Esglésies obertes, comunitats vives… com ens ho fem?

Mercè Izquierdo

El Papa Francesc ens regala gestos i paraules que fan pensar i que obren perspectives. N’hi ha per triar; jo ara em referiré a unes recomanacions que poden semblar poc importants però que, justament perquè són tan senzilles, convindria aplicar amb diligència.  El Papa exhorta a formar comunitats vives i ens diu que les esglésies (els edificis) han d’estar obertes; les esglésies que romanen tancades moltes hores al dia o dies sencers són museus, ens diu, no esglésies.

Segurament els dos aspectes van junts: la comunitat (viva) s’ha d’aplegar en un lloc físic adequat (obert).  Les ‘portes obertes’ esdevenen la ‘pedra de toc’ del que ha de ser una comunitat viva: hom espera que algú rebi aquells que s’apropen a l’edifici (església) on s’aplega la comunitat.

Però el problema és que no és fàcil fer cas a aquesta assenyada  exhortació del Papa Francesc! Ara com ara, les comunitats parroquials que s’apleguen al voltant de grans edificis-església tenen dificultats molt reals per mantenir-los oberts ¿potser  perquè no hi ha una comunitat que s’hi pugui comprometre? Si és així, ha arribat el moment de convertir-los en museus, de regalar-los al barri, de destinar-los a funcions socials.  Amb seny, és clar, ens els estimem i els valorem, però malauradament se’ns han fet vells, ells i potser també nosaltres que encara hi anem a missa.

Les paraules del papa  ens diuen que comunitat i edifici van junts; el compromís “d’obrir-los” és també compromís d’obrir-se.  I la comunitat s’hi ha de comprometre:  ha d’estar  viva  i ha de ser valenta.

La vida és creativitat, és risc, és vocació, és diàleg, i flueix sense guió. Imagino que una ‘comunitat viva’ està formada per persones (homes i dones) disposades a ajudar quan calgui i a qui calgui segons diverses ‘vocacions’  que ajudin a fer més humanes a les persones a la llum dels evangelis (sense discriminacions de sexe ni altres que les condicionin d’antuvi) i  a  acollir persones que vulguin apropar-se a Déu (o a una mica de transcendència).  Aquestes persones es reuneixen per celebrar la fe, per pregar, en  un espai de silenci obert  i acollidor, de presència de Déu, no de dogmes; i aquest ‘lloc’ serà una  ‘església-edifici’ sostenible, adequat  a les activitats de culte de la comunitat,  que convida a entrar-hi perquè allò que s’hi ofereix val la pena.

Això no s’adiu amb les rutines de les quals som responsables moltes comunitats parroquials i que probablement ens porten a tancar esglésies que no podem o no sabem mantenir vives. Les pregàries dels fidels que ja venen donades,  les prèdiques que només poden fer els mossens,  misses que difícilment recorden un àpat compartit entre germans, … ens imposen  un patró de vida comunitària massa atent a dir les coses de sempre (procurant dir-les el millor possible, això sí, cal agrair la dedicació de moltes persones, de  molts mossens)  i no tant a que s’entenguin i es reflecteixin en la vida de la gent. Ens oblidem que som responsables dels edificis – església–  i de la imatge pública de l’Església que donem…¿per mandra?

Amb valentia per reconèixer que el missatge de grans Esglésies tancades per ‘fora de servei’ és patètic i que la ‘vida’ requereix llibertat i risc,  podríem pensar com fer cas al Papa. És urgent!

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *