Entrevista a Jaume Botey Vallès

Professor Botey, feu-nos el relat del seu itinerari vital i intel·lectual, així com una referència i comentari d’aquells escrits vostres –que sabem que són nombrosos- i que considereu més significatius.

Fa un any, en ocasió de la trobada-Mounier que es va fer a Burgos em vau fer aquesta mateixa pregunta. La resposta fou publicada al nº. 118 de la vostra revista-germana “Acontecimiento”. Allà es revestia d’una certa solemnitat acadèmica sota el títol “La verdad como encuentro”. I jo intentava dir que per mi aquesta “Veritat” no pot ser altra que la sinceritat amb la història, amb els fets i allò concret que tenim al costat. I “allò concret que tenim al costat” és molta gent necessitada, aquí i lluny d’aquí i molta gent que fa el que pot. Són les 4/5 parts de la humanitat, els refugiats, els que viuen en els moderns camps de concentració a Idomeni, els del CIE, els disminuïts, els ofegats al mediterrani, els expulsats del sistema. Aquesta multitud perduda de la humanitat és el que ha donat sentit a la meva vida.

Potser a algú li pot semblar que això és ampul·lós o pretensiós. No pretenc ser-ho, però no sé dir-ho d’una altra manera. I encara més, mirant amb els ulls de la fe, en aquests últims i expulsats hi trobo Déu. No per un raonament intel·lectual sinó per la fe. Tampoc això no ho sé dir d’una altra manera. Un Déu que no té poder i que no el reclama, diluït i encarnat en cada un dels pobres. I vull fer esment que aquest camí, aquesta manera de llegir el món, un cop encetat, és un camí de joia que et fa veure el món cap-per avall, amb els ulls de la misericòrdia de Déu. Perquè a l’altre cara de la moneda del sofriment hi ha la resurrecció.

Ara en ocasió dels 500 anys de la Reforma redescobrim el Luter místic. Per Luter, el moll-de-l’os de la Revelació és el Déu crucificat, el Déu que es va manifestar “Déu” precisament en el silenci de la creu, el “que era de condició divina i es feu obedient fins a la mort”, i que “ha escollit allò neci per confondre allò savi.” Per Luter, i per nosaltres, Fe es creure que “allò penjat a la creu i abandonat de Déu” era Déu.

No es tracta d’un Déu abstracte o difús, o de l’adhesió a una espiritualitat postmoderna a l’estil de tantes publicacions de moda que cultiven la interioritat. Es tracta d’una espiritualitat històrica i de tenir la certesa que d’aquell “penjat” de carn i ossos ens vindrà la salvació. I que tots els “penjats” o ofegats al llarg de la història són també Déu. Passats ja molts anys de vida, mirant enrere veig que aquesta “Veritat” se m’ha anat solidificant per dintre, sense gaires trencaments, acceptant la vida tal i com m’ha vingut donada –vida amb els altres, universitat, política, compromís social i cultural- i mirant d’escoltar allò que tenia al voltant, l’analfabet, l’immigrat, el disminuït, la víctima de la guerra. És com la columna vertebral que m’aguanta.

D’aquí que si em pregunteu per les publicacions haig de dir que no tenen un tema únic. Jo no he “estudiat” Més aviat he mirat d’acostar-me a les circumstàncies de persones i he buscat els instruments –antropologia, economia, pedagogia, història, filosofia- que em semblava que em feien falta per a comprendre i donar resposta a les seves necessitats. El conjunt del que he escrit és com la meva biografia.

Quasi sempre he estat enmig de d’una població immigrada amb dificultats de lectura i escriptura. Els meus primers escrits van sobre això: la immigració, el xoc cultural, la construcció de la identitat col·lectiva, la manera com hi van respondre els diferents sectors socials de la societat catalana i de la població immigrada, el conflicte entre identitat ètnica i identitat de classe, els mecanismes de guetització, i d’aquí el llibre “Cinquanta quatre relats d’immigració” o altres publicats a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona o al Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

L’educació i la reflexió sobre el fet eductiu ha sigut una altra de les constants, des de la proximitat a Paulo Freire, al Lorenzo Milani que ens va descobrir en Miquel Martí, en Miquel Soler ara amb noranta sis anys a l’Uruguai i de tants altres vinculats a la pedagogia de l’alliberament. Hi ha una colla d’escrits en els que insisteixo en la politicitat i la historicitat del fet educatiu. I també sobre el paper de la Universitat. Malauradament els plans d’estudi d’avui prioritzen els aspectes tècnics per sobre dels filosòfics. Passa en pedagogia i en gairebé totes les àrees del saber, tot i que és un greu error, especialment en pedagogia, perquè l’objectiu principal de l’educació és millorar la persona i la societat. L’educació és un fet eminentment polític.

També la globalització econòmica i comercial i els moviments socials que qüestionen el model. Durant molts anys he explicat a la UAB la història de les grans institucions econòmiques mundials, de les ideologies que les sustentaven. M’interessava molt esbrinar i explicar les trampes del sistema i era una felicitat obrir els ulls d’aquells nois i noies. Amb ells vam anar diferents vegades als Fòrums Socials Mundials. Durant anys es van utilitzar per les classes “Los dueños del mundo y los cuarenta ladrones”, escrit amb en Pep Segalés o “El col·lapse del sistema”.

Assenyaleu tres temes que considereu que la filosofia i/o les ciències socials, avui, haurien de tractar de manera preferent. Quina opinió teniu sobre el paper de la filosofia en l’actualitat, i quina orientació creieu que hauria de tenir?

Sento que el món d’avui viu tres grans divorcis sobre els quals la filosofia tindria molt a dir-hi:

  1. El divorci entre les paraules que utilitzem i el seu significat real.

El nostre món té moltes semblances amb el del final de la Baixa Edat Mitjana: grans descobriments que canvien la fesomia del món (brúixola, impremta, biologia, canvi de model productiu, cartografia etc.) però sobretot el desgast de les grans paraules o “nominalisme”. Avui compartim amb  aleshores ser una època de grans descobriments i època de perversió del significat de les grans paraules. Quan un governant parla d’esforços per la pau, ens podem espantar, pot parlar de tirar bombes; si parla del dret a la informació sospitem que parla de controlar el dret d’expressió; si de democràcia potser parli de restringir els drets civils i així en tot: llibertat, justícia, Drets Humans, lliure circulació, nacionalisme… Goebbels, el ministre de propaganda nazi, fou el gran mestre de l’ús pervertit del significat de les paraules.  

El postmodernisme ha contribuït en part a aquest desgast, a convertir les grans paraules en paraules petites pel propi consum còmode i individual. Caldria la reconstrucció del significat de les paraules des de baix, que les paraules siguin una “trobada amb la veritat”.

  1. El divorci entre els principis de la ètica i els principis ètics reals que regulen la vida individual i sobretot col·lectiva.

Estic parlant de corrupció. Sempre n’hi ha hagut, però avui té elements nous: perquè sembla que sigui alguna cosa inherent al sistema, en les contractacions, en el mentir sense escrúpols, en la pujada abusiva dels serveis bàsics, en les portes giratòries. Hi ha la percepció que s’ha convertit en un fenomen normal i enquistat a les estructures de la societat; pel desvergonyiment i la barra amb què els propis defraudadors proclamen els seus fets davant de jutges i mitjans de comunicació; i perquè es produeix en un moment en el qual les diferències socials s’han incrementat escandalosament i les xifres del frau indignen i humilien a gairebé el 30 % de la població que viu sota el llindar de la pobresa.

És imprescindible una regeneració ètica posant com a valors més importants la integritat i la transparència, començant en primer lloc per un mateix, pel compliment estricte de les obligacions fiscals com a ciutadans.

  1. El divorci entre el desenvolupament de la tecnociència i el possible desenvolupament humà harmònic

Avui la ciència i la tècnica marquen el ritme del desenvolupament i de les relacions humanes sense que la humanitat en el seu conjunt pugui assimilar els canvis. Funciona autònomament, amb una lògica abstracta que no té present l’evolució de l’ésser humà. No té normes ni valors, i pot corrompre tot, política, economia, religió. Ha exigit la desregulació de tot el sistema i en poc temps s’han enfonsat els principals referents que ens han aguantat fins ara en cultura, valors, religió, model de democràcia i institucional. És com un tsunami, un aprenent de bruixot, “el geni de la làmpada d’Aladí”, del que n’hem perdut el control. Ja ni el mateix capitalisme, que el va desencadenar, en té el control. La tecnociència camina a velocitat de creuer sense que ningú ho pugui aturar i la humanitat encara va a peu o en bicicleta.

Per fer front al tsunami no serveixen criteris morals o la bona voluntat individual. Cal reconstruir-ho tot des de la base. Si no s’imposen uns criteris sobre el què significa felicitat, qualitat de vida, dignitat, comunicació personal, participació etc. tot pot quedar arrasat.  

Parlem de la realitat que ens envolta. Exposeu la vostra opinió sobre el que hauria de ser aquest món; és a dir, el vostre ideal, d’acord amb la vostra sensibilitat social, política i ètica, i si ho creu viable o com seria possible encaminar-s’hi?

Em sembla que amb les respostes anteriors podria donar ja per contestada aquesta pregunta. Sobretot si ens referíssim al tema de la primera, a les situacions d’injustícia, als escandalosos creixements de les desigualtats en poc temps, a la corda que es posa al coll de tot l’Àfrica, a Amèrica Llatina, a Grècia, als sofriments de la població de Síria, etc.

Però em referiré al tema de fons de la segona, sobre el món de la mentida en què vivim: mentida de les paraules, mentida de les actituds, mentida del soroll de la tecnociència.

Ens cal la recuperació del sentit de les paraules, del descobriment de la comunicació, del diàleg, del sentit de “l’altre”, del tu profund, de la capacitat de recollir l’herència dels avantpassats, de comprovar la gran possibilitat i misteri de l’aventura humana.

Ens cal recuperar la veritat en les actituds a l’estil de les tradicions dels pobles primitius, de la veritat senzilla que parla amb els fets.

I sobretot ens cal el silenci de tot allò que atabala, recuperar la capacitat d’escoltar-nos, de fugir del soroll del mòbil que infantilitza, del consum al servei de les multinacionals, del show-business dels noticiaris i majoria de programes, de la última recepta per estalviar, fins i tot de l’anar a corre-cuita d’una punta a l’altra creient que tot el món depèn de nosaltres.

Ens cal el silenci de la distància i la profunditat per saber distingir allò important d’allò urgent, per saber situar-nos en el centre-del món tot i que hàgim escollit estar en un racó, per saber escoltar i donar la resposta als crits dels pobres des de les nostres possibilitats.

Ens cal el silenci interior per saber descobrir en nosaltres mateixos la presència del transcendent i allò que des de dintre de nosaltres ens crida a superar-nos. No podem pretendre la transformació de la societat si no intentem en primer lloc la nostra, i la vertadera transformació de l’ésser humà comença en la profunditat de cadascú.

Durant molts anys heu estat professor d’Història de la Cultura i de Moviments Socials a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb un credo cristià i crític amb “l’ordre establert”, que no sempre ha estat ben vist per determinats sectors de l’Església. Digueu-nos, com a intel·lectual compromès, promotor social i persona profundament vinculada al pensament cristià, quin paper i futur albireu, en el món actual, per al cristianisme com a forma de vida, en general.

Per començar vull dir que a la Universitat mai m’he sentit incòmode pel fet de ser conegut com a creient. Això no es ni mèrit ni demèrit, senzillament allà no es té present i no n’he fet bandera. En canvi pel que fa a la posició manifestament crítica respecte del model econòmic -que era el que em tocava explicar a les meves assignatures- tothom sabia que les meves classes no eren neutres. D’altra banda, no cal inventar gaires explicacions, les xifres oficials i interconnexions en la globalització són més que escandaloses. Però voldria fer alguns comentaris respecte del ser cristià en el segle XXI.

La laïcitat.

La qüestió sobre quin paper tindrà el cristianisme en el futur cal situar-la en el context d’una societat en la que progressivament el Déu del que hem parlat des de sempre ha deixat d’interessar. Lluís Duch diu que “Déu s’ha convertit en un estrany a casa nostra”. Queden “restes” de cristianisme que conviuen amb les “restes” d’una cultura que s’acaba. Ho avalen tots els observatoris de les ciències humanes i sobretot l’experiència dels últims anys. En poc temps viurem el que alguns anomenen la “museïtzació” del cristianisme: catedrals, obres d’art, dogma i culte poden ser vistos com un bé cultural del passat, com els monuments de l’antiguitat clàssica o del feudalisme medieval. Estem en un moment de pas, d’un canvi copernicà. Podria fins i tot ser que aviat els que vinguin darrera nostre no sàpiguen de què parlàvem quan nosaltres parlàvem de Déu.

Caldrà aprendre a viure la fe en aquesta societat “postreligiosa”. Respondre a aquesta nova situació des de la fidelitat a l’evangeli és el principal repte del papa Francesc, i nostra. Les temptatives fonamentalistes de recompondre la societat sota principis religiosos són vanes, és suïcida refugiar-se en el gueto enyorant el passat.

Crisi de les institucions.

El respecte a la llibertat personal és un dels èxits de la societat moderna. Això, que és una bona notícia, comporta el debilitament de totes les institucions, incloses les religioses. És el que va passar amb Luter. Forma part del que Zygmunt Bauman ha anomenat la “ruptura de confiança” institucional. Vol dir que la majoria de les institucions religioses són percebudes com a simples agrupacions humanes de les que ha desaparegut el tabú del sagrat, subjectes en conseqüència a la crítica o valoració com qualsevol altra associació civil.

Per l’església cristiana acceptar la pèrdua del poder social que ha exercit durant segles és un trauma semblant al dels pares que han d’assumir que els fills, majors d’edat, marxin de casa. Així, la jerarquia de l’església catòlica en lloc d’alegrar-se per la majoria d’edat del fill-món, pels avenços de les societats modernes i veure en ells noves oportunitats per a l’evangeli, sent gelosia, condemna i veu en aquests avenços la cultura del nihilisme. Vinculada al poder i confiada en posseir una “veritat” vinguda de dalt, té tendència a tancar-se sobre si mateixa tallant els ponts amb el món. Són intents vans. La religiositat com l’hem viscuda fins ara té data de caducitat molt pròxima. La gent se’n va sense fer soroll.

D’altra banda, les religions s’aniran obrint a l’evidència que la seva vertadera meta és l’espiritualitat que transcendeix allò confessional, la set d’Absolut.

El problema és Déu

En el fons el problema és Déu. Déu i no l’Església és l’interrogant fonamental de l’ésser humà: qui o què és “Déu”, ¿quina imatge tenim d’Ell? Ha desaparegut la nostàlgia de l’infinit? ¿Ha estat la qüestió de Déu només una etapa en la història de la humanitat? Perquè, a més, a causa de la quantitat de “déus” succedanis del Déu dels nostres pares, l’important avui ja no és si algú creu o no en Déu sinó en quin Déu creu.

Són succedanis de Déu: el Déu que en va pretenen restaurar la majoria de les jerarquies de les diferents confessions, distant, vinculat al poder, el del rigorisme moral i el pecat. És un Déu que alimenta el tan consubstancial pessimisme de la jerarquia catòlica respecte de l’ésser humà, fonament d’una pastoral incapaç de donar a la gent sentit de futur. També son succedanis de Déu tantes realitats que com a nous déus pretenen ser “la realitat que ho determina tot” (Ruster): el diner i els seus efectes, el poder, la comunicació ubiqua, la ciència, la confiança en la manipulació de la vida. I són també succedanis de Déu aquells nous tipus d’espiritualitats difuses però cada cop més presents en tots els intersticis socials, camins cap a noves expressions no conceptuals, properes a la recerca de consols més psicològics que espirituals. L’espiritualitat s’ha psicologitzat i ha perdut el seu sentit històric i col·lectiu. Es tracta de la construcció d’un Déu a la pròpia mesura amb la finalitat de “sentir-me bé”. Ja no es tracta de millorar el món sinó que jo visqui tranquil i satisfet. Quan les grans “concepcions” han perdut vigència fa l’efecte que, en una societat líquida i efímera, ens toca viure la “insuportable lleugeresa de l’ésser”.

La mística

La visió exclusivament científica del món empobreix la realitat. Hi ha molt de real en allò que no podem copsar amb la ciència. La hipertrofia de la raó ens ha portat a un carreró sense sortida… Molta gent al costat nostra s’ha convençut de la necessitat de la mística. Allò de Rahner tan citat “El s.xxi serà místic”. Però ara tenim la temptació de confondre la mística amb narcisisme

A la teologia cristiana en prou feines hi ha hagut lloc per la mística. Més aviat ha sigut el contrari, els teòlegs s’han dedicat a racionalitzar la fe. La mística era considerada com “irracional”. Les religions acaben essent estructures que preparen el camí pel “comerç” de béns espirituals, de caure a la temptació d’alimentar i assossegar la mala consciència o de comprar-se la salvació.

Un gran problema de les nostres esglésies es que en prou feines ensenyen el gran tresor de la seva tradició mística i espiritual. I els grans mestres de la mística i espiritualitat tenen també les seves fonts en el contacte amb la realitat, la història, la voluntat d’incidir-hi. Aquest fou el gran missatge del Jesús-místic, que ens ensenya el Parenostre i alhora acull als pobres i blasma als rics.

Entrevista feta per Albert Llorca per la revista Caleidoscopi, de l’Institut Mounier de Catalunya i publicada al nº. 39.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *