquier plan unilateral de anexión israelí, sentimos la urgencia de llegar de manera más personal a ustedes, nuestras hermanas y hermanos cristianos. 

Estamos asombrados/as por vuestra resiliencia y determinación; sin embargo, reconocemos que los muchos años dolorosos de desplazamiento y ocupación han engendrado sentimientos de desilusión y temor. A medida que la población cristiana disminuye, vuestras expresiones de preocupación y alarma por la existencia futura de la comunidad cristiana palestina en Tierra Santa, deberían ser nuestra llamada de atención. Nosotras/os, la comunidad internacional, debemos escuchar vuestra desesperación y responder a vuestro clamor de esperanza. 

Vosotras/os sois las semillas del cristianismo, sois parte de la “iglesia madre”. Es desde vuestro propio ser en esa tierra que nuestra fe cristiana ha florecido y se ha expandido. Desde todos los rincones del mundo, las y los cristianos os miramos como las piedras vivas, como el cimiento de nuestra fe nacida hace más de 2000 años en un pequeño pueblo palestino. 

Vosotros/as seguís siendo guardianes de nuestra fe y protectores de los sitios que consideramos más sagrados. Vuestro testimonio vigilante garantiza una fuerte presencia cristiana en toda la Tierra Santa. Esto es especialmente importante en la ciudad santa de Jerusalén, que es, y debe seguir siendo siempre, una ciudad universal de esperanza y paz, un lugar de “reconciliación, justicia e igualdad” para todos. 

La comunidad cristiana, aunque numéricamente es una minoría en Palestina e Israel, siempre ha sido un pilar y una parte integral de la sociedad. Vuestra presencia y vuestra voz nunca han sido más cruciales en la Tierra Santa que hoy en día. 

En medio de la cacofonía política, vosotros/as tenéis un papel crítico que desempeñar como líderes proféticos/as: hablar en nombre de todos los hijos e hijas de Dios y demandar políticas que promuevan la dignidad humana y la igualdad de derechos de todas las personas; buscar la paz, siempre teniendo en mente el bien común de todas las personas de Tierra Santa. 

Sabemos que muchas y muchos de vosotros han aceptado el reto y han sido una voz clara, incólumes en vuestra convicción de que hay caminos para crear una nueva realidad basada en la justicia y el respeto mutuo. Vosotras/os, hermanas y hermanos nuestros, encarnan el concepto mismo de sumud, una resiliencia firme y no violenta. Vuestra fe y esperanza son un gran testimonio para todas y todos nosotros, una poderosa invitación a afrontar los retos que afectan a nuestro mundo con una determinación clarividente basada en los principios cristianos de amor y paz, para “levantar la cabeza”por encima de la refriega y ser agentes en el desarrollo del plan de Dios, siempre con la esperanza de un futuro mejor. 

Como cristianos y cristianas, a través de nuestra fe en la resurrección de Cristo, sabemos que siempre hay esperanza y que la lucha, la miseria e incluso la muerte no tendrán la última palabra. Nos aferramos a la esperanza: esperanza en Dios, en el poder del amor y en los destellos de bondad que sabemos que residen en cada hija e hijo de Dios. 

Es en nuestras iglesias, parroquias y comunidades de fe donde esta esperanza, sin importar cuán frágil sea, se fortalece. Es en estos espacios comunitarios donde forjamos los lazos que nos sostienen en los tiempos más oscuros. Es donde nos apoyamos unas a otros y juntos profundizamos nuestro compromiso de crear un mundo mejor. Os preguntamos: ¿cómo podemos ser vuestros aliados para mantener viva la esperanza? 

Todas compartimos el llamado a ser personas “dadoras de esperanza”, para animarnos y recordarnos constantemente unas a otras que la desesperación es nuestro mayor enemigo. La esperanza, como el amor y el perdón, es central para nuestra fe y nuestro ser cristiano; es lo opuesto a la resignación o a la rendición. La esperanza nos da la confianza para seguir adelante, para creer en la posibilidad de un futuro en el que nuestros más profundos anhelos puedan realizarse. Con la esperanza somos capaces de acercarnos sin miedo a las demás personas, reconociendo tanto nuestras diferencias como nuestra humanidad compartida. Es el catalizador que nos impulsa a actuar.

Queridas amigas y amigos, tened la seguridad de que: 

  • seguiremos alentando a la red mundial y a los grupos miembros de Pax Christi International a que sigan comprometidos como defensores de la justicia y la paz en Tierra Santa; 
  • seguiremos dejando clara nuestra posición de que la dignidad, los derechos humanos, la seguridad y el derecho a la autodeterminación deben ser protegidos por igual para palestinos e israelíes, y que todas las partes deben respetar el derecho internacional y humanitario, o rendir cuentas por no hacerlo; 
  • daremos voz, en cada oportunidad, a vuestro llamado para que “todas las iglesias, gobiernos y personas de buena voluntad actúen y pongan fin a esta tragedia”; 
  • usaremos nuestra voz para instar con firmeza a la comunidad internacional a que busque todas las vías diplomáticas para alcanzar una paz justa, para que reconozca el Estado de Palestina como lo hizo el Vaticano en 2015, y para que imponga consecuencias significativas cuando se produzca cualquier violación del derecho internacional; 
  • permaneceremos constantes en nuestra solidaridad y compromiso de estar en comunión con todos los cristianos y cristianas de Tierra Santa, ofreciendo nuestro apoyo y aliento; 
  • os escucharemos y responderemos con acciones y palabras, para que sepáis que no estáis solos u olvidadas y 
  • prometemos manteneros a todas y cada uno de vosotros en nuestras oraciones, pidiendo la intercesión de Dios para sostener y alentar vuestro valor y vuestra esperanza. 

En paz y solidaridad:

Monseñor Marc Stenger                Hna. Teresia Wamuyu Wachira (IBVM)               Sra. Greet Vanaerschot 

         Francia                                                             Kenya                                                              Bélgica 

    Co-Presidente                                              Co-Presidenta                                              Secretaria General 

 

Bruselas, 12 de agosto 2020

Fuente original en inglés. Traducción: María Landi.

]]>
http://cristianismexxi.cat/carta-de-pax-christi-internacional-a-las-comunidades-cristianas-en-la-tierra-santa/feed/ 0
L’Alta Magistratura http://cristianismexxi.cat/lalta-magistratura/ http://cristianismexxi.cat/lalta-magistratura/#respond Tue, 22 Sep 2020 21:54:08 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=4925 El dilluns 7 de setembre va tenir lloc l’obertura de l’any judicial en presència del rei. L’acte tingué lloc a la mateixa sala  on es van jutjar els líders  independentistes catalans i, vulgues o no,  l’afer planava en l’aire. I més ara, quan s’han demanat indults i s’ha parlat d’amnistia. 

M’he cansat d’escriure en papers i de proclamar en les presentacions del meu llibre El Judici que la sentència del senyor Manuel Marchena contra els líders del procés va ser defensiva (va escriure-hi llargs antecedents  per blindar-se davant d’Europa i semblava preocupar-lo més  justificar que no hi havia hagut rebel·lió que  demostrar la sedició), creativa (muntà la sedició gràcies als atestats de Baena i César López), oblidadissa (per exemple, dels ferits o dels pàtrols devastats, no en diu res), covarda (no volgué acarar Pérez de los Cobos amb Ferran López, el segon dels Mossos, com li proposà la defensa), errònia (posà C. Forcadell i D. Bassa en llocs on mai no havien estat), epidèrmica i cruel, perquè diu que la independència  era «una quimera que mai no va fer perillar l’ordre públic» (aleshores, per què els anys de pena? per revenja?). Els qualificatius pitjors són els que consideren Marchena  epidèrmic i covard.  Epidèrmic perquè acabà el judici sense haver volgut esbrinar qui havia donat l’ordre a les FCSE de carregar contra la ciutadania que anava a votar l’1-O. (L’advocadessa Olga Tubau, al judici contra la cúpula d’Interior, amb testimonis qualificats, va deixar Pérez de los Cobos com un perjur i va saber portar-lo a confessar que  l’ordre  de les càrregues l’havia ordenada el Secretari d’Interior, José Antonio Nieto, un home, que, per cert, ha sortit impune i immaculat d’aquells fets, malgrat tants ferits. També n’ha sortit  sense taca  el jutge Pablo Llarena, que condemnà  Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a presó provisional per rebel·lió, quan la sentència  ho acabà descartant. Amb errors així, qui jutja els jutges? Mai no els passa res als magistrats hispànics?  (Sí, són  ascendits com ho va ser la jutgessa Carmen Lamela després de condemnar Sandro Rossell a passar  dos anys en presó tot i acabar amb sentència d’absolutòria.)

He esmentat aquest context de tres jutges insignes i mediàtics per poder fer-nos càrrec del que passa a l’Estat. Afegim-hi que, des del febrer d’enguany, ocupa la fiscalia general de l’Estat l’ex-ministressa de Justícia Dolores Delgado García, en substitució de María José Segarra. D’ella depèn (no ho oblidéssim) la Fiscalia del Tribunal de Comptes. La dreta criticà el canvi perquè el veia favorable als presos polítics, però la senyora Delgado, pressionada o poruga, no ha mogut un dit a favor seu, al contrari: hem vist com als presos se’ls bloquejaven sortides i tercers graus. Tanmateix, l’exemple no deixa de ser vàlid: amb voluntat política, els nomenaments com el de la fiscal general de l’Estat es poden fer; el que falta és la voluntat política. (Per cert, el dia 7 anuncià ordres taxatives contra l’ocupació il·legal de pisos!) 

El problema és que l’alta magistratura espanyola està en fals i no pas per culpa de la Covid-19. Carlos Lesmes, l’actual president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem (TS), té el mandat exhaurit des del passat desembre 2018 (l’acord entre PP i PSOE per substituir-lo per  Marchena va saltar pels aires per una indiscreció política, un whatsapp d’Ignacio Cosidó, i sembla que aquest estiu va tornar a saltar pels aires.) Prou se’n tornà a queixar Lesmes el passat dia 7 i ho considerà una «seriosa anomalia». És molt més: és un escàndol democràtic perquè el CGPJ segueix funcionant en matèria de nomenaments, ascensos, inspecció i règim disciplinari amb majories caducades a favor del PP (per això Casado no vol  arribar a cap acord amb Pedro Sánchez). Com es pot judicar des del TS la palla a l’ull dels altres sense veure la biga al propi ull?

Al TC passa el mateix: dels 12 membres,  a més del president, José González Rivas,  cal renovar Encarna Roca, vicepresidenta del TC, Andrés Ollero i Fernando Valdés Dal-Rei. El PP sap que hi perdrà poder perquè, ara, dels dotze magistrats, vuit hi són propers; dels quatre a renovar, dos seran afins al PSOE, un al PP i l’altre està per veure com jugaran C’s  i/o UP. Seria per llogar-hi cadires que els líders del procés condemnats es trobessin Marchena de president del TC, i no ho hem pas de menystenir. L’home, que ja hem qualificat malgrat les seves bones formes, si s’afanya un xic, abans que Europa no revisi la seva sentència i els seus ròssecs, pot arribar a presidir les altres instàncies de la magistratura hispànica. És una possibilitat, encara que corri la brama que el nou president, elegit pels dotze membres del TC un cop renovat, serà Pedro González Trevijano, que ha encapçalat aquests darrers temps aquests sector conservador (quedarien 7-5, tot i que no es descarta per a la presidència el magistrat progressista Juan Antonio Xiol). Els altres magistrats que quedaran són  S. Martínez-Vares, A. Narváez, A. Montoya, R. Enríquez, C. Conde-Pumpido i  M. L. Balaguer. 

Sigui com sigui, la substitució dels quatre membres caducats frenarà els recursos d’empara al tribunal de garanties presentats pels líders independentistes empresonats des de la proclamació de la sentència (14-X-2019) fins al març d’enguany, i que, finalment, semblava que es començarien a veure aviat. (Quan hi hagi sentència del TC, quedaran oberts els horitzons de la Justícia europea. Per això, el TC no hi ha presses, encara que justifiqui la seva velocitat de tortuga per dues circumstàncies: 1) que alguns dels condemnats van sol·licitar suspendre l’execució de la sentència (petició que fou rebutjada); 2) Junqueras, Romeva i Forcadell van recusar una dotzena de magistrats del tribunal, cosa que fins a finals del juny passat no els hi fou negada. A partir de juny es donà  curs legal als 13 recursos d’empara, es traslladaren a totes les parts (condemnats, Fiscalia, advocacia de l’Estat i Vox) i se’ls donà un període hàbil per presentar al·legacions. Vista la complexitat de l’afer, com que els recursos són d’una mateixa sentència i amb al·legacions molt semblants, s’ha format una comissió de dos magistrats (Narváez i Conde-Pumpido juntament amb cinc lletrats, per preparar una resposta unitària als motius idèntics.  (Aquests són tres: el TS no era el tribunal adequat per jutjar-los sinó el TSJC; els fets del 20-IX formen part del dret de reunió i manifestació; i, votar com es va fer l’1-O no era cap delicte). Tot seguit s’enviarà el text als magistrats, a cadascun dels quals se’ls ha assignat una ponència per acoblar-la i poder donar resposta als motius comuns i als específics de cada condemnat. Sembla que ja s’haurien classificat les queixes que es formulen per a cada recurs (Junqueras hauria presentat 28 motius d’empara diferents). Llevat de recursos menys complexos (Mundó o M. Borràs) arribarem així a inicis del 2021. 

Funcionar amb magistrats caducats no és pas cap bon exemple de funcionament democràtic dreturer, és clar. Espanya té molt camí a fer per esdevenir un estat democràtic i modèlic. Per postres, la presidència de l’Audiència Nacional (AN) també està per decidir des del setembre de l’any passat. S’hi presenten José Ramón Navarro, actual president des del 2014 (procedeix del cos jurídic militar i fou dels tres que signà la competència de l’AN per jutjar Trapero i la cúpula d’interior), i el jutge central d’instrucció Ismael Moreno, de tendència conservadora. 

I els estalvio de parlar-los del tribunal de Comptes (amb tots els seus òrgans: President, Ple, Comissió de Govern, Seccions de Fiscalització i Enjudiciament, Consellers de Comptes, Fiscalia i Secretaria General) i de la Junta Electoral Central, amb sis vocals designats del CGPJ i cinc designats pel Congrés, sortosament renovada aquest 2020, però on encara hi queda un personatge com Carlos José Vidal Prado, catedràtic de dret constitucional de la UNED (molt present als actes del PP i ferm defensor de la unitat espanyola) i segueix de secretari Carlos Gutiérrez Vicén. Ja saben que el passat gener deixà el president Torra sense escó al Parlament, cosa que avalà el TS. Quan llegeixin això ja s’haurà celebrat la vista del recurs al TS, en aquests moments fixada per al 17-IX.  El President Torra al·legà que desobeí perquè se li vulnerava la seva llibertat d’expressió i que és víctima d’una persecució política. Si és condemnat, presentarà un recurs d’empara al Constitucional?

Tothom sap que, davant la demanda del dret a decidir de dos milions de catalans, els polítics, en comptes de buscar solucions, encolomaren la patata calenta al poder judicial. (Avui, gràcies a l’operació Kitchen per robar informació sensible a Bárcenas, sabem que, subreptíciament, també s’encarregà a Enrique García Castaño, responsable màxim de la Unitat Central de Recolzament Operatiu (UCAO) un segon operatiu parapolicial contra Catalunya i els seus líders amb el vist i plau de Nieto i Cospedal, abans de l’1-O del 2017). Més enllà de l’actuació de les  clavegueres de l’Estat, el poder judicial va haver d’entomar la patata calenta vulgues no vulgues, amb totes les conseqüències que això li pot comportar quan el cas es revisi en els tribunals europeus. Catalunya, fet i fet, ha posat a prova les costures de l’alta magistratura hispànica. Estan en fals. Amb el temps haurà de decidir si vol ser com les europees o enquistar-se dins el Deep State.

Lluís Busquets i Grabulosa

]]>
http://cristianismexxi.cat/lalta-magistratura/feed/ 0