En Joan encara ens commou

Lluís Costa

El dia 19 de setembre va fer quaranta-un anys del martiri d’en Joan Alsina a Xile.

Quan sorgeix l’oportunitat de parlar d’un màrtir, el primer que se m’acut és donar voltes a una clara contradicció que la majoria acceptem com a natural, fins i tot com a prudent i raonable. Per una banda proclamem i enaltim la seva gosadia i el seu compromís, però rarament ens sentim empesos a imitar-los. Si diem que aquestes actituds els han portat a la glòria i han donat valor i sentit a la seva vida, seria lògic que nosaltres, que també anhelem la glòria i ens delim per guanyar una vida valuosa i feliç, anéssim pels mateixos camins i no ens acontentéssim amb quatre engrunes d’aquesta felicitat que ells ja assaboreixen joiosament. O no ens creiem els elogis i el panegíric es converteix en un discurs de paraules buides i hipòcrites; o la cacera de la felicitat esdevé un vagareig sense nord en un laberint sense sortida.

Dit això, poso en relleu tres virtuts que en Joan va exercir radicalment i en grau heroic.

La fidelitat als companys assetjats a l’hospital. Va acceptar el risc de perdre allò a què ens aferrem amb tanta força (la salut, la tranquil·litat, la vida…) per estar al seu costat i patir les seves angoixes, tot i tenir l’oportunitat de fugir. Aquesta voluntat de compartir el patiment sense cuirasses, fent-se realment feble amb els febles, és l’experiència més clara de la pobresa evangèlica, del despreniment que Jesús proclamava i vivia amb tant de zel.

La confiança posada en aquella paràbola de Jesús: “Si el gra de blat no mor, no dóna fruit, però, si mor, en dóna molt”. Tots hem pogut comprovar aquest fenomen natural i tothom sap que les renúncies que acompanyen el repartiment fraternal i la comunió de béns generen il·lusió, esperança i vida al nostre entorn. Però l’instint de posseir i d’acaparar són tan forts que no ens deixen entendre ni fer confiança en aquelles altres paraules de Jesús: “Qui es guarda avarament la vida per a si mateix, acabarà perdent-la, però qui la dóna generosament  la trobarà i retindrà per sempre”.  En Joan sí que hi va fer confiança i va saber viure bé, amb tota la bondat que la vida pot donar-nos.

La misericòrdia, que no és per a tímids ni encongits, sinó per a valents de primera classe. Mirar a la cara a qui t’apunta amb el fusell, perdonar-lo i dir-li una paraula amable és una conducta que ensorra totes les excuses per justificar la venjança, el ressentiment i el càstig. És aquest comportament que ens pot fer entendre amb precisió i realisme, si estem atents, què volen dir les paraules de Jesús “parar l’altra galta” i “tornar bé per mal”. És aquest amor esplendorós el que va donar una bona vida a en Joan i l’únic que pot donar-nos una bona vida a tots nosaltres.

 

joan-alsina

 

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *