Els quinze pecats

Ramon M. Nogués

El dia 22 de desembre passat en el discurs de felicitació de Nadal, el papa Francesc va deixar palplantada la Cúria. Després de la felicitació del Cardenal Sodano, vell representant de la “nomenklatura” vaticana, el Papa Francesc “es va despatxar” (permeteu-me l’expressió) amb una “filípica” en la que va descriure un elenc absolutament sorprenent del que va definir com a “les malalties més habituals en la nostra vida de Cúria”. En realitat el Papa va dir en veu alta el que des de fa molt temps es deia a molts llocs i que era desautoritzat pels aduladors eclesiàstics de torn com un senyal de poc respecte i “submissió” als “representants” (sic) de Déu.

La descripció del Papa incloïa el sentir-se indispensable, estar mentalment petrificat, tenir Alzheimer espiritual i esquizofrènia existencial, deixar-se portar per la vanitat i la rivalitat, i les enraonies i xafardejos, divinitzar els que manen, indiferència cap als altres, acumulació de bens materials, cara fúnebre i exhibicionisme mundà. Aquests “pecats” ja formaven part de la tradicional predicació profètica, i el Papa, coneixedor de la Bíblia, els aplicà adequadament a la Cúria. Efectivament els textos bíblics enumeren aquestes malalties espirituals : el cor de pedra (Ezequiel 36, 26-27), l’exhibicionisme (Amós, 6), la vanaglòria (Mat. 32, 5), les enraonies i xafarderies (Jeremies, 8,4), la indiferència envers els altres (Mat, 23), la divinització dels caps (Mat, 23.6), l’acumulació de bens (Isaïes, 59), la cara fúnebre (Mat, 6, 16), i la insensibilitat a qualsevol que prediqui, encara que sigui un mort ressuscitat (Lluc, 16, 19-31). Esperem que això darrer que no sigui el cas en el conjunt curial que ens ocupa.

La sorpresa ha estat majúscula, no perquè no es conegués la situació (suposem que el Papa anterior ja es va sentir impotent per a solucionar-la i per això va dimitir), sinó perquè el Papa Francesc s’ha atrevit a dir la veritat, sí quan és sí i no quan és no (Mat. 5. 37), deixant altres consideracions per al “maligne”.

Esperem que els curials es donin per al·ludits i deixin de comprometre el nom dels cristians barrejant-lo amb les instàncies superiors del món eclesiàstic. Almenys ja quedem tranquils sabent que divinitzar el poder és un dels pecats curials.

I una última consideració: ull a creure que aquestes malalties són “només” curials. Són malalties generals que ens afecten a tots, cristians i no cristians. El que passa és que en els alts càrrecs són més visibles. Esperem que tots ens sentim adequadament al·ludits, i esperem també que el curials tinguin suficient honradesa cristiana per a obrir-se a la reparació, en comptes d’organitzar alguna estratègia compensatòria per a neutralitzar aquest Papa valent que s’ha proposat que el cristianisme brilli en el Vaticà.

 

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *