El botó nuclear

Kim Jong-un, president de Corea del Nord des de 2011, ha dit que té el botó nuclear sobre la taula del seu despatx i Donald Trump, president dels Estats Units de Nord Amèrica des de fa poc més d’un any, li ha respòs dient que el seu botó és més gros. És evident la voluntat d’intimidació dels dos.

No són ni molt menys les úniques potències mundials que disposen d’armament nuclear, totes elles igual de perilloses; i és de témer que potser un dia a algun beneit d’aquests li doni per pitjar el maleït botonet, i tant li fa si és gros o petit, perquè provocarà una reacció en cadena que ningú podrà aturar d’efectes devastadors.

Hirosima i Nagasaki ostenten el deplorable honor d’haver estat fins ara les úniques ciutats del món on s’ha viscut l’horror de la bomba atòmica, concretament el 6 i el 9 d’agost de 1945 respectivament. Entre els dos bombardejos es calcula que hi va haver 246.000 morts, dels quals només la meitat van morir els dies del bombardeig. Un 20% van morir per lesions o malalties atribuïdes a l’enverinament per la radiació. Amb posterioritat es va documentar la mort de 231 persones per leucèmia i 334 per diferents formes de càncer. La gran majoria de morts van ser civils, entre els quals hi havia presoners de guerra americans, gent d’altres països i més de 3.000 ciutadans estatunidencs-japonesos. Cal comptar-hi a més les seqüeles que van patir les persones que vivien en un radi molt ampli de l’epicentre de l’explosió com a conseqüència de la radioactivitat. Les ciutats van quedar arrasades per més que algun edifici molt aïllat es va mantenir en peu.

D’aleshores ençà, la magnitud de la tragèdia i el millor coneixement posterior dels efectes de la radioactivitat han condicionat que ningú hagi tornat a utilitzar aquests tipus d’armes, la qual cosa no ha impedit que l’armament nuclear hagi crescut desmesuradament fins a límits molt alarmants. Amb efectes dissuasoris diuen, però la realitat és que constitueixen una amenaça real per a tota la humanitat.

El pànic d’una guerra nuclear està omnipresent al món perquè sabem que podria significar l’extinció de la vida al planeta, l’aniquilació total o la presència de reductes humans residuals que haurien de subsistir amb unes condicions de vida insostenibles i inacceptables.

¿Hem d’acceptar que dos personatges tan mancats de sensibilitat s’atreveixin a menystenir de forma irreflexiva un tema de tanta envergadura? ¿Qui són ells per sembrar el pànic i la incertesa a tota la població humana? No es pot banalitzar un escàndol tan monumental que per si sol va significar la fi de la segona guerra mundial.

No obstant això, el tema ha quedat així, com si no tingués massa importància, acostumats com estem a sentir barbaritats per part de governants que haurien de mesurar molt les seves paraules abans de trasbalsar-nos a tots amb la seva prepotència.

Vivim en perill constant, sempre sota l’excusa d’una malentesa defensa que ho justifica tot, que diuen tenir-ho tot controlat, però que en qualsevol moment no només se’ls pot escapar de les mans, sinó que a més una ment pertorbada pot desencadenar el desastre.

Sabem que el nostre món és finit i només Déu sap com i quan acabarà, però hom voldria que fos per causes naturals, com més tard millor, i que la vida sigui fins a l’últim moment una vida digna. No volem assistir a un cataclisme provocat pels homes, perquè ningú no té dret a destruir tota la bellesa de la creació que Déu ha posat a les nostres mans i al nostre servei.

Josep Maria Lari

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *