Esglésies domèstiques

M’ha vingut a les mans la ressenya d’una conferència impartida fa poques setmanes a Girona per Santiago Guijarro, professor de la Pontifícia Universitat de Salamanca. A l’hora de resumir-ne el contingut, ho fa amb aquestes paraules: “en un context sociològicament equiparable al que es troba actualment el cristianisme a l’Europa secularitzada, les relacions personals de proximitat i una extensa xarxa d’esglésies domèstiques van esdevenir el principal instrument d’evangelització i de difusió del missatge cristià”.

Tot i que, per poc que s’hagi llegit el llibre dels Fets del Apòstols, aquesta dinàmica evangelitzadora sigui prou coneguda, l’argument em va cridar l’atenció, no pas, doncs, per ser nou, sinó per l’oblit en què ha caigut en la història de l’Església a partir de l’establiment de la cristiandat sociològica. És veritat que no manquen citacions ni referències teòriques a aquesta estratègia, però, que jo sàpiga, no ha estat mai en cap llista de prioritats pastorals ni l’objectiu de cap campanya institucional ni de cap any jubilar.

Ens hem escarrassat més aviat a construir esglésies heterogènies, transversals i més o menys massificades entorn d’esglésies (temples) magnífics, davant dels quals quedem embadalits com els deixebles de Jesús contemplant la bellesa i la lluentor del de Jerusalem. Ens atreuen més les solemnes coreografies litúrgiques i les multitudinàries celebracions festives. El comentari que va fer Jesús, el llegim amb veu baixa i a corre-cuita: Tot això és caduc i efímer, durarà quatre dies; no quedarà pedra sobre pedra.

Jo hi vaig fer aquest comentari: per què ens lamentem tant que les esglésies (temples) apareguin quasi buides i ens lamentem tan poc o gens de l’absència d’una “xarxa d’esglésies domèstiques, principal instrument d’evangelització i de difusió del missatge cristià”?

El model d’església domèstica, presidida pel pare de família, que congregava una autèntica comunitat per a la “Fracció del Pa” i experimentava la comunió, no solament entre els assistents a la celebració, sinó entre els que no hi podien assistir i participaven igualment dels aliments aportats a l’àgape fraternal s’ha fos com el gel en plena xardor.

Pot semblar un somni irrealitzable perquè haurien de rebentar moltes cotilles, però no deixa de ser una utopia engrescadora i estimulant el fet de convertir  les cases particulars en esglésies domèstiques, on es congreguin amics i veïns, per proclamar i assimilar la Paraula, celebrar las “Fracció del Pa” i experimentar la comunió, que vessi fins a aquells que pateixen qualsevol marginació o discapacitat.

No ens posem a fer la llista de les dificultats que caldria superar ni ens atabalem amb la frustració de tantes famílies que han estat incapaces de transmetre la fe als descendents. Aquesta realitat, a més d’avergonyir-nos, podria ser el detonant per abraçar amb entusiasme la utopia i trencar-nos el cap per esbrinar quins passos, per petits que siguin, podem començar a fer en la direcció salvadora.

Lluís Costa Bofill

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *