Els fonamentalismes. Increment i amenaces

L’increment dels fonamentalismes és un dels desafiaments més importants que tindrem en un pròxim futur. L’enfrontament entre cultures i religions, la vinculació entre fonamentalismes religiosos i fonamentalismes militars i econòmics, les amenaces del terrorisme, el creixement de la ultradreta tant a Europa com als Estats

Units, la relació amb xenofòbia, racisme… són l’expressió d’una societat insegura, que té por a l’altre i està a les antípodes de la voluntat de construir la convivència fonamentada sobre el diàleg, la tolerància i la pau.

L’augment de les inseguretats augmenta la necessitat de trobar instàncies segures, líders carismàtics que obliguin a obeir i estalviïn la necessitat de pensar, dogmes incommovibles sobre les veritats de sempre, grups monolítics etc. tot això com un ferro roent on agafar-se i sublimar el sentiment de fracàs individual o col·lectiu, que ens permeti idealitzar la imatge negativa que tenim de nosaltres mateixos, que alimenti el sentiment d’identitat i ens doni la força necessària per redreçar-nos i sentir-nos alguna cosa. I això tant pel que fa a la dimensió personal com per tants grups (ètnics, religiosos, culturals, econòmics) sobre els que pesen estereotips negatius o que s’han trobat desplaçats del progrés de la història.

La religió ofereix tots els elements per ser aquest sostre on aixoplugar-se. El fonamentalisme religiós és, abans de res, una reacció defensiva davant la modernitat i de por davant les seves grans transformacions. En el món pre-modern la religió donava sentit al viure de cada dia, a les inquietuds, al dolor, en definitiva perspectiva de “salvació”. Eren explicacions que no “explicaven”, però oferien esperança a les inquietuds i als dubtes. És el que van criticar Nietzsche i Marx. La modernitat ha destruït aquelles explicacions i les ha substituït per les preteses explicacions de la ciència i la raó, que ni “expliquen” ni donen sentit. El “logos” ha destruït el “mythos”. Però una societat en la qual els relats col·lectius no expliquen és difícilment suportable i cohesionable.

El fonamentalista, a més, té “por a pensar” per si mateix. La obediència cega i repetitiva al superior, al cap, al partit, a Déu, substitueix la llibertat i l’amor. És una de les característiques de les sectes. La submissió substitueix l’autonomia que permet el diàleg, el descobriment de l’altre, del diferent. I si la religió és diàleg, amor creatiu —l’amor que crea i que se sorprèn per la llibertat—, la religió del fonamentalista és el suïcidi de la religió, és la “religió” de la pretesa superioritat, de l’anti-amor, contrària a totes les religions.

Té por de ser aniquilat pels canvis cientificotècnics i necessita enfortir la seva identitat en perill per mitjà dels dogmes i buscant veritats a l’origen de la tradició, tornant als textos fundants interpretats literalment, sense adaptacions a les circumstàncies actuals, sense interpretacions que el puguin desfigurar. Es tracta d’una guerra còsmica entre el bé i el mal. Això és el que va representar Jomeini pel món musulmà modern.

Però no solament la religió. El fonamentalisme és la pervivència del sentiment de transcendència, implícit al fet religiós, donant “sentit transcendent” a altres dimensions de la vida. Per més que es parli de dessacralització, desmitificació o desencantament del món, ni la retòrica liberal ni el discurs crític han pogut dessacralitzar la vida o eliminar allò que, segons l’antropologia, dóna sentit a la persona més enllà d’allò immediat. Dessacralitzat l’estat teocràtic, el poder no va trigar a ressacralitzar-se en moltes altres dimensions de la vida —la política, el sentiment ètnic de pertinença i el nacionalisme, l’integrisme científic com a dogma de progrés i taumaturg de salvació, la competència en l’esport com a mecanisme efímer de creació d’identitats— tot i que cap d’aquestes altres dimensions pot substituir plenament allò que oferia la religió.

El fonamentalista té també por a l’altra, al diferent. Ell és el posseïdor de l´única veritat i, en conseqüència, està sempre en un continuat conflicte amb les altres “veritats” del seu voltant. I necessita controlar, fer desaparèixer la veritat del diferent i, fins i tot en un extrem, fer desaparèixer físicament al diferent, de qualsevol classe de “diferent”. Aquesta és la trista història de tantes guerres de religió, d’abans i d’ara, des de les croades a la inquisició i el que avui alimenta els col·lectius que se senten ferits i s’expressen a través dels “Germans Musulmans”, Estat Islàmic, i el que alimenta el racisme, la xenofòbia, els feixismes i tantes altres formes de ressentiment i venjança.

Apostem per una societat laica i en diàleg com a fonament de la pau, en què la veritat no prové tant de la raó com dels fets, que mira de posar-se a la ment i pell de l’altre, que no condemna, que acull.

 

Jaume Botey, 30 d’abril 2017

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *