Fantasies sagrades

Santiago Ramentol

Plantejo una pregunta per tal que algú la respongui: per quin motiu les religions oficials, i especialment les més importants, mantenen com a reals els herois mítics i els relats fantàstics, encara que apareguin com a personatges poc exemplars o es dubti sobre la seva existència efectiva? 

No em refereixo a allò que s’anomena metàfores històriques o descripcions simbòliques, davant de les quals les litúrgies solen mantenir una posició ambigua: la creació del món en sis dies, el paradís terrenal (amb el pecat original inclòs), el diluvi universal, el sacrifici d’Isaac, el poble elegit… No.  Vull parlar d’una de les columnes vertebrals de la revelació bíblica i de les religions del llibre: Moisès.

Moisès ens commou. Només cal mirar de prop la impressionant escultura de Miquel Àngel, esculpida en marbre blanc i ubicada a l’església romana de San Pietro in Vincoli; o reveure la pel·lícula de Cecil B. DeMille, titulada Els deu manaments i protagonitzada per Charlton Heston, plena de fantasies èpiques que van més enllà d’un relat ja prou farcit de prodigis. És tan perfecte l’escultura que, segons diuen, Miquel Angel va colpejar-li el genoll i va preguntar: per què no em parles? Però no va dir res.

Moisès no va dir res perquè probablement no va existir. O va ser un personatge menor, sense la transcendència que se li pretén donar. Probablement no va escriure res d’allò que se li atribueix: la Torà, el llibre bàsic del judaisme, la Llei, el Pentateuc o Chumash, els cinc llibres dictats per Déu. Cal recordar que aquestes obres, junt amb els Llibres dels Profetes (Neviïm) i els Escrits (Ketuvim), composen la Tanakh, la Bíblia jueva.

L’Església Catòlica va adoptar, en general, com a pròpia aquesta Bíblia i la va anomenar Antic Testament, concebut com el vell pacte entre els éssers humans i Déu (amb la figura central de Moisès), que troba la seva continuació i superació amb l’arribada del messies, la vinguda de Crist a la Terra. L’Església catòlica accepta, en conseqüència, tot el relat de l’exili del poble d’Israel a Egipte i la seva posterior fugida fins arribar a la terra promesa: quaranta anys de pelegrinatge pel desert. Presenta Moisès, el líder que va alliberar el poble jueu de l’esclavatge, com un autèntic sant, el pare del monoteisme. Proclama  que Israel fou el poble elegit per Déu per transmetre la noticia de la seva existència: cap altre poble ha gaudit d’aquest perillós privilegi.

Aquesta relació restringida i restrictiva de la relació entre l’ésser humà i Déu troba la seva continuació en les versions ortodoxes de les tres religions del llibre: la jueva, la catòlica (en general, la cristiana) i la musulmana. Totes es vanten de ser les úniques religions verdaderes.

Segons la tradició jueva més ortodoxa, el decàleg lliurat per Déu a Moisès (els deu manaments) només s’aplica als jueus. La resta de la humanitat ha d’observar les Set Lleis de Noaj, els set preceptes de les nacions, lliurats a Noé i els seus fills després del diluvi universal i ratificats a Moisès en el Mont Sinaí. El compliment d’aquestes extenses i complicades normes són l’únic camí mitjançant el qual els goyim (gentils) poden assolir l’Holam HaBá, el món venidor o el més enllà, l’espai real però desconegut, la dimensió espiritual, on cadascú rebrà allò que es mereix i on es gaudirà de la visió de  Déu. Deixem-ho aquí.

Però Moisès probablement mai no va existir, almenys com el descriu l’Antic Testament. Els historiadors manifesten dubtes molt seriosos sobre aquest mite. Per diverses raons. En primer lloc, perquè només se’n parla a la Bíblia i en cap lloc més. Els egipcis, que, en aquella època, solien enregistrar-ho tot, no en diuen ni piu. I això que els esdeveniments (l’estada de 600.000 famílies jueves, la terrible matança dels primogènits ordenada per Déu, les cèlebres plagues, la fugida, la travessa del mar roig i la destrucció de l’exèrcit del faraó) no són uns fets menors.

La Bíblia va ser redactada, a partir de tradicions orals, sis segles després que suposadament es produïssin aquests esdeveniments. Els investigadors han arribat a la conclusió que el pas del politeisme al monoteisme va ser llarg i feixuc, amb força anades i vingudes i que no es va consolidar fins a la redacció dels llibres essencials de la Bíblia, al voltant del segle V abans de Crist. Calia una llegenda i la van trobar a partir probablement d’una anècdota (l’estada d’una petita tribu a Egipte) i en el préstec de diversos relats i llegendes procedents d’altres cultures.

De fet, potser més val que sigui així, perquè a Nombres (31,17) se’ns mostra una cara gens exemplar de Moisès. En una operació de càstig contra els madianites, Moisès s’enfurisma perquè els comandants del seu exèrcit han perdonat la vida de les dones i els nens (o nois i noies). I ordena: ”Mateu tots els nens barons (nois, segons altres versions). Mateu també  totes les dones que han conegut home compartint el llit (casades, segons altres versions). Deixeu només vives les nenes (o noies) que no hagin conegut el llit d’un home (solteres). I que siguin per a vosaltres”.

Permetin-me que repeteixi la pregunta inicial: per quin motiu les religions, i especialment les més importants, mantenen com a reals els herois mítics i els relats fantàstics, encara que apareguin com a personatges poc exemplars o es dubti sobre la seva existència efectiva? I no hi trobo resposta.

 

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *