El moment de Catalunya

El moment de Catalunya

A la majoritària petició pel Referèndum, l’Estat respon amb violència, detencions, intervenint la Generalitat i gravíssimes violacions de les garanties democràtiques, que posen de manifest la debilitat del propi Estat. En contrast, la Generalitat i les institucions catalanes, intervingudes i humiliades, han rebut un suport massiu de la població. L’ús partidista que durant tants anys el PP ha fet en benefici propi de les institucions de l’estat, se li gira finalment en contra. De manera massiva els catalans hem dit prou.

Voldria reflexionar, a tan pocs dies del Referèndum, sobre dos factors que crec que condicionen el moment actual, i una tercera consideració final.  

 

Primer, sobre el pacte de la transició.

La negativa continuada al diàleg durant més de set anys i una reacció tan agressiva fa sospitar que l’objecte de conflicte va més enllà de la negativa al Referèndum. Que estem davant l’esfondrament del que fou el pacte de la transició.

La transició, i la seva cristal·lització a la Constitució, fou el resultat d’un “pacte” en el qual els poders fàctics del franquisme -judicial, militar, polític, econòmic, financer, agrari, eclesiàstic, de seguretat, l’energètic, mitjans de comunicació etc- van acceptar un canvi en les formes “a fin de que todo cambie para que todo siga igual”, segons el cínic aforisme del Gatopardo. Es pactà la monarquia com a clau de volta del sistema i els militars imposaren “la indivisible unidad de España” (article 2 de la Constitució). Sobre aquesta estructura es va construir el relat de “la transición ejemplar”.

Però tot s’ha enfonsat. El fets han posat de manifest que els poders fàctics estan a les mateixes mans que abans i que funcionen amb els mateixos criteris que abans. S’ha fet evident:

 –  que la gestió de la crisi ha provocat un increment escandalós de les distàncies socials, s’ha imposat una reforma laboral contra conquestes que semblaven definitives, han augmentat els desnonaments  etc. Ara es veu que els poders econòmics mai s’havien cregut allò de l’estat del benestar.

 –  que en l’ordre polític s’ha deteriorat l’essència de la democràcia, la distinció entre els poders de l’Estat.

 –  que la història que s’ha explicat la van escriure només els guanyadors. Avui encara queden milers de morts a les fosses de les cunetes amb l’explícita voluntat que quedin tancades per sempre. 

 –  que el creixent moviment republicà qüestiona el Model d’Estat i que la monarquia ha perdut l’autoritat moral i la capacitat d’arbitratge.

 –  que els mitjans de comunicació menteixen amb impunitat respecte de Catalunya.

 –  que la solució del “cafè para todos” en el tema territorial no respon a la realitat social, és injusta i un niu d’enfrontaments.

I així en les altres dimensions. La transició va garantir que la oligarquia franquista pogués seguir determinant el futur i la interpretació regressiva i recentralitzadora de la constitució ha fet inviables els aspectes progressistes que contenia. Fa anys Rajoy hauria pogut reconduir el conflicte, però enlloc d’això ha provocat l’incendi. El resultat és que ha posat en perill tota l’estructura pactada a la transició.

El Referèndum posa sobre la taula els fonaments sobre els que es va construir aquesta democràcia espanyola. I és obvi que els sectors que s’en van beneficiar faran tot el possible per impedir-ho.

Segon, sobre els condicionants de les esquerres.

La lluita per un món millor té moltes vessants: drets socials, de gènere, de medi-ambient, de pau, del dret a la llibertat d’expressió, de respecte al pluralisme, als drets col·lectius, als drets de les nacions. Contemplar la plenitud de la persona només a partir una d’aquestes dimensions és reduccionista. Per això és un error greu contraposar Drets Socials (laborals i els que corresponen a l’estat del benestar) a l’exercici del dret a la llibertat col·lectiva. La dignitat de la persona és un tot, indivisible.

Però les esquerres, sobretot l’esquerra política,  per una lectura unilateral dels clàssics, des de sempre ha tingut dificultats per assumir els valors dels nous moviments socials que anaven apareixent: feminisme, ecologia, pacifisme, objecció de consciència, diàleg amb cristians, etc. Un cop han sigut assumits socialment, els incorpora l’esquerra i finalment formen part del seu patrimoni cultural i ideològic. Així passarà també amb els Drets Nacionals.

El que passa ara a Catalunya no és un fet de la “burgesia”, sinó un fet sociològicament transversal. La defensa de la democràcia i participació és un fet transversal. I la defensa de la identitat de Catalunya com a nació en el moment actual és també un fet transversal que comparteix gent de diferents classes socials, ideologies, procedències i edat. Llegir el que passa com una ”manipulació” de la dreta és ceguesa

 

Jaume Botey, 23 de setembre 2017

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *