Ètica i praxi financera

Aquests dies he llegit la crònica d’unes jornades convocades per la Fundació Joan Maragall, Cristianisme i Justícia i Justícia i Pau. El tema era el que he posar aquí com a títol: “Ètica i praxi financera”.

S’hi transcrivia una afirmació de la doctora Dolors Oller: “La fe cristiana, si es viu coherentment, té una projecció pública i social”. No sé si l’autora m’ho permetria, però, per fer el meu comentari, canvio els dos últims adjectius: … té un projecció política i econòmica. Amb el canvi crec que expressa amb més claredat no solament un criteri de conducta, sinó la formulació d’una escandalosa paradoxa del nostre cristianisme.

Tot i que és un principi tan clar i indiscutible, percebo molt poques empremtes de l’Evangeli de Jesús en la política i en la praxi financera actual; més aviat al contrari, detecto que tant l’una com l’altra van al seu aire, sense cap punt de contacte amb les línies mestres que Ell va marcar. I això malgrat que molts agents d’aquestes dinàmiques no fan pas escarafall a l’hora de reconèixer-se cristians.

Un altre ponent, el senyor Jordi Ibáñez, director de la Fundació Fiare, va parlar de democratitzar les empreses, maximitzar el benefici col·lectiu i engegar una dinàmica encaminada a la “transformació social i no a l’ànim de lucre” i hi afegia  que “la viabilitat econòmica és una condició necessària”. Crec que aquest afegitó és just, però sovint tinc la impressió que es converteix en l’excusa ideal per aigualir les exigències de les propostes establertes anteriorment. He conegut diverses persones que, fins i tot amb una voluntat sincera d’anar pel bon camí, no han pogut o sabut mantenir-s’hi fidels i han llançat la tovallola.

En una sessió de Catequesi Familiar, parlàvem de la competència ferotge que hi ha entre empreses del mateix ram i de les astúcies que calia desplegar per aconseguir més projectes o més vendes o més encàrrecs que les altres i assegurar una feina contínua i creixent. Jo intentava defensar que la competència i la rivalitat estan als antípodes de la conducta que prioritzi el servei i la generositat. Repassàvem textos dels evangelis que deixaven ben clara aquesta preeminència. Vam acabar amb una conclusió decebedora: “Desenganyi’s, mossèn, per aquest camí, actualment, no hi ha manera de tirar endavant”.

El manifest publicat pels Moviments Obrers Cristians i les Delegacions Diocesanes de Pastoral Obrera de Catalunya amb motiu del Primer de Maig fan una denúncia àcida i radical de la vulneració persistent i desvergonyida dels drets laborals. La fonamenten en la cita de Marc 2, 27: “El sàbat (tota institució humana, com el treball) ha estat fet per a l’home (al servei de les persones) i no l’home per al sàbat (al servei del treball i del benefici d’altres)”.

Confio que ningú no gosi de contradir aquest axioma evangèlic, però trobo escasses proves de l’adhesió sincera a la pràctica d’aquesta contundent afirmació, tot i que l’hem apresa i repetida durant més de vint segles de cristiandat massificada.

La crònica esmentada al principi començava amb una pregunta: “Com casa la praxi financera amb el bé comú i la justícia social?” Vull creure que algun dia arribaran a casar-se, però, de moment i després de tants anys, potser hi ha algunes mostres de festeig furtiu, però de casament indissoluble, no n’albiro ni un penyora.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *