Cristianisme XXI http://cristianismexxi.cat Associació Cristianisme al segle XXI Wed, 22 Sep 2021 10:54:31 +0000 ca hourly 1 https://wordpress.org/?v=5.3.1 Uns apunts sobre energia http://cristianismexxi.cat/uns-apunts-sobre-energia/ http://cristianismexxi.cat/uns-apunts-sobre-energia/#respond Wed, 22 Sep 2021 10:54:31 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8246 Uns apunts sobre energia

Joan Maria Bras, juny 2021

 

El propòsit d’aquest escrit no és tant el d’expressar unes opinions com el d’aportar unes dades que puguin ajudar, als que hi estiguin interessats, en la seva reflexió sobre la urgència d’abordar seriosament, quan encara s’hi és a temps, la qüestió de l’escalfament global (per emissió de gasos d’efecte d’hivernacle, tipificats pel CO2) i la contaminació ambiental, i alhora la complexitat que això comporta per a la realitat de la vida social i econòmica, les problemàtiques que cal resoldre, el temps disponible per poder actuar amb eficàcia, les conseqüències i oportunitats que s’obren, les formes com es planteja tècnicament, amb els requeriments físics que cal atendre, i les noves perspectives que s’entreveuen. 

El canvi al qual estem enfrontats, i que no podem demorar més, és un canvi radical de model energètic (pel paper que es demana a l’usuari de l’energia i pels nous models de negoci que han de configurar aquest sector), un canvi que afecta també el conjunt de l’economia i que implica un nou encaix social per a l’accés a un producte de primera necessitat com és l’energia. Aquest canvi, donat que implica una reducció dràstica del consum d’energia d’origen fòssil, també somou els actuals plantejaments geopolítics.

 

  1. L’energia en el món.

L’energia és un dels sectors d’activitat on és més necessari el principi d’actuar localment però pensant globalment. Un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (o “Agenda 2030”), acordats per l’ONU el 2015, és el de garantir l’accés de totes les persones a fonts d’energia assequibles, fiables, sostenibles i renovables. La sostenibilitat energètica té com a objectius el canvi climàtic, la qualitat de l’aire i l’accés universal a l’energia. 

Cal disposar d’unes dades sòlides i unes previsions de futur ben fonamentades per poder adoptar unes decisions raonables de política energètica, on s’especifiquin amb claredat les mesures concretes que es proposen, es fixin unes dates realistes i es quantifiquin els resultats que es pretén assolir (els efectes i les seves conseqüències). Sobre aquesta base es poden analitzar i valorar els efectes i les conseqüències realment produïts. És important el seguiment i el control d’aquest procés perquè no existeix un camí predeterminat per assolir els resultats desitjats, entre altres raons perquè no es pot predir tot el futur (no sabem quins seran els preus de les energies primàries, els de les emissions de CO2, el creixement econòmic a les diverses àrees, les tendències demogràfiques, la innovació tecnològica i el seu desplegament i costos, etc). 

Dades

Algunes estadístiques poden ajudar a situar l’estat de l’energia en el món: 

– el consum mundial d’energia final es distribueix: 31% de petroli, 26% de carbó, 23% de gas, 10% d’electricitat i 10% de biomassa (dades 2019),

– les energies primàries utilitzades són: petroli 33,06%, carbó 27,04%, gas 24,23% hidràulica 6,45%, nuclear 4,27%, eòlica 2,18%, solar 1,11% (dades 2019),

– les fonts primàries de la producció elèctrica són: carbó 35,97%, gas 22,95%. hidràulica 16,45%, nuclear 10,50%, eòlica 5,47%, tèrmica de fuel 4,21%, solar 2,72% i la resta (biomassa, geotèrmica, onatge, marees, etc.) 2,63% (dades 2019). 

– el consum anual d’energia primària per càpita és (dades 2018, en tones del petroli equivalent): consum mitjà mundial 1,82, Europa 3,49, Àsia 1,50, Àfrica 0,62, Amèrica del Nord i Central 4,80, Amèrica del Sud 1,31 i Oceania 3,82. Dintre de cada una d’aquestes àrees hi ha notables diferències (Finlàndia 6,11, Alemanya 3,63, Espanya 2,65, Romania 1,72, Albània 0,76; Qatar 15,52, Aràbia Saudita 7,05, Japó 3,34, Xina 2,17, Índia 0,69, Pakistan 0,50; Líbia 2,68, Níger 0,10; Canadà 8,03, Estats Units 6,83, Cuba 0,79, Haití 0,41; Xile 2,08, Argentina 1,77, Brasil 1,39, Perú 0,74; Austràlia 5,18, Nova Zelanda 4,75, Papua Nova Guinea 0,45).

– els processos energètics impliquen combustió en el 95,9% dels casos; en el pas d’energia primària a energia final se’n perd el 32,5%, però referit a energia útil (en processos, moviments, etc.) se’n perd el 59,6%; la producció elèctrica convencional té una eficiència del 33% (a diferència de les fonts renovables, que la generen directament). 

– la destinació mundial dels productes fòssils és (dades 2018): usos no energètics 13,80%, transport 41,59%, indústria 24,34%, domèstic 11,66%, serveis 3,12%, sector primari 0,69%.

– les emissions de CO2 (en kg de CO2 per  dòlar de PIB) són de 0,104 a França, 0,119 al Regne Unit, 0,133 a Espanya, 0,137 a Itàlia, 0,161 a Alemanya, 0,196 al Japó, 0,216 a l’Índia, 0,247 als Estats Units, 0.330 al Canadà, 0,379 a Xina, 0,473 a Rússia (dades 2019).

– la participació d’eòlica i solar en la producció d’electricitat és del 9% de mitjana mundial, del 16,7% de mitjana europea, amb Alemanya i Portugal 28,9%, Espanya 25.6%, Regne Unit 23,9%, Nova Zelanda 23,5%, Itàlia 17,3%, Bèlgica 14,6%, Xile 14,3%, etc. (dades 2019).

Perspectives

Els combustibles fòssils (carbó, petroli i gas natural) a més del seu caràcter de font d’energia primària (quan són cremats), també són la matèria primera d’un sector molt important de la indústria química (fertilitzants, fibres, detergents, medicaments, plàstics, colorants, dissolvents, etc). A més, i en relació amb la qüestió que aquí ens ocupa, cal esmentar el naixent d’una nova indústria química de base biològica (que parteix de residus de biomassa, olis vegetals i greixos animals, materials de reciclatge, etc., i els sotmet a processos tèrmics, enzimàtics i altres) per a l’obtenció d’alguns d’aquests productes. De moment, és una tecnologia cara, que està desenvolupant-se en aquesta dècada, i que es considera que serà més sostenible pel fet de basar-se en una economia circular, que utilitza matèries primeres que ja han acabat la seva “vida útil”). Ens hi referirem més endavant.

Els combustibles fòssils, usats en tant que combustibles, representen una de les principals fonts de contaminació atmosfèrica i d’escalfament global. Actualment representen un 84% de l’energia primària mundial. A la Xina (productora del 46% del carbó mundial) i alguns altres països asiàtics augmentarà, de moment, el consum de carbó, tot i el seu compromís de reduir les emissions. El Protocol de Kyoto (1997) i l’Acord de París (2015), que han estat tan difícils d’aconseguir, plasmen, de tota manera, la intenció a nivell mundial de disminuir les emissions a l’atmosfera de gasos d’efecte d’hivernacle, que són els causants de l’escalfament global. 

Aquesta transformació exigeix uns canvis molt profunds i extensos, que s’estenen als models de producció, de consum, de mobilitat, de planificació urbanística, etc., els quals han de ser progressius i s’han de produir a una velocitat colossal: s’han d’acomplir entre 2021 i 2030. Per fer-la cal generalitzar una utilització massiva de tecnologies energètiques netes (on les emissions siguin neutralitzades amb reabsorcions), un guany substancial en eficiència, una forta innovació tecnològica (vehicles elèctrics, producció d’hidrogen, etc.) i un canvi de comportament en els consumidors. Si aquests canvis no tenen lloc, no hi haurà una caiguda de la demanda de petroli, gas o carbó, i de l’ús de les infraestructures existents, fet que podria contribuir a un increment de la temperatura global de 1,65 ºC el 2070.

Cal fomentar aquell estalvi energètic que no representa una reducció de la qualitat de vida (que es limita a evitar malbarataments d’energia, p.ex. en l’ús que es fa dels sistemes de climatització, o de vehicles desproporcionats o mal conduïts). Algunes mesures socials hi poden ajudar, com uns incentius econòmics per reduir la demanda d’energia, un transport públic de qualitat, la promoció de mercats locals de tota mena, el teletreball, etc. 

També el sector productiu té un gran marge de millora en eficiència energètica, aconseguint una millora de la productivitat que no depengui d’un increment proporcional del consum d’energia. Això pot exigir canvis estructurals cap a activitats menys intensives en energia i de més valor afegit. Cal impulsar també canvis en tota mena de direccions: en recerca i innovació, en producció i moviment de l’energia, en polítiques d’urbanisme i d’habitatge sostenibles (edificis que produeixin energia i que en necessitin menys), en un canvi de model de transport i de mobilitat, en acostament de la producció d’energia als punts de consum, en jardineria autosuficient (en l’àmbit públic i en el privat), en l’ús de tecnologies d’il·luminació i de climatització més eficients, tant en edificis públics com privats, en uns sistemes tarifaris progressius que des incentivin el malbaratament energètic, en el consum de productes de proximitat i de temporada (que minimitzin la despesa energètica del transport), en la gestió eficient dels residus domèstics i industrials, en incentius per a una economia circular (reparació i reutilització de productes, en fer front a l’obsolescència programada i afavorir la cultura del reciclatge i de la reutilització, etc.

Cal estendre l’electrificació i basar-la en energia solar fotovoltaica, la font més econòmica en molts països, i en energia eòlica, i també en una forta expansió de les xarxes, equipant-les per poder assegurar un subministrament fiable, assequible i segur. Les polítiques dels governs han d’acompanyar les empreses implicades, la ciutadania i els inversors per aconseguir passar, entre els anys 2020 i 2030, dels 2,5 milions actuals de vehicles elèctrics als 50 milions, i d’una producció d’hidrogen de 0,45 milions de tones a 40 milions, i d’unes inversions en energia elèctrica neta de 380.000 milions de dòlars a 1.600.000 milions (segons estimacions de l’Agència Internacional de l’Energia, de 2020).

 

  1. L’energia a Catalunya

Catalunya és un país petit (32.108 km2), industrialitzat (23% del PIB), molt poblat (242 habitants/km2), amb una Àrea Metropolitana de Barcelona que concentra el 63,80% de la població catalana en el 7,68% de la seva superfície (2.014 habitants/km2) (dades 2020). El consum final d’energia és de 14,45 milions de tones del petroli equivalent, que es reparteix: 45,1% en transport (del qual el 93,95% amb derivats de petroli), 25,5% en indústria (45,99% amb gas natural i 37,88% amb electricitat), 14,7% en ús domèstic (40,80% amb electricitat i 39,20% amb gas natural), 13,1% en serveis i 1,6% en el sector primari. Cal afegir-hi el consum per a usos no energètics: 3,23 milions de tones del petroli equivalent (dades 2019). El consum total s’ha reduït aproximadament un 5% de 2005 ençà, en part per efecte de les crisis (del deute i de la pandèmia), però també, en part, per la millora de l’eficiència energètica. Entre 1990 i 2019 s’han produït a Catalunya dos canvis importants de tendència: el consum industrial ha passat del 38,3% al 25,5%, mentre que el transport ha passat del 37,0% al 45,1% (el transport aeri ha augmentat un 427,3%, el marítim internacional un 351,6%, el de carretera un 53% i el ferroviari un 12,5%).

Per aconseguir aquest consum d’energia final ha calgut una energia primària de 25,37 milions de tones del petroli equivalent, perquè entremig hi ha unes transformacions energètiques necessàries, unes pèrdues a les xarxes i uns consums propis de les instal·lacions. Aquesta energia primària es compon: 46,0% de petroli, 24,5% nuclear, 22,9% de gas natural, 5,4% d’energies renovables, 0,5% de residus industrials no renovables, 0,5% d’intercanvis elèctrics i 0,1% de carbó. D’això en resulta que el sistema energètic català té un grau elevat de dependència: del 70%.

La producció elèctrica a Catalunya el 2020 va ser de 45,32 TWh: 54,9% nuclear, 19,8% renovables, 12,2% cicles combinats (de gas), 10,9% de cogeneració (electricitat + calor) i 2,2% d’altres fonts no renovables. El 19,8% de renovables (que sumen 8,99 TWh) es reparteix entre un 12,0% hidroelèctrics, un 5,8% eòlics, un 1,1% fotovoltaics i un 0,9% d’altres renovables (biogàs, residus, termoelèctrica, biomassa, etc). La hidroelèctrica és variable al llarg dels anys perquè depèn de la pluviositat. 

Evolució

La fotovoltaica està experimentant un fort augment aquests darrers anys i, probablement, aquesta tendència continuarà, sobretot en instal·lacions d’autoconsum: el 2020 n’hi havia 8.229, amb una potència total de 84,50 MW, de les quals el 75,45% són de menys de 5 kW (domèstiques), el 18,64% son d’entre 5 i 25 kW, el 5,29% són d’entre 25 i 100 kW i el 0,62% de més de 100 kW. El total de potència instal·lada es reparteix, seguint aquesta classificació, respectivament en 24,87%, 17,58%, 33,71% i 23,84% (total de potència bruta instal·lada: 344,5 MW). Aquesta producció és encara extremadament reduïda: la nova potència instal·lada a Catalunya els anys 2019 i 2020 ha estat de 23 i 49 MW respectivament. La instal·lada a Espanya en només aquests anys ha estat de 4.202 i 2.633 MW. 

També caldria impulsar la producció d’energia eòlica, on Catalunya també presenta un retard molt notable (total de potència bruta instal·lada: 1.271,1 MW). Aquest retard es deu, en gran part, a l’oposició que sorgeix del territori per l’impacte ambiental. Els darrers anys no hi ha hagut cap nova potència instal·lada a Catalunya. En només els anys 2019 i 2020, Espanya ha instal·lat 2.328 i 1.383 MW, respectivament. Les terres de l’Ebre tenen bones condicions per a un desenvolupament de l’eòlica terrestre. A les costes catalanes, els aerogeneradors marins, de menor impacte ambiental, si anessin sobre base fixa resultarien molt cars atesa la profunditat de les nostres aigües costaneres, però, en canvi, sobre base flotant podrien ser ubicats a una major distància de la costa (àrees de més potencial: Alt i Baix Empordà) i evitar l’impacte sobre el paisatge, amb uns costos de manteniment més reduïts.

Abans de 2030 Catalunya hauria d’instal·lar 4.000 MW en fotovoltaica i 6.000 MW en eòlica, si no s’aconsegueix una reducció important del consum energètic. Això planteja un fort conflicte d’interessos per l’escassetat d’un recurs necessari, com és la manca de sòl, que fa entrar en competència el lloguer de grans superfícies per a horts solars (que cal no confondre amb l’autoconsum) enfront del lloguer per a explotació agroalimentària, amb uns rendiments molt desiguals per al propietari. El 2020 es van registrar més de 200 projectes fotovoltaics que implicaven una superfície de 7.000 hectàrees. En aquest punt sembla que és molt important la preservació dels sòls agrícoles més fèrtils, però que s’ha de fer possible la instal·lació de plaques fotovoltaiques en altres zones, potser més rocalloses, inclinades o difícils de treballar.  

Més de la meitat de la producció elèctrica a Catalunya prové de les centrals nuclears, els riscos, problemes i costos de les quals caldria que fossin ponderats per comparació amb els de les altres fonts. Aquestes centrals emeten una quantitat de gasos d’efecte d’hivernacle molt inferior a les centrals convencionals (de fonts fòssils). S’ha acordat tancar les tres centrals catalanes quan compleixen els 45-46 anys de vida útil, i el seu tancament figura en el Plan Nacional Integrado de Energía y Clima (PNIEC 2021-2030). Ascó I (995,8 MW) tancarà el 2030, Ascó II (991,7 MW) el 2032, i Vandellós II (1.045, 3 MW) el 2035. Per tant, és urgent substituir la seva producció de forma que estigui a punt en el moment en què s’hagin de tancar. La producció d’aquestes centrals nuclears (24,9 TWh el 2020) es manté pràcticament constant durant totes les hores del dia (i de la nit), mentre que les produccions fotovoltaica i eòlica no són gestionables (la intensitat de radiació solar i la força del vent no ho són, i a més la seva variació pot ser molt ràpida), de forma que també hauran de variar els procediments per adaptar en cada instant, i per bandes horàries, la producció d’energia elèctrica a la demanda.

 

  1. L’electricitat a Espanya

Preu i facturació

En relació amb els preus de l’electricitat a Espanya, segons dades del primer semestre de 2020, la situació relativa als països de l’Eurozona (E.Z.) és variable. Per al consumidor domèstic mitjà, el preu ha estat de 223,9 €/MWh, pràcticament al mateix nivell que la mitjana de l’E.Z. Per al consumidor comercial el preu ha estat de 133,4 €/MWh, un 18,9% més baix que la mitjana de l’E.Z. Però per al consumidor industrial de menys de 20 MWh anuals (aquí hi va inclosa la majoria de les pimes, tan importants en l’economia catalana, que inclouen petita indústria i serveis) el preu ha estat de 250,5 €/MWh, un 14,2% més cara que la mitjana de l’E.Z. En aquest tram, Espanya és el segon país amb l’electricitat més cara d’Europa, just per sota d’Itàlia. Per als consumidors industrials més electrointensius la situació s’inverteix: per als consumidors de 20 a 500 MWh el preu ha estat de 146,0 €/MWh, un 10,0% inferior al mitjana de l’E.Z.; per als consumidors de més de 500 MWh, el preu va baixant des de 107,6 fins a 61,3 €/MWh, mantenint-se en tots els trams al voltant d’un 20% inferior a l’E.Z.

La composició de la factura elèctrica varia segons els casos, però per tenir un ordre de valors podem dir que amb ella es paga: l’energia consumida (26% de la factura), els impostos (21%) i uns costos del sistema (53%), dels quals un 38% són peatges (transport i distribució + marge de comercialització) i un 62% són càrrecs (renovables, cogeneració i residus + altres despeses regulades, entre les quals la retribució addicional dels sistemes elèctrics no peninsulars i les anualitats pels dèficits de tarifa). Actualment hi ha el propòsit de repartir progressivament, durant uns anys, la partida d’incentius a renovables, cogeneració i residus (un incentiu que reben aquestes formes de producció elèctrica per cada unitat de potència instal·lada) entre tots els sectors energètics (a través d’un Fondo Nacional para la Sostenibilidad del Sistema Eléctrico).

En el sistema elèctric espanyol, les activitats de producció i comercialització estan liberalitzades, mentre que les de transport i distribució són considerades monopoli natural. L’operador del transport és únic (Red Eléctrica de España, S.A., una empresa mixta público-privada sota control de l’Estat) i, en canvi, la distribució està dividida per zones geogràfiques (controlant fins a la lectura dels comptadors), amb un operador únic a cada zona que opera en règim de monopoli de propietat privada (amb el benentès que d’entre totes les distribuïdores n’hi ha 5 de grans, que pertanyen a altres tants grups amb posició dominant en producció i comercialització, que entre totes 5 dominen el 95% del negoci). 

Mercat elèctric

La producció està organitzada en un mercat, que fixa el preu de l’energia produïda (que, com hem vist, és tan sols un dels components de la factura elèctrica). Simplificant-ho en l’anomenat “mercat diari”, aquest preu horari de l’electricitat es fixa pel procés del preu marginal, que és determinat pel mix de producció que haurà de cobrir la demanda. Aquesta demanda la integren, per a cada hora (de l’endemà), les demandes que han fet tots els que se la volen adjudicar, fins arribar a uns preus topall (comercialitzadores, centrals hidràuliques de bombament, traders i altres). Per cobrir la demanda d’aquesta hora els productors autoritzats hi presenten les seves ofertes d’unes determinades quantitats d’energia procedents de fonts diferents, donant un preu d’oferta per cada una. Un ens oficial, anomenat Operador del Mercat (majorista), és l’encarregat de confegir aquesta cobertura. Comença per les ofertes de preus més barats (les de baix cost d’oportunitat: nuclears i hidràuliques d’aigua fluent), seguint amb les no gestionables i de costos variables baixos (eòlica i solar). Si amb aquestes aportacions no s’arriba a cobrir la demanda, segueixen les centrals de cicle combinat de gas (que tenen el cost del combustible més el sobrecost de l’emissió de CO2). Després d’elles, si encara no es cobreix la demanda horària, entren les centrals d’alt cost d’oportunitat (hidràulica regulable i la de bombament). Quan, finalment, l’oferta cobreix la demanda, es paga al mateix preu tota l’energia que l’ha cobert (que queda fixat com a preu de mercat per aquesta hora), i és el de l’oferta més cara que ha entrat en aquesta cassació. Aquest mecanisme de fixació de preus es va imposar en un temps en què els costos variables dels diversos agents eren molt importants. 

Des de finals de 2020 hi ha un nou règim econòmic que afecta a la generació renovable pel que s’instaura un sistema de subhastes de noves instal·lacions. A cada una de les que hi entren se li reconeix un preu a llarg termini (pels anys a venir). S’espera que aquesta oferta d’un horitzó previsible, promogui noves inversions en aquest segment, i que, a mesura que es generalitzin les energies renovables, els costos variables pràcticament seran inexistents i es pugui canviar el sistema de fixació de preus. 

Xarxa elèctrica

Tradicionalment, el flux elèctric sempre ha anat en la mateixa direcció: de les centrals a la xarxa de transport, d’aquesta a la de distribució, dintre d’aquesta, de l’alta a la baixa tensió, i de la xarxa de distribució als punts de consum. La xarxa de transport, que també ho ha estat d’interconnexió transfronterera, ha estat (i segueix sent-ho) una xarxa mallada. Amb aquesta estructura, a més de moure l’electricitat des de les centrals cap a les xarxes de distribució, es contribueix a mantenir per inèrcia una freqüència i a regular una tensió que han de ser acceptables en el sistema elèctric. En els sistemes elèctrics s’hi produeixen continus canvis en les càrregues dels seus diversos punts i cal mantenir uns estàndards de qualitat, també quan alguna de les seves línies o instal·lacions deixa d’estar en servei o s’hi produeixen unes determinades incidències. 

Les xarxes de distribució, per la seva banda, han tingut la missió d’abastir d’energia elèctrica els punts de consum amb la millor qualitat possible. Aquests punts de consum han estat fins ara exclusivament receptors de servei.

En l’estat actual de la tecnologia (i dels preus), i impulsat per la Unió Europea (com també han fet països d’altres latituds), aquest model està canviant. Davant d’unes grans centrals de producció (que segueixen existint, en un negoci cada vegada més internacionalitzat, ampliat ara amb noves instal·lacions d’energies renovables), van apareixent noves iniciatives que promouen una generació distribuïda (que no estan, de moment, exemptes de limitacions legislatives i de discriminació), i al mateix temps unes propostes i recursos per a uns consumidors més actius (per diverses vies). 

Un altre element nou respecte del sistema tradicional és el caràcter no gestionable i intermitent d’una part cada vegada més gran de la producció, que obliga a trencar amb la noció d’una energia elèctrica no emmagatzemable en grans quantitats. Aquestes qüestions les comentarem més endavant, però totes elles aboquen a incrementar les funcions i, per tant, el pes i les inversions de les xarxes, que hauran de passar a ser força intel·ligents perquè requeriran uns elements de gestió molt més complexos en tots els seus nivells.

 

  1. La transició energètica no elèctrica

La transició energètica no es limita al sistema elèctric. És essencial aconseguir tot l’estalvi energètic possible en tots els sectors (industrial, domèstic, comercial, etc., sobretot via eficiència energètica). També, ja s’ha vist, cal aconseguir una gran producció d’energia procedent de fonts renovables (que requerirà el concurs d’una producció gestionable per garantir una “potència ferma” per poder donar un servei fiable). Però, a més, el compromís assumit amb la reducció (fins arribar a l’eliminació) de gasos d’efecte d’hivernacle i altres contaminants fa necessària la transformació tecnològica dels altres grans consumidors d’energia, en particular de dos sectors que són grans consumidors de combustibles fòssils: la indústria química del petroli i els seus derivats, i, sobretot, el transport. Altres sectors industrials ja han anat invertint en la substitució de combustibles sòlids o petrolífers per gas natural com a energia de transició per als propers 10-20 anys, durant els quals és previsible que augmentin el seu consum, que, si bé emet CO2, ho fa en molta menor mesura. Per tant, durant aquest període serà prioritari abordar la transformació dels que en són grans emissors.

Refineries

La transició de les refineries de petroli obeeix a dos imperatius: l’exigència de rebaixar les seves emissions (un 55% l’any 2030) fins arribar a neutralitzar-les (el 2050), i, per altra banda, l’exigència d’abastir un mercat que anirà demanant cada vegada més un altre tipus de productes, per aquesta mateixa raó, sobretot en el sector del transport. En particular, en la producció convencional d’hidrogen (l’anomenat “hidrogen gris”, obtingut per reformat catalític de gas natural) es generen 10-12 kg de CO2 per cada kg d’H2. Hi ha tècniques per capturar part d’aquest CO2 fins a emetre’n només uns 4 kg (en aquest cas parlem d’”hidrogen blau”). Però allò que es vol aconseguir és l’anomenat “hidrogen verd”, obtingut per electròlisi de l’aigua, per bé que amb la tecnologia actual encara resulta car. L’hidrogen pot servir per a finalitats tèrmiques en la indústria. La transformació de les refineries s’anirà orientant, per una banda, cap a la producció d’aquest hidrogen verd (per a la qual cosa es requerirà una electrificació intensiva, que haurà d’estar basada en fonts renovables) i, per altra, cap a l’ús de primeres matèries baixes en carboni (encara durant 10-20 anys, amb gas natural, i progressivament amb la introducció  de l’economia circular, que parteix de residus biològics en substitució del petroli, com s’ha dit abans), juntament amb la captura, ús i emmagatzematge de CO2, per a la producció de combustibles sintètics (de reduïda intensitat de carboni), i de biocombustibles.

Transport

Pel que fa al transport, l’estratègia cap a una mobilitat sostenible ha de donar resposta a aspectes molt diversos, que no es limiten al consum energètic: moviment de persones o de mercaderies (logística); transport a peu, en patinet, amb bicicleta, amb vehicle a motor, etc., per carretera, ferroviari, marítim o aeri; intercontinental, a països europeus, a llargues distàncies, regional, urbà, etc.; ús privat, compartit, col·lectiu, públic, etc.; els canvis de tecnologia i de preu; l’extensió de les xarxes de recàrrega; el paper que hi tindran els drons; el procés cap a l’automatització; factors com la intermodalitat, la congestió, el risc d’accidents, etc. etc. 

De tota manera, centrant-nos en el consum energètic, i concretament en els vehicles amb motor de combustió interna (dièsel i benzina), observem que arreu del món ja s’estan fixant unes dates límit per a la venda i per a la circulació d’aquests vehicles. A Europa les diverses propostes difereixen prou com per no arribar encara a un acord, que haurà de ser unànime, que faci possible la lliure circulació de persones. Noruega proposa com a límit de venda 2025, Dinamarca, Irlanda, el Països Baixos, Suècia i Eslovènia el 2030, també el Regne Unit (però Escòcia el 2032), Alemanya oscil·la entre 2030 i 2050, Espanya el 2040. La prohibició de circular també es preveu diferent: Israel el 2030; Estats Units a partir de 2030; Canadà entre 2035 i 2050 (depenent dels Estats); Egipte, Singapur i Sri Lanka el 2040; Espanya el 2050; Xina el 2060 (les grans ciutats, abans). Els fabricants de vehicles ja semblen estar interessats ara en avançar al màxim la renovació del parc actual. Veiem també que, per tal de millorar la qualitat de l’aire que respirem, les administracions estan estenent mesures per a la restricció de l’ús d’aquests vehicles, com ara les zones de baixes emissions, i la Unió Europea està preparant uns límits d’emissions molt reduïts per als vehicles que es venguin el 2030.  

A Catalunya el sector del transport consumeix el 45,1% del total de l’energia, el 93,95% del qual correspon a derivats del petroli. Més de la meitat del consum en mobilitat rodada es produeix en l’àmbit urbà, fonamentalment amb vehicle privat (el transport públic per ciutat representa el 2% del total). El 30% del consum total del sector correspon a desplaçaments inferiors a 8 km. La participació del transport en les emissions de CO2 a Espanya és del 27% (entre els altres emissors hi ha la indústria, que n’aporta el 17%, la generació elèctrica un altre 17%, el sector primari el 15%, el residencial i altres el 15% i l’edificació el 9%).

Considerarem per separat les possibilitats de transformació energètica de cada sector de transport: 

– El sistema ferroviari català està totalment electrificat, a excepció de la línia Lleida-Balaguer-La Pobla, de forma que, llevat d’aquesta línia, la seva descarbonització depèn de les fonts utilitzades en la producció elèctrica. Si l’Eix del Mediterrani esdevingués una realitat, permetria reduir el camionatge per carretera. 

– En el transport viari, la transició energètica passa per l’electrificació dels vehicles, que poden ser híbrids, híbrids endollables, elèctrics de bateria o elèctrics amb pila de combustible (hidrogen). Entre els pròpiament elèctrics, els de bateria estan indicats per a vehicles no pesants que han de transitar a distàncies no molt llargues, com ho són els de trànsit urbà, i requereixen una xarxa d’electrolineres, mentre que els de pila de combustible (hidrogen) són els indicats per a vehicles que han de recórrer grans distàncies i els camions, i requereixen una xarxa d’hidrogeneres, actualment gairebé inexistent a Espanya. 

– Els altres mitjans de transport són més difícils d’electrificar. El transport marítim pot evolucionar, mentre dura la navegació, cap al gas natural (o cap als biocombustibles) o bé cap a les piles de combustible (sobretot d’amoníac o també d’hidrogen), i durant les estades en ports cap a la connexió elèctrica, a més de l’electrificació de les operacions en les terminals de càrrega i descàrrega. 

– El transport aeri pot orientar-se cap als biocombustibles i, sobretot, cap als combustibles sintètics. Com que les emissions del transport són les més difícils d’eliminar, aquests canvis requeriran un temps (inversions), una millora de les tecnologies actuals i aconseguir uns preus acceptables dels nous combustibles. 

Per tant, la demanda final d’energia per al transport serà un mix de totes les energies disponibles: electricitat, hidrogen, biogàs, gas natural, biocombustibles líquids, combustibles sintètics…

 

  1. La integració en l’espai elèctric europeu

Dintre del procés d’integració europea, un dels objectius de la presidència de Jacques Delors, els anys noranta, va ser el d’iniciar la construcció d’un mercat únic europeu de l’energia. Amb aquesta finalitat, s’ ha anat creant una normativa comunitària cada vegada més precisa i profunda. En recents reunions del Consell Europeu s’han fixat uns objectius vinculants per a 2030: el 32%, com a mínim, de l’energia consumida ha de ser renovable (revisable a l’alça el 2023), la reducció del consum en un 32,5% aconseguit per guanys en eficiència energètica respecte a 2007 (revisable a l’alça el 2023), i la reducció d’un 55% d’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle (respecte als valors de 1990). A més, s’ha fixat com a objectiu vinculant per a 2050, la consecució de la neutralitat carbònica.

El maig de 2019 el Consell i el Parlament Europeu acorden fer públic un paquet de mesures anomenat “Una energia neta per a tots els europeus” (conegut com a “paquet d’hivern”), el qual emmarca la política europea sobre energia. Conté 4 Directives i 4 Reglaments. Els Estats Membres disposen d’un termini d’entre un i dos anys per transposar-los a les seves respectives legislacions. Aquest paquet conté unes normes sobre rehabilitació energètica dels edificis i normativa per a les noves construccions (amb un consum d’energia gairebé zero), foment de les energies renovables, eficiència energètica, governança del sistema energètic i de l’acció pel clima, i ordenació del mercat elèctric. 

Un any més tard, el maig de 2020 el Consell Europeu aprova el fons europeu de recuperació “Next Generation EU”, per ajudar a sortir de la pandèmia amb una Europa més ecològica, més digital i més sostenible, figurant els projectes de transició ecològica i digital com una de les destinacions prioritàries que es pretén finançar. Per tant, cal esperar que es reforcin, gràcies a aquest finançament, alguns dels projectes de transició energètica que segueixin les directrius del “paquet d’hivern” aplicables a tots els Estats Membres.

A continuació intentarem donar una visió del panorama que tenim al davant.

Edificis de baix consum

La normativa sobre rehabilitació energètica dels edificis i sobre construccions d’obra nova (i grans transformacions) persegueix dotar-los de la màxima eficiència energètica (aïllament tèrmic, rendiment dels sistemes de climatització, il·luminació, aigua calenta sanitària, electrodomèstics), de forma que ocasionin una baixa demanda d’energia, i també exigeix que aquesta procedeixi de fonts renovables, ja siguin produïdes in situ (autoconsum) o en un entorn proper. 

Els edificis són, actualment, els causants del 40% del consum final d’energia i els responsables del 35% de les emissions de CO2. És per això que es vol que tots els edificis d’obra nova i els que es rehabilitin siguin pràcticament autosuficients, amb un autoconsum generat en fonts renovables i que estiguin dotats d’una infraestructura de recàrrega de vehicles elèctrics (amb un punt per cada deu places d’aparcament). Amb aquesta mesura es vincula el vehicle elèctric a la gestió de l’edifici, ja que aquest, havent de disposar de bateria, formarà part de la seva gestió energètica global.

Eficiència energètica

L’eficiència és un factor essencial en l’acció contra el canvi climàtic, i també ho és en la millora de la competitivitat econòmica i en la reducció de la dependència energètica de l’exterior. Les grans empreses estan obligades a fer auditories energètiques. A Catalunya també es fomenta l’eficiència energètica en àmbits com l’edificació, l’autoconsum, la mobilitat sostenible, la digitalització de l’energia i la indústria. Es proposa la figura del gestor energètic de l’empresa, que s’ha de responsabilitzar de tot allò que tingui relació amb la gestió i l’ús de l’energia en els diversos processos que hi estiguin involucrats, que varien depenent dels usos finals de l’energia (tèrmic, motor o elèctric). L’eficiència energètica també constitueix una forma rendible de negoci i generador de llocs de treball. I també és susceptible de crear nous agents en el mercat. Per exemple, la digitalització de l’energia, amb la recollida i gestió de les dades és una eina fonamental per optimitzar els consums, millorar l’eficiència i, fins i tot, actuar en matèria de preus del mercat elèctric.

Foment de les energies renovables

Ens trobem en una cruïlla en la qual, en un temps breu, Europa haurà de substituir el 80% de la seva producció elèctrica actual, que haurà construït al llarg de més de 100 anys, per una altra que haurà d’estar basada en fonts renovables.

L’increment d’electrificació que es produirà en substituir l’ús de combustibles fòssils (singularment en el transport per carretera), donarà lloc a un augment de la demanda d’electricitat d’un 60-70%. Al mateix temps, els productes petrolífers pràcticament s’hauran eliminat i, en canvi, el gas natural creixerà i mantindrà la seva quota mentre duri la transició. A aquest increment  de la demanda elèctrica caldrà sumar-hi el degut a la substitució de la producció elèctrica a partir de fonts convencionals (sobretot les nuclears). A aquesta suma s’hi haurà de restar l’energia estalviada i la no requerida gràcies a les millores en eficiència. El repte actual és saber si disposem de prou potencial de producció d’energia renovable per cobrir una demanda tan elevada, on és possible ubicar aquesta nova potència, i si és tècnicament viable. 

L’energia renovable té el problema de la intermitència, que fa necessària una energia de suport, ja sigui gas natural o qualsevol altra tecnologia que ho permeti. Per aconseguir que l’any 2050 l’energia sigui renovable al 100% caldrà disposar d’una tecnologia d’emmagatzematge amb les característiques adequades per donar resposta a les fluctuacions i la variabilitat de la producció i del consum, i de fer-ho d’una manera segura i estable en molt pocs segons, una tecnologia nova de la qual a dia d’avui encara no disposem en el mercat, per a la qual no es pot comptar ni amb la de les bateries dels cotxes ni amb les de les instal·lacions fotovoltaiques d’autoconsum. I caldrà tenir en compte, a més, les pèrdues que genera l’emmagatzematge.

Per tant, durant la transició energètica ens caldrà disposar de totes les tecnologies de producció, inclosos els cicles combinats de gas, revitalitzant-los (potser tancant-ne algun del parc actual), així com també, durant uns anys, les centrals nuclears (malgrat els problemes de seguretat i de generació de residus). Solucionar tots els problemes a la vegada és impossible. Més encara, tot i que la tendència actual és la d’anar cap una xarxa energètica majoritàriament elèctrica, el camí de la transició energètica requereix l’ús complementari de gas, especialment en processos de cogeneració, per produir electricitat i calor amb molt alta eficiència.

Camí a seguir. Les inversions necessàries des d’ara fins al 2050 per reconvertir l’economia espanyola en renovable s’avaluen en uns 300-380 mil milions d’euros, concentrades, sobretot, en el sistema elèctric i en la producció en xarxa. Això vol dir 10.000 milions d’euros anuals durant els propers 35 anys. (De molt pocs anys ençà, els preus han baixat d’una forma molt considerable, això no obstant, la generació de fonts renovables segueix tenint un cost d’inversió (o CAPEX) alt i, en canvi, un cost de funcionaments (o OPEX) baix, amb una vida útil de 20-30 anys). Una qüestió pendent de resoldre clarament és la de donar cabuda als diversos usos del territori: la superfície que es destina a les noves instal·lacions renovables amb les corresponents exigències ambientals, la qualificació dels sols agrícoles, les condicions paisatgístiques, etc. i també les possibilitats i condicions de l’eòlica marina en aigües profundes.

Les grans centrals productores d’electricitat hauran de cobrir les funcions necessàries per al funcionament correcte del sistema i també cobrir tota aquella demanda que no cobreixi la generació distribuïda. Hi haurà, per tant, una reducció de producció de les grans centrals, i la generació local d’energia podrà reduir una part de les necessitats de transport elèctric, que evitarà una part de les pèrdues que aquest transport comporta. Caldrà evitar els sobredimensionaments del sistema que siguin innecessaris i evitar els costos socials addicionals. S’hauran de combinar adequadament les produccions fotovoltaica i eòlica amb les d’altres fonts renovables (hidràuliques convencionals i de bombament) per tal que aportin la gestionabilitat necessària.

Per poder acollir tota aquesta energia renovable caldrà fer canvis a les xarxes elèctriques de transport i de distribució. Haurem de transitar gradualment, però sense cap demora (perquè l’evolució dels paràmetres vinculats al canvi climàtic ens impedeix de relaxar-nos), cap al nou model, desmantellant a poc a poc les infraestructures obsoletes sense perdre en cap moment una cosa tan essencial com és la garantia del subministrament. S’haurà de tenir en compte, certament, la influència dels que voldran alentir els canvis per garantir la recuperació de les inversions, tot allargant els períodes d’ús més enllà dels terminis d’amortització. 

Per avançar en la transició energètica, caldrà fer ús de tres conjunts d’eines: la gestió de la demanda, l’emmagatzematge i les interconnexions.

Pel que fa a la gestió de la demanda, tenim una certa capacitat per adaptar alguns dels nostres consums i realitzar-los en els moments en els quals disposem de més energia (solar, eòlica), sempre i quan això no representi una pèrdua de qualitat de vida. Cal trobar la manera de fer-ho: per exemple, digitalitzant alguns consums (domòtica), o també compartint equips entre usuaris els horaris dels quals siguin complementaris. 

En relació amb l’emmagatzematge, podem comptar amb els embassaments i amb centrals hidràuliques de bombament, a més de bateries (domèstiques, cotxes elèctrics) i, aviat, amb nous parcs de bateries estàtiques. 

La interconnexió dels sistemes elèctrics els fa més gestionables, amb la possible aportació de produccions (sempre de fonts renovables) d’altres indrets, però també, en sentit oposat, facilitant-ne el seu consum, segons siguin les diverses condicions meteorològiques o hidrològiques locals de cada part.

Correspondrà als governs la planificació a llarg termini de les fonts energètiques disponibles, així com els sistemes d’emmagatzematge  necessaris, i conjugar aquesta oferta elèctrica amb polítiques que incentivin la gestió de la demanda, atenuant dintre del que és possible les puntes de consum i assolint un nombre d’interconnexions que permetin transferir energia quan els preus són baixos. Això permetrà als governs ponderar adequadament el valor que aporten cadascuna de les fonts i sistemes d’emmagatzematge.

Nou mercat elèctric: perspectives

Un altre factor rellevant del “paquet d’hivern” és el reconeixement del dret dels ciutadans-consumidors a generar, emmagatzemar, consumir i vendre la seva pròpia energia renovable. També ho és l’important paper de l’autoconsum compartit, com a primer pas cap a les “microxarxes”, les “plantes de generació virtual”, etc. El “paquet d’hivern” també estableix que s’han d’impulsar les cooperatives de consumidors com a fórmula per estimular la participació activa i directa dels ciutadans en el mercat elèctric (uns ciutadans, als qual titlla d’“empoderats”, capaços d’actuar com a generadors d’electricitat, com a gestors de la demanda i com a consumidors).

El ciutadà es transforma així de consumidor en generador i gestor energètic mentre que,  al mateix temps, el subministrador es converteix en un proveïdor de serveis energètics i financers. L’autoconsum fa aparèixer una generació distribuïda i també la necessitat de gestionar les càrregues per part del productor/consumidor (anomenat “prosumidor”), ja sigui emmagatzemant l’energia, o bé fent permutes amb empreses especialitzades. Perquè això esdevingui possible cal que les instal·lacions tinguin un retorn econòmic mínimament raonable. Les bateries dels vehicles elèctrics, que cada cop són més eficients i econòmiques, esdevenen una eina de gestió de la demanda elèctrica a la llar que, a més d’emmagatzemar l’autogeneració fotovoltaica, també poden acumular energia quan és més barata per consumir-la a les hores en què el preu és més alt. Per altra banda, és bàsic que els comptadors intel·ligents permetin que l’usuari pugui conèixer, controlar i comparar el consum i també tractar aquesta allau de dades i fins aplicar dispositius domòtics. Així apareix el consumidor proactiu idoni, que és aquell que té un element de generació elèctrica, un comptador intel·ligent, una casa més o menys domotitzada i pren les decisions més convenients.

Davant de clients així, informats i que busquen solucions, s’obren noves oportunitats a les companyies que fins ara eren meres subministradores d’electricitat: 

– els models de negoci vinculats a la generació distribuïda integren activitats com el subministrament d’instal·lacions d’autoconsum (estudi previ i projecte tècnic, finançament, instal·lació) i la seva gestió (operació, manteniment). 

– els models de negoci vinculats a la gestió de la demanda ofereixen sistemes de facturació de l’energia amb preus dinàmics en funció de les necessitats del sistema, la gestió remota del productor/consumidor, i serveis de valor afegit com poden ser la sensorització, el seguiment del consum en temps real o la modelització del comportament i l’aprenentatge. 

– els models de negoci vinculats a l’agregació energètica són: les “plantes de generació virtual” i les “microxarxes”. Les plantes de generació virtual agreguen autoconsumidors i els gestionen conjuntament, com si es tractés d’una única planta de generació, amb la qual cosa augmenta la seguretat de subministrament. L’agregador aconsegueix donar un valor a l’energia exportada a la xarxa i alhora prestar uns serveis al sistema elèctric; les microxarxes integren diversos punts de consum i de generació, donant lloc a un petit sistema elèctric que es pot gestionar integralment.

 

Els distribuïdors, que recullen l’energia de les renovables centralitzades, podrien acusar problemes d’inestabilitat i de congestió de la seva xarxa. Per avançar-s’hi, cal que creïn smart grids i intelligent markets, combinant-los amb una gestió de la demanda. Això els permet crear micro-illes autònomes, dinàmiques i connectades, amb un sistema de gestió intel·ligent i amb bateries, que es van readaptant a les condicions de l’entorn a base de sistemes (intel·ligents) que analitzen les mètriques i les previsions de generació i consum. Aquesta gestió intel·ligent hauria de ser multidireccional, considerant els consumidors com a centre i nucli dels sistemes, en tant que elements actius de les xarxes energètiques. L’ús de sensors, sistemes autònoms, sistemes bidireccionals de telemesures i la implementació de nous serveis faran possibles unes xarxes energètiques intel·ligents, més socialitzades i beneficioses, que generin unes solucions de gestió noves i imaginatives, amb nous serveis de valor afegit.

L’estructura vers la qual ens estem orientant es basa, doncs, en una xarxa de distribució que s’interconnecta (elèctricament i digitalment) amb diverses microxarxes i comunitats energètiques locals intel·ligents de productors/consumidors (o “prosumidors”), que disposen d’eines per gestionar la producció i/o compra d’energia, que n’emmagatzemen i que poden modular el consum compensant les puntes de generació del sistema, quan el preu és més alt.

Una altra funció important en la gestió de la xarxa de distribució i també en l’acció dels agregadors rau en el paper que juguen en el mercat de la flexibilitat, un element indispensable per operar un sistema elèctric en temps real. En aquest mercat també hi intervé el gestor de la xarxa de transport. La flexibilitat comprèn les operacions diàries sobre la demanda i l’emmagatzematge, els contractes referents a plans sobre la xarxa, el control de la tensió, la gestió de la capacitat de la xarxa i del seu grau de congestió, la reserva estratègica, la cobertura, l’optimització del mercat diari, el mercat de balanç, l’optimització de la generació, la regulació de la freqüència, la reserva de reposició, etc., per a les quals cal una coordinació dels actors esmentats i una interrelació amb altres actors del mercat elèctric. Són temes que aquí no desenvoluparem.

Sí que apuntarem, però, que el funcionament estable d’un sistema elèctric requereix uns marges d’energia primària emmagatzemada capaços d’operar en uns temps de resposta molt concrets: 

– per poder mantenir la freqüència de la xarxa, de l’ordre de mil·lisegons a segons,

– per poder assumir les variacions de la demanda, de l’ordre dels segons a minuts,

– per poder cobrir la punta de demanda (potència ferma), de l’ordre de les hores,

– per fixar el preu de l’energia, de l’ordre del dia o la temporada.

Una xarxa amb un alt percentatge de fonts renovables (intermitents i ràpidament variables) ha de trobar la forma de poder aconseguir tothora aquests temps de resposta, sobretot els més breus, i de les magnituds apropiades en cada cas. És a dir, cal planificar el sistema de tal manera que el faci resistent a fenòmens meteorològics molt adversos (encara que siguin molt infreqüents) i que no es col·lapsi encara que puguin quedar fora de servei una determinada sèrie de línies, generadors, bateries, etc. I cal que, si tanmateix el sistema es col·lapsa, hi hagi maneres de restituir el servei. A aquests efectes, les tecnologies d’emmagatzematge avui dia disponibles (sobretot centrals hidràuliques de bombament i bateries de característiques diverses) tenen cada una el seu àmbit d’aplicació propi. La recerca avança en el sentit de millorar les prestacions d’aquestes tecnologies, i també s’obre en altres direccions (hidrogen, aire comprimit, vapor, condensadors de doble capa, etc.)

La implantació de nous actors, noves funcions i nous equipaments (tant elèctrics com digitals), com els que hem anat veient, està canviant completament la naturalesa del sistema elèctric tal com l’hem conegut, i per tant calen nous mètodes per al seu disseny, operació, control i estudi (tant en règim permanent com dinàmic). Es presenten nous reptes relacionats amb l’estabilitat i amb la protecció de les xarxes elèctriques, per als quals prendran una gran importància diversos tipus de convertidors basats en l’electrònica de potència, que milloraran els serveis dels actuals, de caràcter  electromecànic. Seran capaços d’emular la inèrcia, d’amortir les oscil·lacions de potència, de realitzar la regulació tensió/freqüència, de millorar la qualitat elèctrica, d’operar en illes de servei, de restaurar el servei, etc. en condicions d’operació diverses. També permetran crear superxarxes constituïdes per subxarxes en corrent continu (sobretot d’alta tensió) i subxarxes en corrent altern, interconnectades mitjançant convertidors. D’aquesta manera es podrà integrar a la xarxa comuna la producció dels grans parcs eòlics marins (sobretot nòrdics).

 

  1. Algunes conclusions

El nou sistema d’energies renovables estarà basat, fonamentalment, en unes tecnologies que generen directament l’electricitat (a partir d’energia hidràulica, eòlica, fotovoltaica, termosolar, marina, geotèrmica o biològica), el cicle complet de les quals és, per tant, més eficient que la major part de les que actualment estan en ús, on l’electricitat s’obté a partir d’una combustió, amb una eficiència mitjana del 33%. També hi ha un guany global en eficiència quan s’utilitzen gasos com el biometà, obtingut a partir de fonts renovables, per a usos tèrmics en una zona pròxima. D’aquesta manera es passa de les 2,5 unitats d’energia primària actualment necessàries per obtenir una unitat d’energia útil, a les 1,4-1,8 unitats, depenent de com s’operi, especialment en l’emmagatzematge.

El principal repte tecnològic que ha d’afrontar ara un sistema d’energia renovable és el de l’emmagatzematge massiu (sobretot d’energia elèctrica) que resolgui les diferències temporals entre la captació de l’energia i el seu ús (dia i nit, estiu i hivern). I alhora, pel que fa al vehicle elèctric, aconseguir una càrrega suficient ateses les seves limitacions de pes i espai. 

També cal afrontar un altre tipus de reptes: trobar llocs on es puguin ubicar grans sistemes de captació d’energia. En el cas de Catalunya, per exemple, fan falta entre 40.000 i 60.000 hectàrees, que totalitzen un 1,25-2% de la seva superfície. També la transformació de l’actual xarxa unidireccional (de les centrals als consumidors) a una de multidireccional (amb múltiples generadors i múltiples consumidors), a la qual caldrà sumar-hi, entre altres instal·lacions, uns sistemes d’emmagatzematge i unes estacions de recàrrega de vehicles.

Un altre factor important en el nou sistema d’energia renovable serà el paper que hi tindrà l’hidrogen obtingut per electròlisi de l’aigua i el seu ús, tant en cel·les de combustible (que reconverteixen l’hidrogen en electricitat) com directament com a combustible. Aquest hidrogen tindrà tres grans tipus d’aplicacions: com a mitjà d’emmagatzematge massiu d’energia elèctrica en hores de baix consum, com a mitjà de transport d’energia a llargues distàncies a través de vehicles pesants, i en cambres de combustió en processos industrials que requereixen temperatures molt elevades.

Cal anar cap a un model més autosuficient en el qual la part de les energies pròpies del país, que precisament són energies renovables, sigui cada cop més significativa. L’aparició de noves formes d’obtenció d’energia, com la generació per a l’autoconsum o la generació en equipaments col·lectius, atorga al ciutadà un paper proactiu i implica canvis en les xarxes, que passen d’un model jeràrquic a un model distribuït. També requereix un canvi en el sistema tarifari per adaptar-lo al nou model i estimular l’estalvi i l’eficiència. 

Tant la manera d’organitzar-se per a la producció i consum d’energia, com les decisions que s’adopten relatives a la producció, el transport, el subministrament i l’ús de l’energia, tenen conseqüències socials molt importants. Aquesta transició cap a un model energètic nou també ens porta a una situació nova, fins ara desconeguda. Sabem coses d’alguns aspectes i de les tecnologies (hidràulica, eòlica, fotovoltaica, biomassa), però tenim una experiència molt limitada de les conseqüències de la seva implantació, tant tecnològica com social, a gran escala en el sistema energètic. Com evolucionarà aquest sistema al llarg del temps? Com funcionarà la gestió d’aquest caràcter intermitent i aleatori? Com reaccionarà la població davant d’aquests canvis? Quines tecnologies i quins comportaments socials seran els més rellevants? Quins canvis tindran lloc en els diversos processos que els facin menys costosos en termes energètics?

Les decisions sobre política energètica han de tenir unes bases tècniques i financeres, però s’han de fonamentar en una valoració social, clara i explícita, tant de la implicació en les urgències planetàries com dels beneficis, els perjudicis i les potencials actuacions pal·liatives de les actuacions (o de les no intervencions), així com de quan és hora de fer-les. Haurien de quedar clars els costos que cal afrontar i els beneficis que es perden en cada alternativa d’actuació. Allò que no es pot fer és tenir només en compte els recursos tècnics i financers disponibles. Una visió prioritàriament tècnica deixaria en un segon pla altres realitats indefugibles. Les nostres vides es desenvolupen en el medi ambient i en el territori, i una bona part de la producció en depèn directament. Per això la nostra acció sobre ells ha de ser el màxim de curosa, eficient i alhora determinada. Cal saber trobar el moment i el lloc adequats per a cada cosa que s’ha de fer.

Aquestes qüestions no poden ser negociades només entre les grans empreses del sector, els subministradors d’equipaments, els propietaris del sòl, els inversionistes privats i els poders polítics. El poder públic ha d’obrir mecanismes de participació efectiva, i cal que la ciutadania s’hi mostri proactiva. Caldrà anar trobant les millors solucions en el debat entre tots els que hi tenen coses a dir: polítics i representants de les diverses Administracions, gestors de xarxes i del mercat, reguladors, companyies i agents diversos, industrials, inversors, propietaris, experts (enginyers, economistes, geògrafs, urbanistes, juristes, sociòlegs, etc.) i ciutadans en general. Hauria d’haver-hi gent dels territoris més afectats, que aportin el seu coneixement directe i vivencial. Els experts han de ser conscients que estan treballant per a la societat i que les decisions que ells ajudaran a prendre tindran una incidència social important i prolongada. Hi ha tot un conjunt d’interaccions i d’interrelacions que, si s’alteren indegudament, provoquen greus conseqüències en el sistema productiu i creen problemes d’abastament també dels productes de necessitat bàsica. Entre tots, hem de valorar si treballem per un món més sostenible i harmònic o bé anem cap a un de més complicat, insostenible i caòtic. 

En aquest context, els Col·legis d’Enginyers Agrònoms, de Camins, Industrials, Informàtics i de Telecomunicacions de Catalunya han emès un manifest comú, amb el títol de “Territori i  transició energètica” (abril de 2021). Entre altres coses, afirmen: 

“El procés de descarbonització ha de ser compatible amb la suficiència del subministrament i el manteniment de la competitivitat de la nostra indústria i els serveis”. 

“El repte central recaurà en fer la transició energètica dels sectors industrials i el transport, com a primers consumidors energètics”. 

“Serà necessària la col·laboració de nous vectors energètics com els gasos renovables, l’hidrogen i els combustibles sintètics”. 

“Cal treballar per un just equilibri entre l’interès general de transformació del model energètic i els interessos particulars reforçant un canvi de visió. Cal fomentar els projectes que, ja sigui en forma col·lectiva o individual, donin responsabilitat i activitat energètica distribuïda al territori”. 

“La implantació de les energies renovables ha de ser una oportunitat per afavorir un desenvolupament industrial i econòmic, alhora que sostenible, del territori”. 

“Cal harmonitzar els projectes agrícoles, pesquers i industrials amb la generació renovable”. 

 

]]>
http://cristianismexxi.cat/uns-apunts-sobre-energia/feed/ 0
Jesús, una història polèmica (novetat editorial) http://cristianismexxi.cat/jesus-una-historia-polemica-novetat-editorial/ http://cristianismexxi.cat/jesus-una-historia-polemica-novetat-editorial/#respond Mon, 13 Sep 2021 09:25:07 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8240 Text publicat a El Pregó (Núm. 593 (7). 2021)

Acaba de sortir el llibre Jesús, una història polèmica (fòrum obert i crític) de Lluís Busquets i Grabulosa (Sant Joan les Fonts: Editoral Oliveras, 2021). Busquets i Grabulosa (Olot, la Garrotxa, 1947) és teòleg escriptor. El llibre es presenta com una proposta de muntatge teatral en forma de fòrum.

Val a dir, d’entrada, que un fòrum és un lloc que acull múltiples aproximacions crítiques i, fins i tot, discrepàncies entorn d’un tema tractat: aquí, la figura de Jesús de Natzaret. Un fòrum és, per tant, un lloc de posada en crisi, és a dir, de tornar a mirar atentament alguna qüestió, de reobrir-la i de fer-la viva. Un dels mèrits de l’autor és haver recollit els estudis històrics actuals, és a dir, la crítica històrica sobre la figura de Jesús, i fer-ne una exposició ordenada i molt pedagògica, que el lector agraeix i de la qual frueix.

Ara bé, el mèrit més gran és, potser, que, contra el dogma que ens vol mostrar uns textos evangèlics acabats i d’una sola peça, Busquets ens ensenya les costures dels textos, les inexactituds i incoherències, és a dir, allò que si bé sembla ben lligat, està només embastat i corre el perill imminent d’esquinçar-se; així, per exemple, els germans de Jesús, els fets del Darrer Sopar, que no quadren entre els evangelistes, el relat de la passió o, fins i tot, la virginitat de Maria. I tot i així, per l’escrit de Busquets, hi plana la fe cristiana.

El fòrum està conduït per una pastora luterana, un rector i dominic. Tanmateix, té dues fonts d’ atracció, cada una dels quals estira cap a la seva banda: una feminista i un metge ateu (representants, potser, de la Il·lustració); xi un personatge conservador que encarna, potser, la tradició més recalcitrant. Si bé els primers inquireixen contínuament els ponents, el personatge conservador no para de queixar-se i indignar-se pel curs que va prenent el fòrum. I és que l’autor, com hem dit, mostra la rebotiga on tot està mig ordenat i, per tant, també, mig desordenat i imperfet.

Sigui com sigui, la qüestió central rau, com insinua Busquets a través dels personatges, en la creença en la resurrecció de Jesucrist (1Co 15,14-17): «El mal només pren sentit vora la creu» (p. 99), deixa escrit l’autor. Tanmateix diu també: «El concepte de ‘resurrecció’ és completament inimaginable per a una mentalitat grega. El verb grec conjugat per a expressar la resurrecció és egerein, que significa ‘despertar’ o ‘desvetllar’ ; d’altres vegades, en referència a la resurrecció, s’empra el verb annistanai, que vol dir ‘alçar’ o ‘posar dempeus’» (p. 95). I acaba: «L’important és que els deixebles de Jesús han entès que Déu mateix ha desvetllat de la mort Jesús, el Crucificat, i l’ha alçat de la mort a la vida. És a dir, ha ressuscitat!» (p. 96). Tot plegat farà dir al personatge conservador: «Miri, vostè ens mareja. Ara resultarà que res no quadra…»

Com escriu Busquets, «Tomàs d’Aquino ho formulà d’una forma brillant: els deixebles van veure el Senyor ressuscitat oculata fidei, és a dir, amb una fe que té ulls o, si ho vol d’una altra manera, amb una visió de creients» (p. 97). I és que com diu Rodolf Puigdollers al pròleg del llibre: «Moltes vegades fa la impressió que, en certs autors, els textos evangèlics es llegeixen amb uns ulls d’histèria científica del segle que són, en primer lloc, textos. És a dir, que cal aplicar totes les normes científiques respecte al gènere literari, el llenguatge simbòlic, la dimensió dialogal entre el passat del qual es parla i el present de la comunitat a la qual l’evangelista es dirigeix.» I és que els evangelis són textos escrits, a més, des de la fe.

Només una curiositat per acabar: en l’escenari hipotètic ideat per Busquets, «presideix escenari […] posada de biaix, una taula llarga amb un Santcrist i un faristol amb una Bíblia». És a dir, una taula (com la taula del darrer sopar on s’instaura l’eucaristia?) posada de biaix: que no ens mostra el seu aspecte de front, de cara, i el qual només es pot intuir. Deu ser amb la mediació dels ulls de la fe que diu Tomàs d’Aquino? — Xavier Semillas

 

Text publicat a Diari de Girona

Segons justifica a l’inici del llibre, Lluís Busquets i Grabulosa, col·laborador del «Diari de Girona», fou sol·licitat pel grup olotí «Rapsòdia Veus Literàries» a escriure una passió per al segle XXI. L’escriptor i periodista, segurament la persona del país que ha publicat més llibres sobre Jesús —entre els quals, Última notícia de Jesús el Natzarè (2006), amb quatre edicions i versió castellana, Els evangelis secrets de Maria i de la Magdalena: la història amagada (2009), també amb versió castellana, Jesús era un heretge (2014), Déu, el mal i el meu càncer (2017)— es posà mans a l’obra, però s’adonà que, per entendre la passió, calia entendre la vida de Jesús. Aleshores, pouant de les passions populars i recordant Processo a Gesú, de Diego Fabri (1955),  elaborà Jesús, una història polèmica (Fòrum obert i crític),publicada aquest passat abril. L’obra dramàtica posa en escena un debat, on es clarifiquen els punts d’arribada dels investigadors durant els darrers trenta anys sobre la història del Natzarè. Resulta que el senyor rector d´una parròquia convida a diferents experts a un Fòrum crític i ecumènic sobre Jesús el Natzarè: un pare dominic anomenat Domènec Alfar, que aporta un il·lustrador PowerPoint al debat (el PowerPoint és al núvol  i es pot baixar a partir del link que es troba en la publicació) i la doctora Mireia Martínez, pastora luterana de Heidelberg. El fòrum, tanmateix, ha portat entre el públic Carme Gomis, membre de la Comissió Bíblica Pontifícia i el pare Rodolf Guillén, jesuïta i exdegà de la Facultat de Teologia de Barcelona, que va amb clergyman i, tanmateix, no pot passar desapercebut. Entre el públic, també seuen el metge ateu, però de tarannà obert, Manuel Parés, el conservador Eduard Miró, membre de la Junta «Germanor i Cristianisme», i la feminista Tura Olivet. Tots plegats, des de postures diverses, debaten sobre els punts més polèmics de la vida de Jesús (no va néixer a Betlem, tenia germans i germanes, Magdalena no va ser cap prostituta, els apòstols  representen diferents faccions de l’Israel dels eu temps, el darrer Sopar no va ser cap celebració de la Pasqua Jueva, els romans no deixaven apropar ningú a una crucifixió ni vora la creu, va ser crucificat nu i lliurat a rapinyaires, gossos, i salvatgines, els evangelis no coincideixen a partir de la mort…) El fòrum resulta altament interessant, fins i tot amb un punt d’intriga i diversió. En alguns moments apareix en escena el mateix Jesús i personatges acompanyants (miracles de l’hemorroïssa i de  la sirofenícia, i condemnes de Pilat i de Caifàs).

Val a dir que l’autor ha pensat l’obra com una escenificació que pugui representar-se en diferents llocs de les nostres ciutats —teatres, auditoris, bars…— o convertir-la en un muntatge televisiu, però també per a grups d’aficionats parroquials o catequètics, a tots els quals atorga llicència per afegir o suprimir tot allò que creguin més convenient. L’obra va prologada pel professor de Nou Testament a la Facultat de Teologia de Barcelona, doctor Rodolf Puigdollers, que no s’està de dir que «es tracta d’una representació trencadora» ni que «avui la fe suposa reflexió crítica i renovació de coneixements». En la bibliografia de Busquets i Grabulosa, doncs, aquesta no és una obra menor. Jesús, una història polèmica és una obra intensa, escrita sense complexes ni partits presos, que supera les posicions conservadores de molts mites arribats gairebé a dogmes sense cap base, un crit a la interpretació crítica del llenguatge simbòlic dels textos sagrats, una proposta honesta d’un intel·lectual cristià del segle XXI, que voldria, per a tothom, una fe adulta i crítica.

 

]]>
http://cristianismexxi.cat/jesus-una-historia-polemica-novetat-editorial/feed/ 0
Entrevista a Mercè Izquierdo, presidenta de Cristianisme al Segle XXI http://cristianismexxi.cat/entrevista-a-merce-izquierdo-presidenta-de-cristianisme-al-segle-xxi/ http://cristianismexxi.cat/entrevista-a-merce-izquierdo-presidenta-de-cristianisme-al-segle-xxi/#respond Wed, 01 Sep 2021 23:29:24 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8234 El diari El Punt Avui va publicar, el passat dissabte 28, una entrevista a la presidenta de l’Associació, Mercè Izquierdo. Podeu accedir al pdf al següent enllaç.

Mercè Izquierdo Aymerich és doctora en química i catedràtica de didàctica de les ciències en la UAB. Ha estat professora de química a secundària i a la universitat i de didàctica de les ciències i d’història de la química a la UAB.  S’ha dedicat especialment a la formació de professors de ciències (química) de primària i secundària. Ha impartit docència de doctorat en nombroses universitats de Sud-amèrica. La seva recerca es dedica a llenguatge i la  història de la química, sempre en relació amb l’ensenyament de les ciències. Forma part del grup recerca LIEC (Llenguatge i Ensenyament de les Ciències), del qual va ser la primera directora. Pertany també al Cehic (Centre d’Estudis d’Història de la Ciència) i ha estat presidenta del Col·legi professional de professors (CDL), responsable de formació de professors al Departament d’Ensenyament (Generalitat de Catalunya) i vicerectora a la UAB.

]]>
http://cristianismexxi.cat/entrevista-a-merce-izquierdo-presidenta-de-cristianisme-al-segle-xxi/feed/ 0
Canvi religiós, canvi espiritual, canvi cultural http://cristianismexxi.cat/canvi-religios-canvi-espiritual-canvi-cultural/ http://cristianismexxi.cat/canvi-religios-canvi-espiritual-canvi-cultural/#comments Thu, 26 Aug 2021 23:06:48 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8230 Religions i espiritualitats pertanyen, com les filosofies, les arts o les mateixes ciències a les dimensions que constitueixen els sistemes simbòlics amb què la ment humana dona resposta a la irrenunciable capacitat de transcendir els objectius més immediats de la supervivència animal, intentant trobar sentit a l’aventura del viure. De fet el fet religiós/espiritual és un dels fets culturals més significatius de la història humana i, encara avui, més de tres quartes parts de la humanitat segueixen inspirant la seva transcendència mental amb les espiritualitats o les religions. No és fàcil distingir ambdós conceptes perquè mantenen interseccions notables, però una primera aproximació, que caldria alliberar de simplisme, podria assenyalar que la transcendència religiosa sol parlar de Déu o déus, mentre que les espiritualitats solen centrar-se en el conreu del món interior, del jo i dels seus avatars. A casa nostra, seguint un moviment general europeu però amb una intensitat i velocitat destacables, religions i espiritualitats sofreixen un canvi potent.

El canvi religiós a Catalunya ha significat per al catolicisme romà (l’adscripció religiosa més destacable a Catalunya) un desballestament històric que encara no ha tocat fons. En el període de tres generacions, la pertinença catòlica dels catalans ha passat més o menys d’un 80% a un 20%. Aquest fet va acompanyat d’un desinterès cultural clar i fins i tot un cert menyspreu explícit, conreat pels mitjans de comunicació i altres elements socials. Les generacions catalanes joves estan ja, en la seva gran majoria, en situació d’analfabetisme religiós total (incapaces, doncs, d’interpretar els importantíssims fets religiosos que es pressenten en la cultura mundial) i, òbviament, allunyats de qualsevol pràctica religiosa. La situació religiosa, però, presenta algunes novetats, a més de les citades. La immigració europea (fins a finals de segle Europa necessitarà 60 milions d’immigrants) és bàsicament i fortament religiosa (musulmana, tant africana com asiàtica, llatinoamericana, filipina, est-europea) i suposar que podríem considerar que això s’explica perquè es tracta de pobres i de poca cultura, esdevindria una desconcertant explicació. Aquest onada immigrant religiosa presenta a més (en el cas dels cristians catòlics), uns estils molt diferents de fes i creences en relació als que les esglésies catalanes havien elaborat en el catolicisme a partir del Vaticà II, element sens dubte conflictiu.

El canvi espiritual, a remolc del religiós, s’ha produït presidit pel subjectivisme, autonomia i esforç personal, sobretot a partir de la importació de tradicions orientals adaptades a Occident (neo-budisme occidentalitzat i reduït en ocasions a tècniques psicològiques, com és el cas del mindfulness o raja-ioga adaptat a les aspiracions higièniques o terapèutiques). En altres ocasions el canvi espiritual ha significat la substitució de la transcendència religiosa per aspiracions molt genèriques associades a preocupacions ecològiques o cosmològiques, amb el tuf científic que aquestes preocupacions poden presentar. Aquestes espiritualitats han significat per a molts l’alliberament que les religions mal viscudes havien impedit en l’experiència espiritual. La figura de Déu passava així a la reserva i l’oblit i s’establia explícitament una confessió “espiritual però no religiosa” com un senyal de progrés que evidenciava un canvi de gran abast.

Aquests canvis religiosos i espirituals s’inscriuen en un panorama cultural en què la consciència de complexitat que el coneixement de la realitat provoca (el coneixement científic hi participa de forma molt significativa i gens negativa) porten molts a una actitud d’agnosticisme de qualitat, en què no es menyspreen les afirmacions, però sí que es van establint situacions de suspensió de judici i de decisió respecte de les grans preguntes a què religions i espiritualitats intenten donar respostes. Aquest agnosticisme curiosament manté subtils interseccions amb les més profundes experiències místiques de totes les grans tradicions espirituals i religioses.

Els canvis religiosos i espirituals que comentem s’inscriuen en un amplíssim context de crisi (i. per tant. de canvi) que en aquest moment té dos fronts molt importants. El primer front és el de la crisi ecològica. Amb uns paràmetres absolutament nous i indiscutibles (entre ells la demografia que en poc més d’un segle ha vist passar el nombre d’humans de 2000 milions a 8000 milions), l’espècie humana s’enfronta per primera vegada en la seva història a una consciència de risc mai no viscuda: l’habitabilitat del Planeta per als humans corre el risc de ser malmesa per la nostra acció. El segon front, més concret és el de la crisi de la Covid 19 que ha estat un bon revelador dels factors en joc i de la capacitat de manejar-los en un context immediat i també internacional. Les dues crisis mereixen una consideració de gran abast.

Si em permeteu una reflexió personal, us confessaria una impressió depressiva sobre la capacitat humana de reaccionar davant dels reptes greus que se’ns plantegen.

No pretenc fer una anàlisi àmplia del tema, però hi ha alguns signes preocupants. Un d’ells és que els adolescents (entre 15 i 30 anys) dels països rics, necessiten (pobrets!) compensar les greus limitacions de la pandèmia drogant-se amb alcohol i altres tòxics a altes hores de la matinada i contra totes les indicacions cíviques i de salut pública, posant en joc vides i portant els sanitaris als límits de la seva capacitat. Un altre signe potser encara més preocupant és que molts (massa) pares, entenen bé la necessitat dels seus fills (pobrets!), de drogar-se a altes hores de la matinada contra totes les indicacions cíviques i de salut pública, posant en joc vides humanes i portant els sanitaris als límits de la seva capacitat. Amb aquestes actituds hom veu difícil que la humanitat faci front de forma digna i responsable als canvis en perspectiva. Potser una bona espiritualitat o religió ens hi ajudarien.

Ramon M. Nogués

]]>
http://cristianismexxi.cat/canvi-religios-canvi-espiritual-canvi-cultural/feed/ 1
Signes de decadència: el tema dels indults i l’Eurovisió http://cristianismexxi.cat/signes-de-decadencia-el-tema-dels-indults-i-leurovisio/ http://cristianismexxi.cat/signes-de-decadencia-el-tema-dels-indults-i-leurovisio/#respond Tue, 29 Jun 2021 22:46:41 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8223 Els sociòlegs antics oferien com a signes de decadència d’una comunitat llicències de gènere i sexe que embrutien la societat i la duien al declivi i la ruïna. Malauradament, a més de la pederàstia, hi afegien altres tendències que, avui en dia, les nostres societats consideren uns drets pels quals malda el moviment de LGTBI. Avui, hi ha sociòlegs que cerquen els signes de decadència en el món polític, judicial i cultural. Tenir un rei sota l’espasa de Dàmocles de la corrupció no ajuda a l’estabilitat de l’Estat, posem per cas. Però, segons els experts, el problema polític i judicial és quan se’ns vol fer passar gat per llebre amb tot el desvergonyiment possible. Per exemple, es diu que al rei emèrit se li ha tret el sou, però li seguim pagant amb els nostres impostos la seguretat. Diuen que el sistema judicial espanyol funciona, però rep rebolcades d’altres magistratures d’Europa i la cúpula judicial fa anys que està amb els terminis caducats sense que els polítics (que avalen la distinció de poders) arribin a cap pacte de recanvi.

El tema dels indults dels presos polítics catalans ha actuat de cotó fluix per adonar-nos de la catalanofòbia que corre per la pell de brau. La concentració a la Plaça Colom de Madrid del passat dia 13, tot i fer llufa com va fer la concentració de Barcelona, n’és un botó de mostra. Cal saber que la Llei de l’indult, amb algunes modificacions del 1927, 1988 i 2015, és de 1870 i exigeix raons de «justícia, equitat o utilitat pública». La «o» disjuntiva és important. I vagi per endavant que F. González (1982-1996), només en el seu darrer any abans de perdre les eleccions, concedí 10 indults; J. M Aznar (1996-2004) en va concedir 141; Rodríguez Zapatero (2004-2011), 65; Rajoy, una dotzena. Només en el Consell de ministres de l’1-XII-2012, el ministre Acebes signà 1.328 indults, molts d’ells per corrupció; el segon any amb més indults a corruptes va ser el 1998, amb 44 (dades d’El Confidencial).

(foto: Emilio Naranjo, EFE)

Avui encara hi ha cappares de C’s i del PP que asseguren que els nostres presos polítics van voler fer un cop d’Estat, quan la sentència ho rebutja, tot assegurant que el simple intent era una «quimera» i que l’Estat no va patir per res. L’informe de 21 planes de Marchena (perdó, del Tribunal sentenciador) sobre els indults és per llogar-hi cadires. A banda de canviar postulats de la seva sentència, mai el poder judicial s’havia ingerit tant en l’executiu. Primer de tot diu que l’amnistia és pròpia de règims dictatorials (quan la Llei d’amnistia del 1977 el dictador ja criava malves) i posa les bases perquè d’altres diguin que la Constitució no la permet, cosa que és del tot falsa. L’art. 62j) parla del dret de gràcia «que no podrà autoritzar indults generals»; és a dir, la Constitució prohibeix els indults generals, però no parla de l’amnistia. (Només faltaria que el 2021 no es pogués fer una llei com la de 1977!) Després, l’informe parla de falta de penediment, quan la llei de l’indult no la recull; Milans del Bosch va dir explícitament que «ho tornaria a fer» (Interviú, febrer de 1985) i, que jo sàpiga, ni els indultats pel 23-F (Armada i Tejero) o els del GAL (Barrionuevo i Vera) no van pas dir que s’haguessin penedit de res. Per cert, Armada fou indultat per Felipe Gonzalez la nit de Nadal de 1988 per apaivagar-ne el ressò. En tercer lloc diu que està fora de cap dubte que les manifestacions del 20-IX-2017 «no van ser pacífiques ni democràtiques». Fora de dubte? Ja en el judici, el 22-V-2019, Jean Paul Lederach, expert mundial en manifestacions pacífiques, ho va fer i, després, ho han seguit fent Amnesty Internacional, el Grup de Detencions arbitràries de l’ONU, etc,,per no parlar de dos membres del propi Tribunal Constitucional. Per a més inri, el 20-X-20, l’Audiència Nacional, amb una sentència del magistrat Ramón Sáenz Valcárcel que exculpà J. L. Trapero i la cúpula d’Interior dels Mossos d’Esquadra, diu tot el contrari amb referències al Tribunal Europeu de Drets Humans i al Conveni pel control policial «de protestas y la dispersión de manifestantes, incluso en reuniones ilegales. La organización de una reunión sin previa autorización no justifica necesariamente su dispersión […] Porque, en ausencia de actos de violencia de parte de los manifestantes, aunque no hubieran solicitado autorización […] es importante, dice el Tribunal, que los poderes públicos demuestren cierta tolerancia para que el derecho no quede vacío de contenido». Una sentència a les antípodes de la del Tribunal Suprem. Però, a Marchena, li és igual. En el seu orbiter dictum (‘dit de passada’) arriba a parlar d’autoindult perquè els líders que «aspiren al benefici del dret de gràcia […] ara per ara garanteixen l’estabilitat del govern cridat a l’exercici del dret de gràcia.» La ingerència contra ERC que recolza el govern és de campionat! Aquests signes de desvergonyiment (desfachatez, dirien al sud de l’Ebre) sí que palesen la degradació i la desfeta d’una societat.

I volen, ara, un exemple del món cultural? Hi va haver 183 milions de persones mirant el darrer festival d’Eurovisió. Tres dies abans, les cases d’apostes ja deien que guanyaria la cançó italiana. El vot popular la va fer pujar del tercer o quart lloc al primer. I què diu la cançó titulada Zitti e buoni (‘Calladets i macos’), expressió que els diu als col·legials? En copio fragments: E buonasera, signore e signori / Fuori gli attori/ Vi conviene toccarvi i coglioni / Vi conviene stare zitti e buoni / Qui la gente è strana tipo spacciatori ..(‘Bona nit senyores i senyors/ Fora actors/ Us convé tocar-vos els collons/ Us convé estar calladets i macos/ Aquí la gent és estranya com els dispensadors de droga…’) La tornada és clara: Sono fuori di testa, ma diverso da loro/ E tu sei fuori di testa, ma diversa da loro / Siamo fuori di testa, ma diversi da loro (bis). És a dir, que jo i tu estem com una cabra (siamo fuori di testa), però tenim la sort de ser diferents d’ells. I qui són ells? Els que parlen massa sense saber de què. Parla la gente purtroppo/ Parla, non sa di che cosa parla/ Tu portami dove sto a galla/ Che qui mi manca l’aria. En aquest marasme, tu porta’m on em mantinc flotant (sto a galla). Fantàstic! Som diferents dels altres, que s’han de tocar el que no sona i han d’estar calladets, perquè estem com cabres boges i ens agrada viure flotant per poder respirar. Això és una cançó-protesta? Hi posin molt rock, molt moviment, molta vibració guitarrística, moltes llums de coloraines i molt d’excés. La borratxera de l’excés. I molt negoci internacional.

Lluís Busquets i Grabulosa

10 de juny, 2021

]]>
http://cristianismexxi.cat/signes-de-decadencia-el-tema-dels-indults-i-leurovisio/feed/ 0
Església filipina i llatinoamericana enlloc d’Església catalana? http://cristianismexxi.cat/esglesia-filipina-i-llatinoamericana-enlloc-desglesia-catalana/ http://cristianismexxi.cat/esglesia-filipina-i-llatinoamericana-enlloc-desglesia-catalana/#comments Tue, 29 Jun 2021 22:23:59 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8219 Mossèn Salvador Pié i Ninot, teòleg, exprofessor de la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, membre fundador de la Universitat Ramon Llull, President de la Fundació Blanquerna, un home que ha estat a les travesses per presidir un dels bisbats catalans, rector de Santa Maria del Mar de Barcelona des del 2013 i arxipreste de la catedral amb vuit parròquies i sis centres de culte situats a la Ciutat Vella, justificant-se en una xerrada amb el director de La Croix, prestigiós diari catòlic francès, publicava a La Vanguardia el passat 13 de juny un article amb aquest títol: «L’església catòlica dels barris populars serà filipina i llatinoamericana o no serà». 

El doctor Pié no es cap home que escrigui a la babalà. Exposa xifres: dels 23.000 habitants del barri de la Ribera, 22% són filipins i 12% llatinoamericans americans; res d’estrany que a la missa major dominical (hi ha misses menors?) de Santa Maria del Mar i a la vespertina el fenomen hi quedi ben palès. Parla, des d’un punt de vista pastoral, d’oferir-los «celebracions i activitats només per a ells» i d’un «ús intel·ligent del castellà» i es recolza en una cita, el núm. 93 de l’exhortació apostòlica Christus vivit (2019) reproduïda en el núm. 133 de l’encíclica Fratelli tutti (2020): «…l’arribada de persones diverses, que procedeixen d’un context vital i cultural diferent, es converteix en un do. En efecte, les històries de migrants són també històries de trobada entre persones i entre cultures; per a les comunitats a què arriben són una oportunitat d’enriquiment i desenvolupament humà integral de tots». 

Això seria fantàstic si no fos que no sempre és així. De vegades la trobada entre cultures esdevé topada i allò que podria haver esdevingut una riquesa resulta un empobriment. Servidor, que passa uns dies d’estiu a Cap de Salou, s’ha trobat amb sacerdots llatinoamericans que han predicat a l’Eucaristia que el comunisme és demoníac! Pié sembla voler pugnar tot sol davant del problema migratori, que és complex i terrible. Tots coneixem comunitats llatinoamericanes que es prenen els textos sagrats al peu de la lletra sense voler esbrinar el que signifiquen. Tots coneixem comunitats conservadores, ancorades en pietats preconciliars, que suposen no una oportunitat de riquesa sinó un nou empobriment, al qual caldria fer front. Malauradament tots coneixem comunitats llatinoamericanes que, en comptes d’arribar imbuïts de la teologia de l’alliberament originada als seus països, ens han pervingut amb una fe infantiloide molt allunyades d’una fe adulta. I caldria treballar molt en aquest sentit. Em diuen que al Carme, de 40 nens i nenes de catequesi no hi ha cap espanyol. Ara bé, d’aquí a dir que això suposa que l’església catalana als barris ha de ser llatina o filipina crec hi va un bon tros. 

A les males, les migracions arrasen el país de sortida (no hi deixen ni potencial intel·lectual ni econòmic) i poden arrasar el país d’arribada. I això no hauria de passar a Catalunya. Quins mínims de convivència i respecte a la cultura del país receptor cal propugnar? És a dir, quin model volem emprar, el francès, d’incorporació total, imposant els valors constitucionals des de l’escola a tots els altres àmbits (assimilació total) o l’anglosaxó, més flexible, però no menys «patriòtic», que només exigeix respecte a la Constitució i a la llengua comuna? (integració cultural que és un tipus d’assimilació). Consti que tots dos acaben creant guetos. Calen, ben cert, processos d’adaptació i estratègies per assolir-la. L’església a Catalunya ha de ser catalana i respectuosa de tots aquells que arriben. El problema és que els que coneixen el castellà no s’esforcen per integrar-se al català. La prova és que Messi no diu ni una paraula en català, perquè és argentí. No s’esdevé així, en canvi, en bona part dels africans del subsahel. La prova la tenim en els africans del subsahel. Els capellans camerunesos de Vic, al cap de poc temps de residir a Catalunya, parlen català (tot i que el problema no és només la llengua, sinó l’estil d’església). Sé, per exemple, que els seminaristes escolapis senegalesos (engendrats per la província escolàpia de Catalunya), passen un temps aquí i aprenen català i castellà sense especials problemes. 

Des del nostre punt de vista, el problema rau en si cal o no cal integrar els immigrants a la catalanitat. Les cultures dels països d’origen d’aquests nouvinguts han de romandre a Catalunya in saecula saeculorum? La solució és fer una església llatinoamericana o filipina? Els fills dels filipins, d’aquí a 30 anys, han de seguir sent filipins, sense haver-se integrat als valors i tarannà de l’església catalana? I com s’ho faran, si se’ls ofereixen des d’ara i en castellà, «activitats i celebracions només per a ells»? (Per cert: en castellà? Un terç de la població de Filipines parla el tagal o tagàlog com a primer llengua i com a segona la resta de la població! Farem una església catòlica popular que parli tagal?) 

L’assimilació, en sentit sociològic —diccionari en mà—, és el procés pel qual una minoria immigrada és absorbida per la societat que l’ha rebuda. L’encíclica Fratelli tutti, justament, assegura que quan s’accepta de cor una persona diferent «se li permet seguir sent ella mateixa, tot donant-li al mateix temps la possibilitat d’un nou desenvolupament», justament perquè «les cultures diverses que han gestat la seva riquesa al llarg dels segles, han de ser preservades per no empobrir el món» (núm. 134). L’encíclica, doncs, vol preservar la comunitat receptora. I segueix: cal ajudar a integrar els immigrants perquè siguin una benedicció (núm.135). L’apartat del document justament es titula «Ofrenes recíproques» perquè l’acolliment de l’immigrat li exigeix interès i treball per conèixer i ser un més en la comunitat que l’acull. Cal no oblidar la globalitat de l’ensenyament papal: no debades demana que s’estableixi el concepte de «plena ciutadania» i el rebuig a l’ús discriminatori de l’expressió «minories». 

Per tant, crec que l’església catòlica d’aquí, fins i tot la dels barris populars, serà essent catalana (així caldria que fos) encara que, potser, d’aquí uns anys, tingui alguns matisos filipins o llatinoamericans, com la nostra cultura té trets occitans degut a les migracions occitanes medievals. El contrari seria fer guetos. I això sols es pot arribar a defensar des d’un exacerbant multiculturalisme mal entès, segons el qual caldria deixar construir la gran mesquita de Barcelona, sense assegurar que els líders religiosos mahometans —que, per cert, no deixen construir esglésies cristianes als territoris del Magrib— no siguin focus d’integrisme o segregació. Massa que hi ha centres d’ensenyament públic a Catalunya on, des d’un bonisme incomprensible, es deixen gratis et amore locals als imams per ensenyar l’Alcorà —diuen— a nens i nenes, sense cap inspecció ni seguretat dels seus ensenyaments. 

Pié explica l’experiència de la seva parròquia. Seguint el catecisme de l’Acció Catòlica General en la preparació d’infants a la primera comunió i a la confirmació, a partir de la constatació que Jesús és el Senyor, el procés de maduresa no acaba en l’etapa d’iniciació i, a la seva parròquia ha aconseguit «consistents “grups de vida”» d’ACG: d’infants, d’adolescents, de joves i d’adults». No seré pas jo a posar-ho en dubte, en un moment en què adolescents i joves defugen tota mena d’institucions religioses. Potser per això, Pié, cercant una taula de salvació, acaba el seu article amb el desig de dur a terme des de la parròquia la «creativitat missionera» que proclama el papa Francesc a Evangelium gaudium (2013). Una parròquia missional, per força, haurà d’instruir els immigrants en els valors i tarannà de la nostra església i els hi haurà de fer viure la fe com fem nosaltres, si volem d’ells homes cultes, integrats a Catalunya i amb una fe adulta. Aleshores la parròquia s’entén no sols com un espai sinó com un «territori existencial», on es juguen els valors de l’Evangeli enmig de la comunitat (instrucció La conversió pastoral de la parròquia del 2020) en clau d’una Església en sortida. El cotó fluix de l’eficàcia i èxit d’aquesta parròquia missional, serà si, en un futur no llunyà, l’església catòlica dels barris populars segueix sent catalana, encara que sigui integrada i enriquida pels fills d’immigrants d’on siguin, filipins, llatinoamericans o del subsahel. 

 

Lluís Busquets i Grabulosa 

Maig 2021

]]>
http://cristianismexxi.cat/esglesia-filipina-i-llatinoamericana-enlloc-desglesia-catalana/feed/ 1
Sessió d’Espai Obert: “Ètica i democràcia després de la pandèmia” http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-etica-i-democracia-despres-de-la-pandemia/ http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-etica-i-democracia-despres-de-la-pandemia/#comments Tue, 15 Jun 2021 16:10:24 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8212 Enllaç: vídeo complet de la sessió

«SI NO FEM POLÍTICA DEMOCRÀTICA ENS EN FARAN D’ANTIDEMOCRÀTICA» 

El passat dissabte dia 12 de juny, per via digital, va tenir lloc la sisena i darrera sessió  del curs del cicle «Espai Obert», promogut per l’associació «Cristianisme al segle XXI», que duia per títol «Com serà el món després del coronavirus?». El títol de la sessió era «Êtica i democràcia després de la pandèmia»  i va anar a càrrec de Joan Manuel del Pozo, doctor en Filosofia i professor emèrit de Filosofia política i ètica de la comunicació de la Universitat de Girona, exconseller d’Educació i Universitats (2006) i membre assessor de la Fundació Catalunya Europa.

El ponent començà exposant que la seva intervenció tindria quatre blocs. El primer consistiria en una reflexió sobre els  aprenentatges que la pandèmia ens havia aportat. Encara que una infecció així es digui que passa cada centúria, no fa gaires anys vam tenir experiència de la de les vaques boges i de la grip aviària i tot plegat ha palesat conseqüències sanitàries, socials, polítiques, econòmiques i culturals que ens demostren la fragilitat de la vida. Perquè un pandèmia com la viscuda es passa individualment però es viu col·lectivament. Com deia Gloria Fuertes: «Justo antes de morir/ aprendemos a vivir».

El ponent va descriure un reguitzell  d’aprenentatges que ens ha dut la pandèmia: coneixements sanitaris i assistencials (cosa que ens ha abocat a entendre que l’aire és compartit i la salut un bé essencial i fràgil); valoració de la ciència (que ha arribat a vacunes en temps rècord) i de l’assistència sanitària; practicar recursos de supervivència domèstics com la gimnàstica casolana; fruir de la cultura a l’engròs i a petita escala (espectacles del Liceu o de l’Scala s’han ofert en obert, i han sortit grups musicals locals per entretenir); viure amb bon humor; valorar l’essencial (caixeres de mercat, camioners…) de l’accessori; captar la injustícia del sistema econòmic; entendre el compromís professional dels sanitaris; avaluar  les  llibertats fonamentals quan se’ns han restringit; recuperar el valor de la llibertat, la responsabilitat i la solidaritat; confiar en Europa…

L’enumeració i comentari d’aquests aprenentatges l’han dut al segon bloc de la xerrada, la d’entendre, de cara al futur, la dimensió ètica de la democràcia a partir de  quatre aspectes necessaris: el de donar sentit al diàleg intergeneracional i respectar la gent més gran (víctima inicial de la pandèmia), la recuperació de l’educació integral, la del retorn a una vida natural i ambientalment més sostenible (volem respirar l’aire net de les ciutats d’aquells dies de confinament), la de superar desigualtats vergonyoses econòmiques, laborals i socials.  Des d’aquests perspectiva,  la democràcia no és cap superestructura sinó  el resultat del clam dels humans poder viure amb llibertat i igualtat com van dir pensadors com A. Touraine i P. Freire. 

Per això, la democràcia té una dimensió ètica i s’afebleix quan l’ètica no entra en la política i aquesta es converteix en una lluita aferrissada i desfermada per conservar el poder. La política existeix per a la convivència. Per a Aristòtil, l’ètica és una part de la política. No hi ha una ètica per al bé de l’individu i una política per al bé social. El maquiavelisme renaixentista ens ha fet molt mal en aquest sentit. De manera gràfica, es podria manifestar dient: qui no es preocupa per mantenir net el carrer davant del seu domicili, té el perill que la brutícia acabi envaint casa seva.

D’aquesta manera el ponent passà el tercer bloc de la xerrada, que volia abraçar les arrels antigues i modernes de la democràcia. Des del segle V aC a Grècia sorgí la demo-cràcia (‘poder’/’força’ del ‘poble’) per regir les ciutats-estat (les ‘polis’) amb el gran defecte que els ciutadans que no eren barons i lliures no podien participar de la vida democràtica. Tot i així, encara avui bevem dels seus pressupòsits: la isonomia (igualtat davant la llei [‘nomos’]), la isogòria (igualtat de paraula a l’àgora = llibertat d’expressió), la isocràcia (igualtat d’accès al poder públic) i la isotèlia, que equival a la igualtat de col·laboració impositiva [telos = ‘finalitat’, però també ‘impost’]). De l’antiguitat, passant per imperialismes i feudalismes medievals en l’època moderna, a partir del s. XVIII, hi hauria hagut una revifalla de  la democràcia, en primer lloc, sostraient els absolutismes de les monarquies i volent equilibrar els poders (legislatiu, judicial i executiu), tot i que a partir del s. XIX i XX el quart poder, el mediàtic, no s’equilibra amb els altres. La democràcia pressuposa la participació de tots els ciutadans implicats, però avui patim també una crisi del pensament institucional, és a dir, de capacitat política i cívica de comprendre quines són les regles del joc democràtic i de saber-les i voler-les complir com a part essencial de la vida del sistema. Hugh Heclo, professor d’Administració Pública, a (Pensar institucionalment, Paidós: 2014) recorre a la imatge de la virtut ètica central de la pràctica esportiva, el  ‘fair play’ o ‘joc net’, que equival al compliment de les regles del joc, tant les escrites o reglamentàries com les que podríem anomenar ‘consuetudinàries’ o ‘bones formes’. Justament en aquest segle XXI s’està imposant l’ètica de la cura, que exigeix, posar les necessitats  particulars de les persones al centre de tot, aquí i ara, lluitant, com demanava Wittgenstein.  I acabà aquesta secció llegint un paràgraf sobre el que caldria que fos una ètica  política de la cura.

Això el portà al darrer apartat de la seva dissertació, un diagnòstic del moment actual, partint del fet que el joc net democràtic no és habitual i tothom comença a estar molt tip del joc brut en les nostres democràcies. Aquest joc brut inclou tota mena de ‘corrupcions’, però, també d’altres mancaments com ara l’ús partidista de les institucions (tant a efectes econòmics de supervivència dels partits com a efectes propagandístics amb comunicació manipulada i sectària, cosa que qualificà d’«hiperpartidisme poc institucional»), la simplificació i distorsió del llenguatge amb tot el que suposa la substitució del discurs de sentit pel recurs de la imatge, la substitució del debat veritable per la disputa, baralla o orgue de gats en què s’han transformat alguns parlaments, el menyspreu a les minories o als adversaris, la subjecció de decisions polítiques als interessos dels poders financers o mediàtics opacs, la confusió entre espai, símbols i interessos públics i espai, símbols i interessos privats i partidistes, la  insolvència i displicència en les tasques representatives de debò (el cèlebre ‘no ens representeu’, que, ben llegit, implica l’acceptació de les regles formals però el retret d’exercir molt malament la representació, cosa que equivaldria a «sou representants però no representatius»). En aquest sentit distingí entre representativitat formal i representació real d’acostament a la ciutadania. Al capdavall, tot rau en una incapacitat o manca de voluntat de preservar els mínims indispensables de joc net per a un reconeixement universal de les institucions com a bé públic fonamental, en tant que objectivacions històriques i socials de valor per als ciutadans.

Per al ponent, tanmateix, l’afebliment de la dimensió ètica de les nostres polítiques democràtiques i de les nostres institucions també són deguts a mancances de la ciutadania, com ara la manca de compromís en la vida pública, la transferència de responsabilitats («això m’ho han de solucionar perquè pago impostos», la postura clientalista pel baix pensament institucional (ens sentim clients en comptes de persones amb drets civils i polítics), el fet de deixar-se anar  per la via de l’apolítica («Tots els polítics són iguals»), sense adonar-se dels perills que ens assetgen. Per al ponent, «si no fem política democràtica, ens en faran d’antidemocràtica».

Davant del pronòstic reservat del panorama plantejat i confessant que no tenia fórmules màgiques resolutives, no veia altres solucions que la recuperació de l’ètica en el camp polític, treballant, des del punt de vista del pensament  les tres dimensions personals (la cognitiva, l’emocional i l’ètica) tot evitant els dos extrems, les tiranies i oligarquies, d’una banda,  i, de l’altra, l’anarquia de la llei de la selva. Partint del fet que la democràcia és polisèmica i polièdrica, tot i abraçar una pluralitat de persones  amb valors bàsics, creia que si sentíem passió per ella i sabent que ens ho juguem tot (igualtat, justícia, drets, pluralismes) havíem de sentir una certa incomoditat de la situació actual amb vistes a millorar-la.

La xerrada, provocà un debat del tot enriquidor. El Dr. Del Pozo  va estar d’acord en què hi ha moltes construccions de la veritat (que no equivalia a tenir raó), assegurà que estàvem patint d’«infoxicació» (informació sense destriar i tòxica), posà esperances en la millora educativa des dels primers anys i en generar processos participatius i acceptà superar aquest tipus de democràcia participativa per una de més directa vist l’escàs aproximament dels polítics a la ciutadania. 

En acabar, per acabar la programació d’aquest curs, s’anuncià un nou «Debat a Sant Ildefons» sobre la simbologia dels textos sagrats per al proper dia 16 d’octubre, una sessió que s’esperava poder-la tenir de forma presencial, igual com el Congrés bianual que, per a qui vulgui agendar-se’l, tindrà lloc els propers 12 i 13 de novembre.

]]>
http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-etica-i-democracia-despres-de-la-pandemia/feed/ 2
L’abraçada de l’amor http://cristianismexxi.cat/labracada-de-lamor/ http://cristianismexxi.cat/labracada-de-lamor/#comments Fri, 11 Jun 2021 09:18:45 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8206 La mateixa setmana de la celebració de la Pentecosta, vèiem, amb estupefacció, l’arribada de milers de persones, dones, homes i infants, a la platja del Tarajal. Imatges colpidores, terribles, imatges de desesperació i alhora de victòria, en aquesta barreja de la complexitat humana que, malgrat el dolor i la por, se sent per fi assolint una fita. 

Seria difícil analitzar el succeït sense caure en l’especulació de la qui és solament espectadora del succés; no sóc en absolut experta en temes migratoris ni diplomàtics ni polítics; sóc això solament, una espectadora a qui se li esquinça el cor, massa vegades sense saber què fer, sense saber què dir. 

Moltes d’aquestes imatges s’han convertit en virals, tant als diaris com a les xarxes, però potser n’hi ha una que, almenys per a mi, ha estat colpidora: la de l’activista de la Creu Roja abraçant un noi subsaharià en l’intent de consolar la tremolor d’un cor, que, amb por i desesperació, veu el seu germà en mans de persones que l’intenten reanimar, perquè la vida se li escola entre els dits, com l’aigua del mar.

Això succeïa la setmana de celebració de la Pentecosta, de la festa de l’Esperit que bufa allà on vol, que es mou sobre la terra i les aigües en plenitud de llibertat. I amb aquesta imatge gravada a foc i sang dins el meu pensament, vaig recordar aquell concepte que el teòleg catòlic, Karl Rahner, va desenvolupar ja fa molts anys, el de la cristiana anònima, un concepte que, en un sentit, posa en evidència el cristià confessant. 

Per Rahner, la cristiana pot ser explícita, havent experimentat, reconegut i acceptat la gràcia salvadora de Déu en la seva vida, però, per al teòleg, existeix també aquella gràcia manifestada en qui no ha confessat, però que l’ha fet palesa, en accions concretes enmig d’aquest món, en actes que podem reconèixer com a revelacions de la veritat i com a manifestació del Regne de Déu, que els confessants sabem que va acostar-nos Jesús, el Crist, en la seva vida. 

No sé quina fe o descreença professa l’activista de la Creu Roja, coneguda per tots i atacada per molts, però en la imatge de l’abraçada vaig reconèixer la gràcia salvadora del Déu que en el seu Esperit, lliure i indomable, es fa present enmig de la desesperació humana per portar el consol i la presència del qui plora amb els que ploren, sense demanar papers que hem escrit els homes, sense castigar per travessar fronteres inventades, des d’on portem les fortunes de l’espoli però que no deixem que les traspassin els desesperats a qui hem deixat sense terra i sense futur. 

Massa vegades el món que ens envolta, amb la seva crueltat i ignorància de la dignitat de tot ésser humà, de tota natura, que ens és vida, massa vegades la desesperança nia en el nostre cor, en la nostra ànima, perquè sembla que cada esforç, cada treball, cada intent és solament un fracàs o solament una gota d’aigua pura enmig d’un mar de contaminació i putrefacció. 

Però, si quelcom ens recorda la Pentecosta, és que el Déu encarnat en la nostra humanitat, segueix ara buscant cors on s’encarni l’esperança del Regne, a través del seu Esperit, donat i vessat per gràcia, per oferir l’esperança d’un món millor, de fraternitat i sororitat, de veritable llibertat i on la comunitat creacional és tractada amb la dignitat que va imaginar el Creador allà on volia que fos un jardí. 

Davant aquestes imatges, imatges colpidores, podem veure que, per portar a terme aquesta tasca, que ens sembla que s’escapa de les nostres capacitats, no estem sols, sinó que l’Esperit del Fill segueix manifestant la força del seu alè, un alè que bufa sobre uns i altres, sobre els d’aquí i els d’allà, sobre els confessants i els que no han fet experiència activa de Déu o no el criden pel mateix mot que pronunciem nosaltres. I és en aquesta esperança, de la companyia immanent de Déu en la seva creació, que, davant la desesperança de molts, nosaltres posem les nostres mans al servei de la nova creació, per mostrar l’amor diví, encara que solament sigui en una abraçada, que porta tota la gràcia allà on els nostres mots no ens permeten poder parlar. 

La celebració de Pentecosta no és solament el record d’un esdeveniment eclesial, que transformà els seguidors i les seguidores de Jesús en testimonis del Regne, és sobretot la consciència de la democratització de l’Esperit, que s’ofereix, sense restriccions, als que posem les nostres mans al servei dels altres. 

És per això que mirem el nostre voltant, les seves foscors i també les seves llums, amb la consciència que l’Esperit de Déu balla i canta enmig de la creació, inspirant les abraçades de l’amor, abraçades que no solucionen tot allò que encara manca per restablir, aquella llibertat, dignitat i respecte que mereixem totes i tots i el nostre planeta; però en aquesta mirada conscient que veu l’alè de Déu, la seva respiració profunda, que bufa entre nosaltres, és que, malgrat que encara quedi molt per fer i les nostres forces siguin petites, encara que hi ha massa qüestions per solucionar i les nostres eines són tosques i maldestres, aixecarem, amb fe i confiança, els braços per seguir abraçant i comprometent-nos amb la fraternitat creacional, que camina cap el terme del Regne.

Pra. Marta López Ballalta

 

]]>
http://cristianismexxi.cat/labracada-de-lamor/feed/ 1
Debats a Sant Ildefons: “El manifest del convivencialisme” http://cristianismexxi.cat/el-manifest-del-convivencialisme/ http://cristianismexxi.cat/el-manifest-del-convivencialisme/#respond Mon, 31 May 2021 22:43:49 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8197 Enllaç: vídeo complet del debat

El passat dissabte 29-V-2021 va tenir lloc telemàticament el primer dels «Debats a Sant Ildefons»  del curs, organitzat per l’associació «Cristianisme al segle XXI», sota el títol El Manifest del Convivialisme. Va anar a càrrec dels senyor Josep Busquets i Martí Olivella, promotors empedreïts  de les lluites per la pau i la no-violència, que foren presentats per la presidenta de l’Associació la doctora Mercè Izquierdo, després de l’habitual lectura evangèlica.

El senyor Josep Busquets explicà que aquest Segon Manifest Convivialista publicat a França el febrer del 2020 posa les bases  filosòfiques d’un món interdependent, postneoliberal i postcreixement, que afronti el marasme actual l’emergència de climàtica, l’augment escandalós de desigualtats, la concentració de la riquesa i poder i la pèrdua de democràcia. Som en un moment crític en plena crisi sanitària, econòmica i social i el tema pren enfocs nous. És una crida per retrobar-nos i lluitar des de la no-violència per canviar  una realitat que, només aparentment, sembla imposar-se’ns. Aquest manifest ha estat treballat durant una dècada amb aportacions de 275 personalitats de 33 països diferents  —la llista consta al final— , totes elles intel·lectuals i activistes  amb diferents sensibilitats transformadores, entre les quals,  Alberto Acosta, Leonardo Boff, Jean Ziegler, Boaventura de Sousa Santos, Noam Chomsky (i, entre els hispànics,  Federico Demaria i Daniel Innerarity), només per fer alguns noms. Presentat com un moviment en pro de l’art de conviure (viure amb), amb valors que facin avançar i obrir camins, ha de permetre als humans competir per una millor cooperació, progressar amb consciencia plena de la naturalesa finita en recursos naturals i amb la certesa compartida de la necessària cura dels altres i del món. No es tracta  de cap imposició política, de cap doctrina ni de cap recerca de solucions màgiques. L’imperatiu categòric de la filosofia és clar: evitar l’excés, la desmesura, l’arrogància de la superioritat (l’hybris grega). Aquest segon manifest, no sols ofereix alternatives per a un món postneoliberal, sinó que crida a organitzar una Internacional Convivialista, que pugui ajudar a enquadrar les infinites lluites i alternatives que busquen construir un món que superi l’hegemonia capitalista neoliberal.

Acabà el seu enfoc amb tres punyents pinzellades: a) els joves es mobilitzen cercant sortides al món globalitzat; b) l’hegemonia de les idees no sempre s’ha de convertir en  accions hegemòniques, perquè un altre futur és possible (més enllà de la Socetat de Mont-Pèlerin que va voler acabar amb el keynesianisme de la redistribució estatal); c) cal conjurar els sis postulats neoliberals per excel·lència: 1) No hi ha societats ni col·lectius ni cultures; sols hi ha individus; 2) L’ambició i l’afany de lucre són bons; 3) Com més s’enriqueixin els rics, millor, perquè tothom fruirà de les engrunes; 4) El lliure mercat sense restriccions és desitjable ja que s’autoregula sol; 5) Si anem a més, anem a millor; no hi ha límits; i,  6) No hi ha alternativa al món actual.

El senyor Martí Olivella, que es presentà telemàticament amb un fos primaveral, entrà en el terreny del contingut del Manifest. El món va a la deriva perquè les doctrines polítiques heretades (capitalisme, comunisme, liberalisme, anarquisme…) no són guies suficients davant la finitud dels recursos naturals, la pluralitat de cultures,  l’aspiració infantil d’una omnipotència impossible. Cal innovar cercant una filosofia política de la vida en comú, a la recerca de la cooperació, que no evitarà el conflicte, però  el mirarà de resoldre sense violències. No ens podem resignar a acceptar les coses com ens venen donades, ni a l’enaltiment de la globalització neoliberal ni als profetes populistes de tendències feixistoides. Partim de cinc principis comuns: no som amos de la natura,  pugnem contra totes les discriminacions, el principi de socialitat  ens diu que la riquesa i les relacions han de ser socials, partim del principi legítim d’individuació  com a primera motivació humana  i, finalment, pel principi de l’oposició creativa valorem com a foraviats certs liberalismes en relació amb els que van acabar amb les monarquies absolutistes i despòtiques).

Enllà de l’imperatiu categòric  ja exposat, vol acabar amb quatre orientacions generals per al futur de la humanitat: 1) Per al 2050 l’objectiu ecològic hauria de ser zero (= emissions d’efecte hivernacle, 0 consum d’energies fòssils, 0 residus); 2) Hi ha d’haver una reducció significativa de les desigualtats, cosa que suposa una renda mínima per a tothom i un sostre de renda participatiu (en aquest sentit, proposà un referèndum sobre escales salarials); 3) Cal fer renéixer l’ideal democràtic més enllà de la democràcia parlamentària en pro d’una democràcia més directa i participativa): i 4) Cal promoure un universalisme plural (el denominat pluriversalisme),que ens permeti un marc per valora problemes i respostes.

Els dos ponents van voler ser curts, per permetre un debat. I a fe que va ser participatiu i profund. Es digué que el convivialisme exigia una difícil conversió personal i individual, un capgirament d’actituds, tot i que els ponents  opinaven que el missatge es vol transmetre per sortir de l’actual confusió. El principi d’individuació, proper als principis anarquistes, també portà cua, perquè, si d’una banda, contraria als principis col·lectivistes que ofeguen l’individu, les tradicions monoteistes sempre han estat en línia de la responsabilitat individual, i, per tant de la sostenibilitat del «jo», cosa que no passa a l’Orient, per exemple, amb el budisme, en què el «jo» pot considerar-se un engany (i, actualment, a Occident també assistim a una certa desfeta del «jo»). Això va fer reflexionar a un dels ponents. Admetent que el Manifest surt d’una França laica, i que, potser, en un futur, caldria assumir aportacions de la banda de les religions i d’altres, que també hi manquen, com una visual des del feminisme. Encara hi va haver qui va oposar el «jo» i l’«ego» i qui distingí una responsabilitat individuals d’una de psicosocial… Per als ponents l’important és que  cal sortir del marasme actual sense deixar ningú enrere. En la discussió, s’oposà, també, la Internacional Convivialista a la Internacional Neoliberal,  que es reuneix cada any a Davos, al Club de Bilderberg i té moltes Escoles de negocis escampades pel món, de  la sorgida poc després, la Internacional Progressita, promoguda per Gianis Varufakis, Bernie Sanders, també impulsada per Choimsky i d’altres, que han aconseguit que Amazon cotitzi on cal. El debat va derivar en la necessitat de valors per al nostre segle XXI i hi va haver qui va al·ludir a la Fundació Ètica Mundial, sorgida l’entorn de Hans Küng (la qual, a partir de la premissa «No es possible un nou ordre mundial sense una ètica mundial» promociona quatre compromisos: la cultura de la no-violència i del respecte a tota vida, l’ordre econòmic just i solidari, un estil de vida honrat, veraç i tolerant i la igualtat entre home-dona) i qui demanava  basar-se en els principis de la Declaració dels Drets Humans de l’ONU, tot i que, en les seves onades posteriors a la primera, ja van ser criticats i, com es va opinar debat, els Drets Humans que a nosaltres ens semblen tan clars, no són valors admesos universalment, vist que des del punt de vista musulmà, per exemple,  es qüestionen i molt. 

Una sessió, en definitiva, del tot enriquidora.

]]>
http://cristianismexxi.cat/el-manifest-del-convivencialisme/feed/ 0
Entrevista a Santi Vilanova (Diari de Girona) http://cristianismexxi.cat/entrevista-a-santi-vilanova-diari-de-girona/ http://cristianismexxi.cat/entrevista-a-santi-vilanova-diari-de-girona/#respond Thu, 20 May 2021 22:38:39 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8182 Santiago Vilanova (Olot, 1947) és periodista, escriptor i consultor ambiental. Amb motiu de la publicació del seu darrer llibre, titulat «L’Emergència Climàtica a Catalunya: revolució o col·lapse», diumenge passat se li va publicar una entrevista al Diari de Girona, que podeu llegir al següent enllaç.

]]>
http://cristianismexxi.cat/entrevista-a-santi-vilanova-diari-de-girona/feed/ 0