Els seus no el van acollir

Estem en ple temps d’Advent, aquestes setmanes establertes per preparar la segona festa més gran del cristianisme. No es tracta pas de celebrar l’aniversari d’un esdeveniment ocorregut en una data determinada. La data del naixement de Jesús no va pas interessar als primers cristians ni als evangelistes, que no hi fan cap referència. De fet, convé recordar-ho, només Mateu i Lluc parlen de la seva infància en unes narracions amb moltes divergències, impossibles de conjuminar.

Qui enfoca amb precisió el motiu de la festassa és Joan: “Existia el que és la llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present al món que li deu l’existència, però el món no el va reconèixer. Va venir a casa seva i els seus no el van acollir. El qui és la Paraula es va fer home i va conviure entre nosaltres”.

Insisteix quatre vegades en el gest decisiu de Déu, en la meravellosa notícia que s’ha acostat tant a nosaltres fins a fer-se home i conviure a casa nostra. Unes línies més avall hi posa el colofó: “Déu no l’ha vist mai ningú” ni ningú no el pot veure, però Jesús ens ajuda a conèixer-lo i, per tant, a estimar-lo. Així podem aprendre a participar de la seva bondat, de la seva saviesa i fer via cap a la fita que omplirà la nostra existència de sentit i de felicitat.

Però aquest relat entusiasta té un contrapunt decebedor: “els seus no el van acollir”. Aquesta generositat no és reconeguda per aquells que haurien de beneficiar-se’n. I no solament en temps passats, sinó amb una vigència ben actual. Es fa present cada dia a casa seva i els seus no l’acullen. Només repassant les 20 constatacions que fa en Lluís Busquets a l’editorial del 20 d’octubre tenim la prova irrefutable d’aquest desagraïment escandalós. Perquè els seus som nosaltres, els que hem donat públicament la paraula d’integrar-nos a la seva família i a compartir la seva heretat; els que hem acceptat de reconèixer-nos fills del mateix Pare, però no sabem ni volem viure com a germans.

Encara n’hi ha molts que pretenen espolsar-se la responsabilitat, remarcant la dimensió global dels delictes i la impotència dels individus per fer-hi front. Però, tot i que tenen una part de raó, les víctimes són persones properes i truquen cada dia a casa nostra i no a la del veí. Cadascú de nosaltres té una petita palanca per anar fent moure el món i capgirant-lo.

Queda, doncs, clar, quina és la feina que ens apressa aquests dies per donar sentit a la preparació del Nadal. No hem de preparar la vinguda de Jesús, que ja és aquí, sinó obrir-li el cor i la casa i la butxaca per acollir-lo càlidament. El que ha de marcar la diferència de la nostra celebració del Nadal, a fi que sigui no només un dia de bons àpats i xerinola, sinó un esclat de vida cristiana, és el compliment de la sentència del Senyor a Mateu 25, 40 i 45: “Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a Mi. Tot això que deixàveu de fer per cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a Mi.”

Lluís Costa Bofill

 

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *