Els Dos Papes (The Two Popes)

Los dos papas (The two Popes), de Fernando Meirelles, és una pel·lícula esplèndida sobre les relacions Ratzinger-Bergoglio; un film tendre, dur, emotiu, real, un tros de vida de l’Església. De Ratzinger en fa Anthony Hopkins i de Bergoglio, Jonathan Pryce. El guió és d’Anthony Mc Carten. El film comença amb una trucada del Papa Francesc a Alitalia per adquirir un bitllet d’avió per anar a Lampedusa (on va fer pujar els colors a la cara dels mandataris europeus exclamant “Vergogna!”) i vist que no se’n surt per la xarxa, demana ajut a un guàrdia suís. Ell, que representarà el progrés davant de Ratzinger en el film, s’adonarà que està ben fora de les TICs actuals, perquè el guàrdia li fa la comanda mitjançant el seu mòbil, per bé que li demana: “Ja el deixaran anar a Lampedusa tot sol?” Francesc li respon: “I tant! Sóc el papa!”

Enllà d’aquest marc (que acaba quan l’espectador s’adona que no li van deixar anar tot sol a Lampedusa ni a cap dels llocs que ha visitat viatjant per tot el planeta) i del que suposa, al final, els dos papes davant d’un televisor per veure la final del mundial de futbol del 2014 (on, per primera vegada, Ratzinger s’emociona), el film segueix un ordre lineal des de la mort de Joan Pau II fins a l’elecció de Francesc, amb alguns flash-backs sobre el passat de tots dos papes. En aquests, ens assabentem de l’actriu de cinema més del gust de Ratzinger en la seva joventut, però no s’explica res de les seves relacions filonazistes; en canvi, sabem que Bergoglio festejava amb una noia abans de fer-se jesuïta i seguim fil per randa el temps en què va ser superior dels jesuïtes argentins, durant la dictadura militar iniciada el 1973, quan es relacionà amb Videla i Massera i el 1976 retirà la protecció institucional als jesuïtes Francisco Jalics y Orlandio Yorio, que foren torturats, cosa que el portà a un cert ostracisme. S’inicia, com hem dit, a partir de la mort de Joan Pau II el 2005 i el conclave successiu, on sortí elegit Ratzinger, tot i que els altres contendents del sector progressista foren els cardenals Bergoglio i Martini (que demanava els seus que votessin Bergoglio).

A partir del 2012, Bergoglio, adonant-se que l’Església segueix camins involucionistes, vol renunciar a la seu arquebisbal de Buenos Aires i al cardenalat i convertir-se en rector d’algun poblet, i vist que el Papa no li respon les cartes, decideix comprar un bitllet d’avió i viatjar a Roma per presentar-li la dimissió. Just aleshores, el Papa el crida al seu costat, a Castellgandolfo, on li canta les quaranta per la seva pastoral oberta a la comunió dels divorciats, a la comprensió dels homosexuals i a d’altres activitats, com ara ballar tangos, per totes les quals reprensions té una bona resposta, que desconcerta Ratzinger. (“Si hagués ballat tangos tot sol, hauria fet el ridícul”, li arriba a dir.) Quan el renya perquè no segueix la tradició i el troba massa orgullós, s’excusa de ser argentí i fins i tot li explica un acudit: “Santedat, sap com se suïcida un argentí? Puja dalt de tot del seu ego i es tira daltabaix!” La nit a Castellgandolfo és propícia a confidències dels dos homes, però l’endemà han de marxar esperitats a Roma en helicòpter perquè Gianluigi Nuzzi acabava de publicar les cartes privades del papa. En efecte, el 25-V-2012 sortí el llibre “Sua Santità, le carte segrete di Benedetto XVI”, un veritable Vatileaks, ja que, documentant els escàndols darrers, acusava el camarlenc i amic del papa Tarcisio Bertone de frenar la reforma de la Cúria deixant-la en l’opacitat i deixant campar la corrupció l’administració vaticana. La nit al Vaticà torna a ser propícia a confidències, fins al punt que es confessaran l’un a l’altre (Bergoglio va a una cafeteria romana a seguir un partit de futbol.) I encara conversen l’endemà al matí a la Sixtina, abans de l’entrada de turistes. Ratzinger no sols no li accepta la renúncia, sinó que li diu que encara que no estigui d’acord en res del que fa, pensa i diu, s’ha reconciliat amb ell, fins al punt de confessar-li sota secret que pensa renunciar, cosa a la qual s’oposa Bergoglio amb múltiples raons. S’arriben a trobar en un atzucac: si el Papa li acceptés la renúncia al cardenalat, ell no podria dimitir, li arriba a dir, insinuant-li que el voldria com a successor. El comiat al pati de Sant Damas del Vaticà és genial: Bergoglio fa ballar al papa, agafats tots dos, unes passes de tango!

Retornat a l’Argentina, el 28-II-2013 s’assabenta que el Papa ha dimitit davant la cúria amb un discurs en llatí que entenen ben pocs. I el film segueix amb el Conclave del 2013, en el qual el 13-III sortí elegit Bergoglio, cosa que segueix Ratzinger davant d’un televisor des de Castellgandolfo tan atentament que no s’adona que la primera trucada del nou papa Francesc era per a ell (llicència del guió). El salt al mundial del Brasil del 2014, amb els dos papes davant del televisor, on Alemanya s’imposà a l’Argentina, ja és als títols de crèdit…

En definitiva, un film, cert, amb diàlegs inventats, sens dubte. Però amb una versemblança tan autèntica que… no resulta gens lluny de la realitat.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *