Educant per a la vida

En tot l’episodi de la pandèmia que hem viscut i que, no ho oblidem, encara estem vivint, hi ha dos col·lectius que n’han patit de manera més severa les conseqüències, i els trobem justament al principi i al final de la corba de la vida. No cal dir que em refereixo als infants i adolescents i a la gent gran. Aquest fet ha motivat un devessall d’escrits i opinions, moltes vegades des de la llunyania o des del desconeixement.

Més enllà dels grans titulars o del contagi de les opinions que hem trobat a la premsa o a les xarxes socials, crec que s’imposa una reflexió serena i profunda del que ha passat en aquests dos grans col·lectius.

Aquest escrit pretén abordar el que ha passat en el col·lectiu dels infants i adolescents, i ho faig des de l’experiència viscuda com a President de la Fundació Federico Fliedner, una institució que aquest any compleix 150 anys d’ història, que ha tingut una gran rellevància en el món protestant espanyol i que ha viscut totes les èpoques costerudes en un país que es va erigir com a baluard de la “contrareforma”. No es tracta ara de parlar de la història de la Fundació, però sí que m’interessa emmarcar que el seu fundador, un alemany que va arribar a Espanya l’any 1870, ho va fer amb la intenció de difondre l’obra evangèlica a Espanya, fortament inspirat per una desig de servei social. Per tant, una de les primeres coses que va fer va ser analitzar quines necessitats eren peremptòries en aquell país on acabava d’arribar i això el va conduir a orientar la seva obra al món de l’educació.

Per tant, l’educació ha estat la vocació primordial i, en aquests moments, això es concreta en dos col·legis a Madrid que imparteixen tots els graus d’escolarització, des de l’Educació Infantil fins al Batxillerat, i que acullen uns 2.500 alumnes; també en el si de la Fundació hi ha un Seminari de Teologia.

Una de les coses que voldria emfatitzar és que no es tracta d’una “escola confessional” en el sentit que se sol donar tradicionalment al nostre país. En cap cas hi ha una voluntat proselitista, no està en els nostres objectius “la transmissió de la Fe”, cosa que creiem pertany a les esglésies. Els nostres centres estan oberts a tothom i la voluntat és de servei a les persones, de defensa de la tolerància, el respecte, la integritat i el compromís social. És evident que hi ha una inspiració d’uns valors cristians, però, com altres, troben la seva raó de ser en variades formes d’espiritualitat o d’humanisme.

No entrava ni en les nostres pitjors previsions el que va esdevenir el 13 de març, quan vàrem rebre l’ordre d’ enviar tots els alumnes cap a casa, en una situació que, al principi, pensàvem transitòria i que ha acabat sent pràcticament la fi del Curs Escolar 2019-2020.

No parlaré de les conseqüències de tot ordre que ha representat per a les institucions educatives, des dels aspectes que afecten una plantilla d’educadors molt nombrosa, treballadors de serveis i el reguitzell de nombrosos maldecaps econòmics. Vull centrar-me en això que és el moll de l’os de la nostra activitat, els infants i els joves.

Des de el primer moment, vàrem procurar mantenir l’educació online. Des d’un bon equipament i habilitat que ja teníem des de el punt de vista tecnològic, hem fet tot el que hem pogut des de la professionalitat dels nostres educadors, però és evident que també hem viscut la tristament molt anomenada “bretxa digital”. Malgrat tots els esforços, hi ha alumnes que queden desconnectats. Habitualment són els que ja anteriorment havien registrat dificultats de connexió amb les seves famílies. També vàrem registrar la desaparició dels alumnes de la comunitat xinesa, ja uns dies abans del 13 de març.

Aquests mesos he pensat molt en el lema dels nostres dos centres educatius: “Eduquem per a la vida”. El tenim gravat a cadascuna de les entrades de les escoles. És un principi que repetim molt i que, en aquest temps, ha quedat suspès en el temps, perquè és evident que educar per a la vida no consisteix en la transmissió de coneixement, com el que hem pogut fer online; és també el contacte social entre els mateixos alumnes, els professors i, en conjunt, tota la comunitat educativa.

Aquesta carència l’ han sofert tots els alumnes, però encara més els que pateixen més per causes diverses, com a exemple, la coneguda com a “hiperactivitat”, que necessita un contacte social indispensable per minorar els seus efectes.

Hi ha també un altre aspecte importantíssim: és el terme que en anglès avui és coneix com l’assoliment de les “soft skills”, que traduït son les “habilitats toves”, que tan sols s’adquireixen en les relacions interpersonals, les competències socials que tan sols s’obtenen en la relació amb els altres. El seu apel·latiu de “soft” o “tou” no fa justícia a la importància i transcendència que tenen en el futur dels alumnes; constitueixen un seguit de característiques que afecten la seva integració personal i que és traduiran més tard en la seva facilitat d’inserció en el món laboral i social.

És per tot això que sento que no hem pogut, en el seu sentit més ampli i profund, “educar per a la vida”. Avui tot són especulacions del que representarà a curt termini aquest escapçament educatiu, però ja hi ha veus autoritzades que expressen els temors que les manifestacions d’aquest “forat” tinguin lloc més a llarg termini.

No cal dir que és de vital importància la preservació de la salut, però, justament, a mesura que hem anat coneixent “les habilitats” de transmissió del virus, resulta que són menys importants del que s’havia dit des de el principi; tot al contrari, sembla que resulta menys contagiós en les edats escolars. No vull dir que hàgim d’eliminar totes les mesures de prudència, però hem de tenir molt en compte tot el que ens hi juguem.

El perill d’ un rebrot de la malaltia encara és molt present i no podem cometre el mateix error en aquests “oblidats” que estan en la part inicial de la corba de la vida. La cura dels més petits, dels que estan en ple aprenentatge, s’han de preservar d’un aïllament que pot ser definitiu per a les seves vides.

Ens hi juguem massa. El futur de diverses generacions ha de ser el valor més preuat, com diu el savi en la seva reflexió: 
“Llança el teu pa a l’aigua, que a la llarga el retrobaràs” Cohèlet 11:1

 

Joel Cortés

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *