El sant, el savi i el samarità

Lluís Costa Bofill

Fa pocs diumenges llegíem a la Missa la paràbola del samarità. És tan sucosa que val la pena d’esprémer-la, disposats a aprendre’n les lliçons i a practicar-les.

Les caricatures del sant i del savi et deixen glaçat. Amb quatre paraules les té dibuixades: “veié l’home apallissat i passà de llarg per l’altra banda”. El sacerdot, l’home consagrat a Déu, no pot perdre la puresa legal prenent contacte amb les ferides i la sang; a més, té pressa; no pot fer esperar Déu. Al levita, l’expert en la Torà, que ho sap tot i en coneix totes les subtileses, no li interessa de practicar-ho; ja en té prou sabent-ho. I en aquestes caricatures és molt fàcil de reconèixer-hi la nostra pròpia caricatura, capaços com som de passar de llarg per l’altra banda, després de veure tants germans “despullats, apallissats i deixats mig morts” per tants bandolers que corren pel nostre entorn.

Però el personatge que mereix tota la nostra atenció és el samarità, la persona més avorrida i menyspreada per la bona gent del poble de Déu. Val la pena de seguir els passos que va fent:

  • No s’entreté a denunciar l’agressió, a cridar la policia ni el metge ni el jutge, no s’esquinça els vestits, no demana lleis més restrictives que garanteixen la seguretat. No busca qui són els culpables. Ell va per feina i assumeix la responsabilitat que els fets li exigeixen. Tot això, en tot cas, vindrà després, però el més urgent és curar les ferides i alleugerir el patiment.
  • Deixa la feina i els negocis, que també en devia tenir, i es dedica a curar el viatger malferit. Això sí que és interpretar correctament el refrany popular “primer és la obligació que la devoció”. La primera obligació, que ha de passar al davant de totes, és atendre la víctima. Les altres (las feina, la família, els negocis, els maldecaps propis…) són obligacions secundàries.
  • No s’acontenta a fer-li les primeres cures ni li posa pegats a corre-cuita. El munta a la seva cavalcadura i ell va a peu i l’atén fins al final, fins que s’assegura que es refarà i que podrà reprendre el viatge.
  • Per últim, repara amb els seus diners el mal que han fet els altres. Això sí que és justícia de la bona, la que s’exerceix no pas com diu la dita “qui la fa la paga”, sinó atenent el proïsme, tot atorgant-li allò a què té dret per viure dignament.

Permeteu-me de demanar-vos que els rellegiu, que hi doneu algunes voltes pel vostre compte i que hi afegiu alguna aportació personal. I no feu com aquella bona senyora que, sortint de Missa, em va etzibar: “No cal que recargoli tant la reflexió, perquè això és impossible de fer i ningú no s’ho pot creure”. Reconec que és complicat de practicar (no pas d’entendre), perquè contraria els nostres instints més bàsics, però penso que és innegable que haurien de ser uns trets típics dels que hem fet confiança en la Paraula i la Vida de Jesús. I que, si volem mantenir aquesta categoria, només ens queda una alternativa: acceptar que el llistó és molt alt, però que no està pas fora del nostre abast, com els rècords que tots els atletes s’esforcen a batre. Convé que ens hi entrenem amb diligència i que cada dia hi avancem un pas, encara que sigui tan curt com el d’una puça.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *