Elogi de l’honestedat

Montse Sintas

Alguna cosa es mou en el sí de la nostra societat. No vol dir que abans no n’hi hagués de gent indignada, però l’actual sentiment d’indignació que es manifesta davant l’onada de corrupció i de mà a la caixa protagonitzada per desenes de persones, fins fa res intocables, és, com a mínim, encoratjadora.

Alguns d’aquests intocables sota sospita estan essent investigats, d’altres -ja condemnats- compleixen la pena imposada mentre uns quants teixeixen la seva defensa en bufets d’advocats experts en corrupció, que mai no es negaran a portar el seu cas per allò que tothom és innocent mentre no es demostri el contrari. La indignació social és tanta, que fins i tot algun jutge s’ha posat les piles i ha revocat mesures que permetien sortir de la presó a un d’aquests, abans intocable.

Però, quins són els seus delictes o presumptes delictes? Bàsicament, estafar la societat. Endur-se uns diners que no els pertanyen, perquè són diners de tots. Ja sigui inflant pressupostos, cobrant percentatges per concessió d’obra pública, corrompent, fent d’intermediari amb sucosa comissió que encareix el cost… En fi, l’enginyeria de l’estafa deu de ser infinita.

Però per tenir respecte pel diner de tots, per no malbaratar-lo, un s’ho ha de creure. Recordo Mn. Joan A. Ventosa, brillant director de Càritas de Barcelona en la dècada també duríssima dels 80, quan l’atur s’enfilava per sobre del 22%. Mossèn Ventosa anava apagant llums a les sales de Càritas que s’anaven buidant quan les veia enceses. “No podem malgastar els diners que la gent ens dóna per a les persones pobres”, li vaig sentir dir més d’un cop. Ell sabia que molts d’aquests diners els donaven persones amb pensions molt minses, però conscients que hi havia gent que no tenia ni això. Aquest llegat de Càritas que ell va saber conrear i fructificar i, amb ell, moltes altres persones al llarg de la història de l’entitat, es manté avui. Per això em sorprèn que acreditades escoles de negoci d’inspiració cristiana tinguin, de vegades, tants mals resultats en aspectes de moral i ètica.

Ho diu així de clar el professor de l’IESE, Antonio Argandoña, en un article titulat “Ser ètic a l’empresa no és fàcil” El Periódico (20-11-14). “Els valors es queden a la vida privada. L’empresa és un ens amoral, èticament neutre. En qualsevol cas, l’ètica ha d’estar subordinada al benefici, que es converteix en l’únic criteri vàlid.” Amb aquest escenari de capitalisme pur i dur, algú es sorprèn del què està passant? És inevitable la corrupció? O és que la corrupció està a la base del sistema? Lloable exercici de realisme però, sincerament, em quedo amb l’opinió del prof. Arcadi Oliveres. En una entrevista l’any 2009 afirmava: “Particularment opino que el capitalisme és un sistema econòmic que no respon a la definició bàsica d’economia. A mi em van ensenyar a la Facultat que l’Economia és aquella ciència que intenta administrar els recursos que ens vénen donats per la naturalesa per transformar-los i, amb la seva transformació, obtenir béns i serveis que satisfacin necessitats humanes. I, si hem d’entendre-ho d’aquesta manera, és evident que el capitalisme no compleix les normes de l’economia. Tenim un capitalisme a nivell mundial i veiem com les 3/4 parts de la població del món no veuen cobertes les seves necessitats. Per tant, és un sistema que no funciona i que està ferit des del seu naixement”, denunciava contundent el professor Oliveres.

Però la indignació pel capitalisme salvatge que aquí deixa sense casa o sense llum ni calefacció ni aigua a persones que no poden pagar, en els països empobrits no aflora com aquí. Tampoc no hi ha la caixa de ressonància que són aquí els mitjans de comunicació; tot i que els seus directius estan amatents a informacions sensibles que puguin molestar els seus accionistes, els quals, sovint i no per casualitat, són gent del món financer i bancari, hi ha veritats que no poden silenciar-se i acaben sortint a la llum. Així, el que hauria estat un breu en un racó del potent mitjà s’acaba convertint en notícia de primera plana forçat per la competència. Aquesta és en definitiva la funció del periodisme honest i dels/de les periodistes que s’ho creuen i ho són: que la gent sàpiga què ha passat.

Però, quan els focus s’apaguen i els periodistes marxen perquè el conflicte ja no és d’actualitat, en els països empobrits són necessàries les veus de persones d’allà, honestes, competents i valentes, com la del metge ginecòleg Denis Mukwege, amenaçat de mort, ell i les seves filles. El doctor Mukwege, acaba de rebre el premi Shakarov del Parlament Europeu. Ell ha vist i pal·liat amb tècniques quirúrgiques les atrocitats patides des fa anys per les dones, infants, ancianes i nadons que tenen la desgràcia de viure en la zona més rica de la República democràtica del Congo, on es troben les mines de coltan (telefonia mòbil), or i d’altres minerals imprescindibles en l’economia capitalista i generadors de la violència de grups armats (qui els arma?).

Mukwege, que segueix treballant a l’Hospital de Panzi, a Bukavu, ho denunciava ja l’octubre de 2012 a la seu de les Nacions Unides: “De forma permanent tinc davant meu les mirades de les ancianes, de les filles, de les mares i fins i tot dels nadons deshonrats. Encara en l’actualitat moltes estan sotmeses a l’esclavitud sexual; altres són utilitzades com a armes de guerra. Els seus òrgans estan exposats a la més innoble sevícia. I això passa des fa 16 anys (…). Certament els seus respectius estats -referint-se als representants mundials en les N.U- han fet molt en termes de fer-se càrrec de les conseqüències d’aquestes barbàries (…). Hagués volgut dir: tinc l’honor de formar part de la comunitat internacional que vostès aquí representen. Però no puc. Com puc dir-los-ho a vostès, representants de la comunitat internacional, quan la comunitat internacional ha demostrat por i falta de coratge durant aquests 16 anys a la República Democràtica del Congo?”.

El doctor Mukwege va cloure el seu al·legat en defensa dels milers de dones i infants víctimes de la violència més brutal que ell acaba de qualificar, en recollir el Premi del Parlament Europeu, no només de violència sexual sinó de “veritable crim contra la Humanitat”. Va dir en acabar el seu parlament a N.U: ”Sí, tinc l’honor de dir que la valentia d’aquestes dones acabarà per vèncer el mal. Ajudin-les a trobar la pau!” Per cert, la televisió pública catalana no va fer cap referència en el TN vespre d’aquell dia al metge honest ni als milers de dones sense protecció del seu govern ni al guardó europeu.

 

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *