El testimoni d’un creient del segle XXI (Jaume Botey per ell mateix)

Feu clic aquí per descarregar el pdf

  • Quan, a finals dels 60, la mateixa gent de Can Serra de l’Hospitalet que volia una església va haver bastit la Casa de la Reconciliació, on en Jaume aplicava a l’Escola d’adults el mètode Freire per a l’alfabetització, que ja havia aplicat al Camp de la Bota, Francisco Fernández Buey, marxista, catedràtic de Filosofia del Dret, Moral i Política a l’UPF, li demanà de fer classes en aquell edifici-església, que no semblava una església. Volia convertir la teoria marxista en praxi. En Jaume s’hi va avenir pensant que duraria poc. Contra el que es pensava, ho va fer durant més de mitja dotzena d’anys, durant els  quals li demanà de portar-hi un amic, també marxista: el catedràtic d’economia Manuel Sacristán. Vist que, per d’altres raons, era molt conegut, per fer palanca li argumentà: “Diré a Manolo que no se presente a los alumnos como Sacristán.” Botey li contestà somrient: “Paco, ¿crees que aquí alguien sabe quién es Manolo Sacristán?” Hi va fer classes de “lectura del diari” (el mateix que feia durant els mateixos anys, don Roberto, deixeble de don Milani, a les barraques de Cinecittà), fins que es va haver de sotmetre a diàlisi. Sense que la genten fos conscient, en Jaume tenia a la Casa de la Reconciliació  dos catedràtics eminents fent alfabetització.
  • Des de l’inici dels setanta, Espanya viu una situació excepcional en un moment històric excepcional, la transició política: esgotament del règim i de la repressió i inicial cohesió de la resistència. A casa nostra l’“Assemblea de Catalunya” fou l’expressió més massiva que vertebrava el moviment popular contra el franquisme i va liderar el procés de transició. Des del primer moment, Agustí de Semir hi tingué un paper rellevant com a persona independent d’adscripció política i pel seu tarannà obert i dialogant. […] Però el model de transició, com en tantes altres  transicions polítiques, especialment a Llatinoamèrica,  havia estat pactat per dalt i d’esquenes al moviment popular.(‘Converses amb Agustí de Semir’, 2005).
  • Atès que a la Casa de Reconciliació s’hi seguien les doctrines de Freire, seguint fil per randa el vessant alliberador de l’educació, s’havia fet un llibret fotocopiat que, amb el temps, compilà la M. Mercè Romans: Así aprendemos los adultos en l’Hospìtalet/ Así aprendemos los adultos en Can Serra (1980). Però un grupet desitjava que Freire en persona beneís aquell manual. Aprofitaren que vivia a Ginebra, exiliat, i  el grupet, després d’enviar-li el llibretó, va obtenir una cita un matí a les 9 per avaluar-lo. S’hi presentaren puntualment però ell no era enlloc. La dona encarregada de la casa on vivia es desfeia en excuses perquè  no arribava. Es presentà a quarts d’onze, una mica més alegre del compte: s’havia passat la nit celebrant la victòria de la selecció del Brasil sobre la d’Argentina. (Per això dedueixo que havia de ser el 31-VI-74.) El mite se’ls desfeia per moments. Es queixà de la mantega del desdejuni i en comptes de parlar-los del manual de Can Serra els demanà sobre l’Espanya de Franco. Atès que hi havia gent que l’havia patit, li van donar detalls de tota mena. Complagut, els va dir: “Si saben tantes coses de Franco, segur que el manual és bo”. En Jaume explicava que de l’experiència n’havia extret que no hi ha manuals ni pastilles per a l’educació.  Només si coneixes la situació de la gent i l’estimes  és possible establir un projecte
  • Deia en Jaume aquells anys 70: “Cal pensar si la cultura es presenta com una cultura de consum—“bancària”, segons Freire—, que afavoreix tan sols aspectes competitius i individualistes, o és alguna cosa diferent. Perquè a Freire li interessava fonamentalment la formació de les consciències en relació a les condicions econòmiques i polítiques que envolten l’individu.”
  • D’aquest seguici pedagògic en queden traces a l’article d’en Jaume, “La educación de adultos, hoy” dins Cuadernos de pedagogia, núm. 40 (Abril 1978)p. 6-28 i, conjuntament amb A. Formariz, a “Presència de Freire en el naixement i evolució de les escoles d’adults de Catalunya” dins  Temps d’Educació, núm 1 (Barcelona, 1989)p. 33-58. I sobretot al pròleg de la versió catalana de L’Educació com a pràctica de la llibertat i altres escrits de Paulo Freire (Vic:  Eumo, 1987; 19942).
  • En un breu resum de fa un parell d’anys, en Jaume exposava així les seves concepcions sobre el fet educatiu:
    • El fet educatiu està arrelat a la societat, al barri, al territori on es viu. Tot el que es faci en un barri com Can Serra ajudarà al que es faci en altres barris de Sants, La Bordeta, Nou Barris o Ciutat Vella;
    • El fet educatiu és un fet històric que necessita conèixer les dades de les situacions en què està submergit el mateix  fet educatiu per millorar totes les situacions;
    • Es tracta d’un fet comunitari;
    • És un fet polític en tant que transformador social i amb pensament crític, però amb respecte absolut al pensament dels altres, a qui cal considerar adults que poden prendre les seves decisions.
  • Preocupat per l’afabetització d’adults, es relacionà amb Miquel Soler, Director de la secció d’alfabetització de la UNESCO (1961-1982), i publicà en català el seu llibre Educació, resistència i esperança (2015).
  • Fa un parell d’estius ens mostrava complagut a uns quants amics la Cooperativa L’Olivera de Vallbona de les Monges, que ell havia promogut i presidit. L’aventura començà el 1974 amb tres persones més per posar en marxa un projecte col·lectiu des de valors cristians i de transformació social per ajudar a gent amb dificultats: discapacitats, presos, persones amb famílies desestructurades… Les finques actualment produeixen més de 200.000 kg de raïm. La Cooperativa col·labora avui amb d’altres projectes similars. Es comercialitzen lots de productes amb vi i oli verge propis, galetes El Rosal de l’associació Alba, Centre de col·locació de Tàrrega, infusions, torrons i altres productes originats en altres
  • Pocs dels seus coneguts saben que fou professor de l’Institut Torras i Bages (1968) i professor d’història de la UAB des de 1975. El 1978 va viure a Vallbona de les Monges, d ‘on el va anar a buscar Joan Saura per presentar-se a les eleccions municipals de 1979, gràcies a les quals fou el primer regidor d’educació de l’Hospitalet, elegit en les llistes del PSUC (1979-1983). També va promoure el Centre d’Estudis de l’Hospitalet (1984) —ciutat que li atorgà el Premi d’Honor el 1999—, i fou director de l’Escola de Mestres de la UAB en el moment del traspàs cap a Facultat d’Educació (1991). Participà com a membre fundador en la creació de ICV i EUiA, de la qual fou president (2000-2002).
  • Joan Soler i Amigó, Premi Nacional de Cultura Popular 2006 ha escrit: “En Jaume va formar part de la llista del PSUC en les eleccions del primer ajuntament democràtic de l’Hospitalet (1978-1982). Ell no era ni pretenia ser un polític de professió, però en aquells primers anys de democràcia calia ser, no sols al carrer sinó a l’escola i a l’ajuntament. Tot era per fer —i molt per desfer!—, per crear, per renovar, per I l’Hospitalet era la segona ciutat de Catalunya en nombre d’habitants. […] Junt amb altres ajuntaments d’esquerres, l’escolarització de tots els nois i noies i dels adults era el primer dels reptes: cap infant sense escola (perquè n’hi havia molts sense plaça escolar). Una escolarització en el marc d’una escola catalana. I una dinàmica educativa en la línia de l’anomenada escola activa, cap al que després seria la immersió lingüística, que avui la dreta espanyolista intenta carregar-se. La tasca s’obriria en una doble dimensió: la construcció de noves escoles públiques i les campanyes de matriculació, anaven juntes a una renovació pedagògica, participativa. Tot era u. En Jaume va orientar la tasca de la seva regidoria amb la publicació d’un Llibre Blanc de les escoles de l’Hospitalet i introduint ja la informàtica com una acció capdavantera de les “noves tecnologies”, mostra d’una visió de present i de futur que va ser intensa i extensa. […] La Generalitat tot just iniciava la seva activitat, i per tant els ajuntaments –la institució més propera a la ciutadania– eren els capdavanters en l’educació. No es tractava tan sols d’una tasca escola endins sinó també escola enfora, no sols partint de l’ensenyament sinó de l’educació. Dels barris a la ciutat, en la perspectiva del que després s’anomenaria la ‘ciutat educadora’. Només ho enunciem: música-escola, teatre-escola, les estades escola-natura, els horts escolars, les rondalles, les festes populars, sobretot la Fira d’Hivern de les escoles, que s’estenia festivament pels carrers com una fira de santa Llúcia nadalenca: la ciutat convertida en escola. I, un cop finalitzat el curs, les Escoles d’Estiu per a mestres i professors.”
  • Com a regidor d’educació a L’Hospitalet feia iniciar el curs escolar amb una seva lliçó inaugural, on es tractaven temes com el centenari Darwin, les idees ecològiques de Marx, la vida i l’obra de Narcís Monturiol… Es tractava de transformar la ciutat, l’escola, els mestres. I, a més a més, tenia cura dels Quaderns urbans, que incloïen dades, gràfiques i plànols per treballar la ciutat, i visites per conèixer com funciona un ajuntament per dins. I De pagesos a aturats, que abordava la crisi econòmica i social d’aquells anys. I els Quaderns del Baix en què es treballava conjuntament amb mestres del Baix Llobregat.
Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *